Què li queda, doncs, a l’espai convergent? Pot endurir el discurs migratori i competir amb l’original, que és el que ja assaja. Pot esperar que la tornada de Puigdemont —el TJUE ha avalat l’amnistia i al Suprem se li ha acabat el marge— emuli la tornada d’Odisseu i ajudi a posar el seu Palau en ordre. Pot replegar-se al mapa municipal, on encara conserva més de tres-centes alcaldies, i aguantar la respiració. Però cap d’aquestes opcions no és bona, perquè la casa convergent està corcada pels fonaments. La cosa ve de lluny.
La Casa Gran que tot ho tapava
El 1958, en dos articles titulats Per una doctrina d’integració i Immigració i integració, recollits després a La immigració, problema i esperança de Catalunya (Nova Terra, 1976), Jordi Pujol va escriure sobre el subdesenvolupament espanyol i especialment de l’andalús. De l’home andalús va dir que «no és un home coherent, és un home anàrquic, és un home destruït». La sortida que els proposava —a mode de salvació quasi divina— era la integració: la catalanitat com una cosa que es podia adquirir, que calia adquirir per tal de poder sobreviure materialment i florir espiritualment. Una porta oberta amb peatge. Passi, però pagui.
Aquell peatge va sostenir quaranta anys de Casa Gran. Qui el pagava —llengua, entitat, feina, escola— entrava i deixava de ser problema. Qui no el pagava es quedava fora sense que calgués dir-li res, perquè el marc nacional ja ho deia per tothom.
L’independentisme va heretar el moble sencer i es va pensar que el repintava del color d’octubre: «Un sol poble. La República de tots»; «Català és tot home que viu i treballa a Catalunya». Aquesta última és de Pujol, del mateix volum, i porta lletra petita: que de Catalunya en faci casa seva, que s’hi incorpori, que s’hi reconegui, que s’hi entregui i que no li sigui hostil. Quatre condicions i una prohibició.
Va anar funcionant mentre hi va haver una promesa prou grossa per tapar-ho tot, però la promesa es va estrellar el 2017. I això es nota en la unitat parlamentària, o en la falta d’aquesta: els quatre partits partidaris de l’estat propi ja només voten igual tres vegades de cada deu.
Orriols, pujolisme descarnat
Orriols no ha inventat res. És pujolisme sense moralina, si es vol, sense hipocresia. Un tret característic dels temps en els quals vivim.
La seva afinitat parlamentària amb Junts és alta: de les 1.735 votacions del curs parlamentari que s’acaba de tancar, Aliança ha votat a favor del 71% de les iniciatives que ha registrat Junts, més que cap altre grup de la cambra, PP inclòs. Junts ha votat a favor del 0% de les d’Aliança. Zero. Els seus quadres surten de les xarxes que Convergència va teixir comarca a comarca durant dècades. A Amposta encapçalarà la llista l’exnúmero dos de Junts al municipi; a Cambrils, el portaveu del grup. I n’aniran caient més.
Alhora, val més no reduir-ho a una història de família. Més d’un 20% dels votants d’Aliança no es consideren independentistes; a Junts, el percentatge cau al 5%. La primera preocupació dels seus votants i la dels de Vox coincideixen: immigració i inseguretat. La Casa Gran duia el racisme a dins d’un marc nacional que li donava forma i límit, com un os dins la carn. Trencat l’os, la carn s’escampa i s’ajunta amb el primer que troba.
Ara la metàfora és una altra. La Casa Gran, diria Orriols, ha estat okupada per uns hostes que no han respectat les condicions d’entrada. Però les condicions no se les ha inventat ella, són només la següent pàgina del llibre de Pujol. La integració que es vestia de generositat no era res més que un examen; un examen constant, supervisat per qui es deia amo de la catalanitat. El món postconvergent està sent desnonat de la seva pròpia finca.
