La resposta de la diputada i alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, a la investigació d’Antifrau no és només un excés verbal a les xarxes. És una forma de violència política: identificar el ciutadà que fiscalitza el poder de manera crítica, convertir-lo en enemic i exposar-lo davant una multitud digital disposada a castigar-lo. Primer arriba el nom. Després, arriben els insults. Finalment, les amenaces, i així vol silenciar el pensament crític la nova extrema dreta catalana.
El cas que ens ocupa comença amb una denúncia davant l’Oficina Antifrau de Catalunya per possibles irregularitats en el procés urgent de selecció que va acabar amb la incorporació de la filla gran de la diputada i alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, com a agent interina de la Policia Local de Ripoll.
L’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) obre un expedient arran d’aquesta denúncia, que ha entrat en fase d’instrucció. A partir d’ara, l’OAC decidirà quina resposta definitiva dona a la denúncia i si remet el cas a la Fiscalia en cas que hi detecti indicis de delicte. Davant les acusacions de favoritisme envers la seva filla que ha suscitat la contractació, Orriols insisteix a dir que el procés de selecció ha estat «impol·lut» i nega haver-hi intervingut de cap manera.
Antifrau ha admès la denúncia a tràmit i n’ha obert un expedient en fase d’instrucció, però això no significa que l’organisme hagi acreditat cap il·legalitat ni que existeixi una condemna anticipada. Significa, només, que els fets exposats mereixen ser examinats.
Orriols defensa que el procés va ser legal i transparent i que la seva filla va obtenir la millor puntuació. Té tot el dret de defensar-ho. Però precisament aquesta és la qüestió que han d’aclarir les institucions competents: si el procediment es va desenvolupar amb totes les garanties i si l’alcaldessa, que mantenia les competències municipals de Seguretat i va intervenir en actes administratius relacionats amb la convocatòria, havia d’abstenir-se’n. Una democràcia adulta disposa de procediments per determinar-ho. Una democràcia degradada substitueix aquests procediments per una turba.
Hi ha diverses maneres de respondre quan una institució oficial investiga la possible irregularitat d’un càrrec públic. La primera és donar explicacions, aportar documents, respectar el procediment i esperar-ne les conclusions. La diputada i alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, ha escollit la via que consisteix a desacreditar qui denuncia, atribuir-li intencions perverses i mostrar-ne el rostre davant la multitud que crida i insulta de manera violenta.
«Aquí el teniu»
El 6 d’agost, Sílvia Orriols va publicar a la xarxa X una fotografia de Roger Molinas, el va identificar amb el seu nom, en va difondre el perfil a la xarxa i va escriure: «Aquí el teniu, Roger Molinas, vinculat a els Comuns i encarregat de presentar una denúncia en contra meva […] amb l’objectiu de manipular l’opinió pública.» Catalunya Plural -que ha parlat amb Roger Molinas conegut a X com a Arqueòleg Glamurós— ha sabut que Molinas no ha presentat aquesta denúncia, però pateix les conseqüències.
«Aquí el teniu». Aquestes primeres paraules ho expliquen gairebé tot. No són una argumentació política. No aporten cap prova sobre el procés de selecció. No desmenteixen cap dels fets denunciats. Orriols ha optat per una presentació pública del «culpable» —com a la pel·lícula clàssica Fúria (Fritz Lang, 1936), en què una multitud assalta i cala foc a la presó del poble on un innocent és detingut sota falses sospites de segrest—. És una manera d’aixecar el dit i indicar a la comunitat cap on ha de dirigir la mirada, la sospita, l’odi, la ira i la ràbia.
Orriols no va escriure explícitament «assetgeu-lo». Tampoc no podem atribuir-li l’autoria directa de les amenaces posteriors dels seus seguidors. Però la responsabilitat política no comença només quan es formula una ordre literal. També existeix quan una autoritat, conscient de la seva capacitat de mobilització, exposa un ciutadà crític davant dels seus seguidors, el defineix com a manipulador i el presenta com a membre d’una trama política que actuaria contra ella.
No som davant d’una disputa digital simètrica entre dos usuaris de la xarxa X. Una de les parts és alcaldessa de Ripoll, diputada al Parlament, presidenta d’un partit i una figura política a Catalunya amb una comunitat digital considerable. L’altra és un ciutadà amb les seves idees polítiques reconegudes, crítiques i legítimes, que publicita una denúncia davant l’organisme legalment encarregat d’investigar possibles pràctiques irregulars. Confondre aquesta desigualtat de poder amb una simple picabaralla és una forma d’analfabetisme democràtic.
Després de la publicació d’Orriols van arribar els insults. I també una amenaça explícita: un compte pràcticament anònim va difondre la imatge d’un home a punt de disparar una pistola amb silenciador, acompanyada d’un missatge que qualificava Molinas de «rata» i «bastard» i afirmava que persones com ell havien de «desaparèixer del mapa polític». A la imatge es podia llegir en anglès: «Primer els traïdors, després els invasors».
La seqüència és inequívoca: identificació, deshumanització, assetjament i amenaça directa. La causalitat directa haurà de ser determinada, si escau, per les instàncies corresponents. Però políticament resulta impossible ignorar que l’amenaça va germinar dins del marc construït pel missatge d’Orriols: el denunciant convertit en traïdor; el ciutadà que fiscalitza, transformat en enemic; l’adversari polític, presentat com un cos estrany, un «foraster» que cal expulsar.
Assenyalar —en 3 moviments— per no respondre
Aquesta és una de les operacions comunicatives més característiques de l’autoritarisme contemporani d’extrema dreta en alça a Catalunya, Espanya, Europa i el món. Quan una institució investiga el poder, el poder no respon sobre els fets, assenyala qui els ha denunciat.
El primer moviment consisteix a desplaçar el debat perquè no parlem de les bases d’un concurs, del deure d’abstenció, de possibles conflictes d’interès o de garanties administratives. Parlem de la militància de Roger Molinas —reconegut seguidor dels Comuns— de les seves opinions, de la seva condició sexual, de les seves suposades intencions.
El segon moviment és la fabricació de l’enemic. Roger Molinas deixa de ser un ciutadà que exerceix un dret i es converteix en un conspirador polític que vol perjudicar la líder suprema, el partit i, per extensió, tota la comunitat imaginada que la líder etnofeixista catalana diu representar en exclusiva i de forma unívoca.
El tercer és l’activació de la multitud. Ja no cal que el poder embruti directament les mans. Hi ha una xarxa d’adeptes, comptes anònims i perfils aparentment inautèntics preparada per repetir el relat, insultar l’adversari i imposar-li un greu cost personal.
Umberto Eco va resumir una de les pulsions del feixisme persistent amb una fórmula precisa: «el desacord és traïció». Quan el dissident és presentat com un traïdor —«botifler», en el cas dels atacs del seguidors d’Orriols—, ja no cal rebatre’l. Se’l pot castigar. La violència simbòlica digital ha començat a preparar el terreny per a totes les altres. És un moviment clàssic i ben conegut.
Umberto Eco va resumir una de les pulsions del feixisme persistent amb una fórmula precisa: «el desacord és traïció»
El problema de fons no és la ideologia de Roger Molinas. Una denúncia no és certa o falsa segons el carnet polític de qui la presenta. Els fets no es converteixen en mentida perquè els assenyali un adversari ideològic, de la mateixa manera que no es tornen veritat perquè els denunciï un amic.
La democràcia consisteix, precisament, a sotmetre les denúncies a comprovació i el poder públic a control. L’alternativa és la lleialtat personal unívoca: si critiques la líder suprema Orriols, ataques el poble català; si investigues l’autoritat, formes part de la conspiració espanyolista; si exigeixes explicacions, ets un enemic de la nació, un defensor de «moros» i «negres». Tot molt clàssic i, per desgràcia per a la història de la vella Europa, tot molt ben conegut.
Una multitud que funciona com un algoritme
S’ha parlat dels «bots d’Aliança Catalana». Convé ser rigorosos. L’existència de comptes anònims a les xarxes socials, amb poca activitat original, identitats opaques i una dedicació gairebé exclusiva a amplificar missatges ultres, és compatible amb comportaments coordinats, automatitzats o artificials. Però aquests indicis no permeten assegurar, sense una anàlisi tècnica, que tots aquests perfils siguin bots, que estiguin controlats directament pel partit o que Aliança Catalana els financi. Cal investigar-ho, no inventar-ho.
Tanmateix, el problema polític continua existint encara que darrere de cada compte hi hagi una persona de carn i ossos. Una multitud humana també pot funcionar com un algoritme: repeteix paraules, replica consignes, premia la crueltat, gaudeix de bombolla de la violència digital, verbal o, fins i tot, física; castiga el matís i enfonsa qualsevol explicació sota una muntanya de crits, insults i soroll.
Una multitud humana també pot funcionar com un algoritme: repeteix paraules, replica consignes, premia la crueltat
Els estudis de l’Oxford Internet Institute sobre propaganda computacional han documentat com no calen milers de persones organitzades per fabricar una falsa impressió de consens. Aquesta és la gran trampa de les xarxes (dites) socials: confonem repetició amb majoria, viralitat amb rellevància i agressivitat amb força social. Molinas s’ha vist forçat a protegir el seu compte per frenar l’acumulació d’insults i amenaces.
La censura sense censor
Això és el que la recerca sobre violència digital denomina chilling effect: efecte inhibidor. No cal prohibir formalment que algú parli. N’hi ha prou d’aconseguir que parlar sigui tan desagradable, perillós o psicològicament costós que la persona decideixi retirar-se. La censura del segle XXI sovint no porta uniforme ni publica decrets. Arriba en forma de notificacions. Centenars de missatges, insults, muntatges, amenaces i desconeguts que entren a la vida digital d’una persona fins que aquesta tanca la porta.
La UNESCO ha documentat a fons la relació entre violència en línia, por i autocensura, i ha advertit que els actors polítics figuren entre les principals fonts d’atacs digitals contra persones que intervenen en l’espai públic. En l’estudi global The Chilling, elaborat amb l’ICFJ, un 37 % de les dones periodistes enquestades identificaven els actors polítics com una de les principals fonts de les agressions rebudes. Molinas no és periodista ni aquest estudi descriu exactament el seu cas. Però el mecanisme és comparable: exposició des d’una posició de poder polític i públic, atac en xarxa i reducció de la participació de la persona assenyalada.
Això hauria de preocupar qualsevol demòcrata, independentment de la simpatia o antipatia que li despertin les idees de Molinas. Avui pot ser un militant dels Comuns. Demà, una funcionària, un periodista local d’un poble petit, una entitat veïnal, un professor d’institut o qualsevol ciutadana que descobreixi una possible irregularitat i decideixi comunicar-la de manera legítima. Quanta gent ho farà si sap que l’autoritat denunciada pot respondre exhibint-ne la fotografia davant de milers de seguidors?
No és un incident aïllat
El Parlament de Catalunya ja ha examinat altres actuacions de la diputada Orriols. El juliol de 2026, la Comissió de l’Estatut dels Diputats va considerar que havia comès una infracció lleu del Codi de conducta pels atacs islamòfobs a la diputada d’ERC Najat Driouech. L’informe oficial arribava a recomanar que s’avalués si algunes expressions podien contenir elements susceptibles de ser remesos a la Fiscalia per un eventual delicte d’odi.
No és el mateix cas i seria irresponsable confondre’ls. Però tots dos comparteixen una manera de fer política: personalitzar el conflicte, atribuir intencions ocultes, marcar l’adversari i oferir-lo a una comunitat mobilitzada per la por, l’odi i el ressentiment.
Aliança Catalana no s’alimenta només de determinades opinions racistes sobre immigració, identitat nacional o independència. S’alimenta d’una tecnologia política molt més antiga: dividir la societat entre fidels i traïdors, poble i enemics, catalans legítims i forasters perillosos amb presències sospitoses. La novetat és que ara aquesta vella tecnologia feixista disposa d’algoritmes digitals, comptes anònims i una capacitat de persecució digital sistemàtica i permanent.
L’extrema dreta no necessita convèncer tothom. Li basta aconseguir que els altres parlin amb por, que els periodistes calculem cada frase, que els ciutadans dubtin abans de denunciar i que les institucions acabin considerant normal el llenguatge del crit, l’odi i l’assenyalament. Aquest és el seu triomf actual més profund. No volen ocupar la plaça pública, sinó canviar les condicions que permeten habitar-la.
L’extrema dreta no necessita convèncer tothom. Li basta aconseguir que els altres parlin amb por, que els periodistes calculem cada frase, que els ciutadans dubtin abans de denunciar
La democràcia de la diana
L’assumpte que Antifrau investiga s’haurà de resoldre amb documents, garanties i respecte a la presumpció d’innocència. Si no hi va haver cap irregularitat, el procediment ho haurà de determinar. Si n’hi va haver, caldrà depurar responsabilitats. Però l’actitud de Sílvia Orriols ja es pot jutjar políticament.
Una alcaldessa i diputada no hauria d’utilitzar mai la força simbòlica dels càrrecs públics per assenyalar personalment el ciutadà que la denuncia. Una diputada no pot ignorar que la seva paraula mobilitza. Una dirigent política no queda exonerada de tota responsabilitat perquè no hagi escrit literalment l’ordre d’atacar el rival i amenaçar-lo de mort.
La llibertat d’expressió protegeix Orriols quan defensa la seva actuació, critica la denúncia o qüestiona les motivacions polítiques de Molinas. Però la llibertat d’expressió no converteix qualsevol comportament en democràtic, exemplar ni innocent. També tenim dret a anomenar les coses: publicar el nom, el rostre i el perfil d’un ciutadà davant d’una comunitat hostil que l’odia és posar-lo en una diana.
Quan una denúncia administrativa és contestada amb un assenyalament i atac personal, el debat ja no tracta únicament d’un concurs municipal a Ripoll. Tracta de la por que estem disposats a introduir en la vida pública i política. Tracta de si acceptarem que una multitud digital substitueixi les institucions. Tracta de si permetrem que el crit «aquí el teniu» es converteixi en una forma habitual de governar.
Primer arriba el nom. Després, la fotografia. A continuació, una multitud a les xarxes. I finalment, si ningú no ho atura el feixisme, arriba la violència brutal del silenci. I aquest silenci és el veritable programa polític de l’autoritarisme d’extrema dreta que representa l’alcaldessa de Ripoll.
