Segons aquest veia, amb experiència de dècades rere el taulell, els expats no compren els productes bàsics als establiments tradicionals, el que confirmava les meves intuïcions, però clar, un no analitza la quotidianitat per a somriure tot tenint la raó, sinó més aviat per a apropar-se a la veritat, si es que aquesta existeix.
Mare meva si llegeixen això els comerciants i veïns de Gràcia! Potser tu ho vas fer ahir amb la primera part d’aquest reportatge, on prometia esbrinar si els expats, aquell col·lectiu barceloní sens màcula, s’integrava de debò a la vida d’aquest lloc tan orgullós d’existir, això sí, sense gaire meditar al voltant de la coherència entre el que es ven de cara a la galeria i la realitat quotidiana, amenaçada no tant per la gentrificació, fa temps consumada, sinó per la seva consolidació, que amb tota probabilitat convertirà encara més el barri en un decorat sense habitants locals.
Potser per això anomenar-la Vila és una mica ridícul, perquè no n’hi ha prou amb emprar un vocable per a mantenir identitats més que sepultades durant aquest segle. Tot i així, la missió del periodisme ciutadà, la seva bona praxis, consisteix en anar als llocs i parlar amb la ciutadania.
Això és el que vaig fer durant diversos dies la primera quinzena d’agost. Vaig començar les meves investigacions a una carnisseria del carrer Ramon i Cajal, la meva artèria per a arribar al rovell de l’ou. El propietari del negoci fou molt amable, dient-me que mantenia clients de tota la vida, cada cop més escassos, bé per previsibles defuncions, bé per la creixent minva de població catalana, això sí, fidel als vells costums el que, afirmava, no podia dir-se dels estrangers instal·lats a Gràcoa.
Segons aquest veia, amb experiència de dècades rere el taulell, els expats no compren els productes bàsics als establiments tradicionals, el que confirmava les meves intuïcions, però clar, un no analitza la quotidianitat per a somriure tot tenint la raó, sinó més aviat per a apropar-se a la veritat, si es que aquesta existeix.
Poques jornades després vaig reincidir en el meu camí tot entrant a la bodega Verema i Collita de plaça Joanic, on m’atengueren els amos, que inauguraren una constant a les meves inquisicions. Segons ells, la presència d’estrangers aporta el benefici de guanyar nova clientela, doncs sí, compren vins amb freqüència, assimilant-se d’aquesta manera als graciencs. Aquest dos per un, el treure partit davant l’arriba dels nouvinguts, fou una resposta habitual del meu itinerari, com demostraria la meva següent parada.
Fa anys vaig escriure a un llibre que un barri, per a merèixer aquest nom, ha de tenir una merceria. La de Gràcia es la de Ruchi, ubicada a Ramón i Cajal. La seva propietària viu al fons del local, i mentre parlem sembla que vulgui ocultar-jo, quan resulta evident la doble funció de l’espai, així com la seva antigor, decorada amb tot allò pintoresc de la memòria recent de la ciutat, és a dir, adhesius de Barcelona 92 a calaixos de fusta molt Vintage.
A simple vista, no hi van gaires persones malgrat la simpatia d’aquesta dona gran ben eixerida, a més d’adaptada a la seva època, doncs quan li pregunto sobre si venen estrangers em respon que a Google diuen que és molt amable i que si vull puc comprovar-ho. Per tant, siguem clars, no em respon, més aviat cerca d’escapolir-se sense dir ni ase ni bèstia, quelcom delator d’una impotència.
Mentre la Ruchi visqui existirà la seva merceria. Això sí, els estrangers molt macos i clar que van a la tenda, faltaria més, home! També, segons m’explica la Silvia, ben motivada per participar a la decoració de les festes d’agost, els expatriats s’impliquen als preparatius, com d’altra banda és normal.
Més que graciencs semblen de Bilbao. Creix el meu desconsol, no perquè vulgui malament als expats, no és pas això, sinó perquè veig pintades en contra d’ells una mica arreu i bé, Antonio Gramsci ja parlava de l’hegemonia. Potser ens trobem enmig d’una situació esquizofrènica. Una és la realitat a projectar i una altra la parcel·la monetària, capaç de despullar tota la hipocresia dels nous graciencs, que si ho són, però com és comprensible no s’han reencarnat en els antics, desapareixent la vella identitat.
El merder és que, fins ara, he conversat amb gents veteranes, d’aquelles, almenys sobre el paper, amb virtuts pròpies dels guardians de les essències, un xic com la Llibreria Taifa,, degana del barri i supervivent a la bombolla de fa quinze anys, quan, de cop i volta, brollaren com si fossin bolets. N’hi hagué trenta en tot aquest perímetre i ells, sí, resisteixen, fins i tot davant la petitíssima Finestres del seu carrer, el de Verdi, llibreria una mica perquè sí, doncs no sé si arriba a tenir cent llibres, si és que hi son.
Però Verdi és una mica la rambla Catalunya del lloc, o, si es vol, aquesta sumada a passeig de Gràcia, això sí, moderna, viva i diferent, sobretot a la seva part baixa, que a la de dalt regna el silenci i els lloguers impossibles.
Bé, parlem amb els llibreters de Taifa. Un, amb molta experiència, no entén com d’altres de barris distants poden afirmar que es perden lectors locals a causa dels expatriats, es a dir a través de l’expulsió d’aquells que no poden competir davant la nova situació del mercat de la vivenda.
A ells això no els hi passa, entre d’altres coses perquè mantenen una modesta secció d’anglès des de fa anys, sense donar-li més transcendència. De fet, el que valora d’aquests nous veïns és com alguns si volen aprendre mitjançant la lectura de clàssics assequibles, com Sin noticies de Gurb, d’Eduardo Mendoza.
Taifa no veu cap mal ni perjudici en aquest col·lectiu tan qüestionat a les parets. En canvi, la fornera del costat si veu a les clares com no compren el seu producte estrella ni que els hi regalin. Els que sí venen, observa, són els guiris, però perquè lloguen apartaments per pocs dies i es preparen el seu menjar, entrepans i aquestes coses.
Es calcula que a Gràcia s’anuncien entre 700 i 1000 apartaments turístics, el que és un bon indici de la seva sobredosi. També, altrament no escriuria aquesta peça, hi viuen molts estrangers, integradíssims segons les meves troballes, almenys fins que trepitjo la Bodega El Mallorquí del carrer Verdi. Em rep la Gina que, a diferència dels altres interrogats, no és el del barri, però com hi treballa moltes hores s’ha fet amb el carrer i la clientela.
Segons ella, els expats no van a bodegues, si s’exceptua la raresa d’un 10% d’aquestes persones tan encantadores. No freqüenten aquests establiments perquè prefereixen barris més homologats sense cap tipus de personalitat, l’equivalent a comprar al súper sense familiaritzar-se amb els petits comerços, doncs no pretenen fondre´s amb la resta.
De fet, aprecià, en conec molt bé a un. Viu a la plaça del Diamant, quelcom impossible per a qualsevol de nosaltres. Em saluda cada matí des de fa mesos, potser anys. Pero mai en castellà i encara menys en català. És un mes entre la multitud i no podem extreure conclusions. És més, com mencionà Diamant vaig pensar a la Colometa i en com em faltaria creuar Gran de Gràcia per a calibrar si en aquell sector hi ah quelcom diferent per allò de tenir molts barris dins del mateix, però amb tot allò analitzat entre suors i gelats no es difícil deduir com la majoria prefereix recaptar sense pensar gaire al futur i menys en hipotètiques veritats que, tard o d’hora, faran més mal a un teixit esmicolat malgrat la bellesa asèptica de l’escenari.
