Educació a l’ombra és el concepte que es fa servir per parlar de totes aquestes classes de reforç i complementàries que les famílies paguen. Pot ser perquè les seves filles i fills reforcin en matèries com matemàtiques, que practiquin algun instrument, o que aprenguin o reforcin un idioma.
EsadeEcPol ha publicat un nou informe en què torna a posar el focus en un mercat educatiu que mou 2.600 milions d’euros anualment i en què participen el 47% de les famílies amb nenes i nens escolaritzats.
Han utilitzat dades de l’INE i han constatat diferències respecte a l’informe anterior sobre l’educació a l’ombra, elaborat el 2023 amb dades del curs 2019-2020. El primer és que, per a sorpresa de ningú, aquell any les famílies van invertir 1.000 milions menys que en aquesta edició, principalment, pel tancament de centres educatius del 2020.
Aquests tres mesos de confinament i una inflació del 19% han augmentat la xifra que es gasten la meitat de les llars amb nenes, nens i adolescents al sistema educatiu.
Canvis
Més enllà de la variació de xifres, no tan controlada la inflació i el confinament, es manté el percentatge de famílies usuàries, encara que hi ha hagut canvis.
El principal és que les famílies augmenten la inversió. Mentre abans es gastava més a secundària i batxillerat, ara és a primària on s’estan fent els esforços més importants. De la mateixa manera, fins i tot el segon cicle infantil ha patit un increment important. Els idiomes semblen tenir la culpa.
Idiomes
Segons els autors, Lucas Gortázar i Juan Manuel Moreno, el perfeccionament dels idiomes explica en bona mesura l’augment de la despesa familiar a classes de reforç. Tot i que Gortázar adverteix sobre la dificultat de conèixer a fons aquest mercat, «la partida d’idiomes és una incògnita».
«El consumidor és l’alumne que aprova, però els pares del qual volen que arribi més lluny. Aquesta és la mitjana. Però hem vist coses que no es corresponen exactament», explica.
Durant la investigació amb les microdades de l’Institut Nacional d’Estadística, s’han trobat alguns indicis que apunten a altres explicacions possibles. Una seria que en les comunitats amb llengua pròpia o que tenen programes bilingües l’augment pot ser degut a la necessitat de l’estudiantat de millorar el seu maneig de la llengua vehicular.
Posen el focus al País Basc i Catalunya. A la primera, pel salt a la universalització del model D, fonamentalment en basc, que hauria portat moltes famílies a buscar reforç. A Catalunya, el canvi podria ser degut a l’augment de les famílies migrants que desconeixen tant el castellà com el català.
Encara que, com admet aquest investigador, amb les dades que tenien és molt complicat donar una explicació 100% fiable. Per això plantegen la hipòtesi.
Migració
Aquí hi ha un altre dels canvis importants detectats, atès que la despesa total i mitjana per família i la seva variació en els darrers anys es pot explicar per la inflació i el confinament de la pandèmia.
Les famílies d’origen migrant estan fent un esforç enorme perquè les filles i els fills puguin tenir accés a experiències d’estudi similars a les de les seves companyes i companys.
Els idiomes són el punt més important, com a la resta de famílies. Per a Gortázar, es tracta d’un senyal clar que aquestes famílies «es prenen seriosament el sistema educatiu». I atès que estan sobrerepresentats a les zones més baixes de la distribució econòmica, «hauríem de proporcionar més suport més perquè hagin d’invertir menys» en aquestes classes.
Desigualtat
Sobretot el tema sura un missatge també clar. Des de les primeres investigacions sobre l’educació a l’ombra, s’estipula que es fa per recuperar aprenentatges, sobretot, en matèries instrumentals com matemàtiques.
Però també es fa per aconseguir un cert nivell de perfeccionament en altres, com ara l’anglès. És habitual que la matèria s’aprovi, però les famílies considerin important o necessari que aquest nivell sigui superior.
Gortázar i Moreno plantegen un tercer escenari, i és el de la distinció. Fonamentalment, es dóna en les famílies d’alts ingressos i té a veure amb la necessitat que noies i nois destaquin en un món cada cop més competitiu.
Gortázar explica que una de les fonts que utilitzen és un estudi als Estats Units que reflecteix com a les universitats més importants del país, les conegudes com la Ivy League, a més de la capacitat econòmica i de les notes, destaca que les i els matriculats van desenvolupar una miríada d’activitats no relacionades amb allò acadèmic.
Podríem pensar en coses com les classes de música o arts, la pertinença a grups escolta o la robòtica. Gortázar veu clarament que aquestes activitats i la possible influència en etapes posteriors de la vida poden ser un element de desigualtat. I que resulta extremadament complex regular-les.
A l’informe apunten a la possibilitat que el sistema educatiu, encara que no pot lluitar contra certes lògiques, sí que pot fer un esforç per oferir algunes d’aquestes activitats dins de la seva lògica de gratuïtat. Perquè estudiants de menor nivell econòmic poguessin beneficiar-se’n.
En tot cas, sembla clar que el mercat de les particulars o les extraescolars és tot un filó econòmic. Desenes i desenes d’empreses presten serveis de perfeccionament d’idiomes, de recuperació, de lleure.
En alguns casos semblen estar suplint la feina que les administracions educatives no fan (ensenyament més personalitzat, més atenció a la diversitat), i en d’altres, clarament, són les famílies intentant destacar en un món cada cop més competitiu i globalitzat.
