El mandat de Jaume Collboni com alcalde començà malament, quelcom d’altra banda comprensible, doncs tan sol fou escollit per impedir entronitzar a Xavier Trias al cim del poder local. Els deu regidors del socialista poc poden fer en solitari. Això es veié amb esclat durant el primer any de la legislatura, quan el més destacat de la seva gestió fou inaugurar uns semàfors amb figures de Mortadelo i Filemón.
Durant aquest interval, el primer ciutadà sobresortí pels seus silencis. Quan els trenca, els seus assessors donaren amb la tecla. Dels Gintònics al Múrria es passà a la omnipresència mediàtica, a vegades amb cert deix a publireportatge en alguns diaris, capaços de lloar la densitat de població, un dels problemes que ningú vol resoldre a Barcelona, així com els avantatges dels esdeveniments amb volada internacional, bons, en essència, pel turisme, no així pels habitants de la capital catalana.
Mortadelo i Filemón en el carrer de Bilbao amb el de la Verneda, sense semàfor.
Aquest darrer punt serà l’eix d’aquest article, però abans convé apuntalar aquesta introducció que recapitula les empremtes d’aquest trienni transcorregut des de les eleccions de maig de 2023.
Aquesta passada primavera passejava pel carrer de Rogent, rambla sense nom del Camp de l’Arpa, quan em vaig trobar una paradeta de Barcelona en Comú. Un dels seus membres em preguntà que opina de la seva feina a l’oposició, al que vaig respondre tot lamentant la seva inoperància, sensacional al propiciar un monopoli de Collboni, feliç pr com s’han absentat els seus adversaris.
El noi reaccionà a la meva crítica dient-me que els socialistes tenen tots els altaveus al seu favor, quelcom en absolut inexacte, però la lentitud i deixadesa dels altres partits és molt greu, no pas des d’un vector estratègic, sinó des de la qualitat democràtica del govern del municipi, doncs amb tota probabilitat el PSC no té cap tipus de pla coherent, però almenys actua des de la seva posició, mentre la resta cau en l’anonimat que és sinònim d’ignorància, fet d’altra banda corroborat a enquestes recents, on un gran percentatge de votants desconeixien qui són els candidats de Barcelona en Comú, ERC o Junts.
Collboni, siguem clars, sobresurt des de les maniobres d’escapisme, aquelles consistents en anunciar des d’una envejable constància, com si proclamar signifiqués haver acabat el que sigui. El seu segon mecanisme triomfal es basa en generar soroll des d’un factor molt interessant: acollir esdeveniments amb repercussió internacional que no tenen cap tipus d’efecte en el teixit ciutadà.
M’explico. Una de les normes àuries de la Barcelona contemporània es centra en fixar la seva evolució al calendari mitjançant fites de pes amb capacitat de projectar-se al món mentre s’exercien transformacions fonamentals a nivell urbanístic per a millorar el conjunt.
Aquest procés començà amb l’Exposició Universal de 1888, que d’altra banda gairebé podem llegir com l’anunci, dons Maragall a diferència del seu autoproclamat hereu coneixia el passat, de la col·laboració entre el sector públic i el privat. La mostra, un pilar incommensurable, fou el tret de sortida, imitat a posteriori per la Internacional de 1929, vàlida per a urbanitzar Montjuic en un moment d’auge constructiu, doncs els anys vint del segle passat foren brutals per a definir el rostre de la ciutat comtal entre el boom de les immigrants i totes les polítiques de vivenda que es dugueren a terme.
Collboni vol commemorar aquesta Exposició pel seu centenari, oblidant-se que, si bé la idea inicial era anterior, fou producte de la dictadura de Primo de Rivera. Per això, entre d’altres coses el Palau Nacional ho és, però amb elements de l’arquitectura espanyola. Per això hi ha un poble espanyol i potser també per això, disculpin tanta repetició, les torres venecianes obren una perspectiva més aviat feixistitzants, com si tinguéssim Unter der Linden o la via dei Fori Imperiali.
Després, pels volts de 1952, tinguérem el Congrés Eucarístic, brillant a la seva execució oferint una de les propostes més modernes de la Història de Barcelona amb el barri del Congrés, però oculta a la memòria municipal per ser franquista, com els Jocs del Mediterrani de 1955, sense els que no tindríem el pobre Palau d’Esports, a l’atesa de morir del fàstic, doncs seria brillant recuperar-lo de debò.
Porcioles, tan capital en molts aspectes perquè dol reconèixer com l’han imitat molts alcaldes democràtics, també aspirà al seu monument mundial. Volia una tercera exposició, però Samaranch li recomanà uns Jocs Olímpics. Arribaren el 1992 amb Maragall i suposaren la refundació de Barcelona, que abans, amb l’alcalde més longeu del segle XX, dóna un gir y es convertí en una urbs de fires i congressos, el que segueix sent un dels seus motors econòmics més pròspers, entre d’altres coses per ocupar el calendari i atreure visitants de múltiples sectors.
El repàs a tot aquest gruix de cruïlles històriques romandria incomplert sense el Fòrum de les Cultures, que l’Ajuntament ni tan sols commemorà al seu vintè aniversari per raons òbvies, si bé fou clau per a canviar un dels sectors limítrofs i actualitzar el Pla de la Ribera de Porcioles, donant als rics un parell de barris amb vistes al mar, envoltats de pobresa endèmica.
Collboni té al seu currículum la Copa Amèrica, la visita del Papa i el Tour de França. El primer millorà instal·lacions del Port Vell i fou un fracàs total, doncs ningú li feu gaire cas, silenciant-se un munt de protestes. Els beneficis foren per a pocs, cap d’ells part de la normal ciutadania. Amb el Papa l’èxit fou televisiu, prova de com, al cap i a la fi, el pontífex serví per a quatre titulars a la premsa occidental, i les molèsties per a la quotidianitat, com també es donà amb el Tour. La previsió de vuit-cents mil espectadors s’enfonsà entre les onades de calor i el desinterès dels barcelonins, n’hi ha prou amb comprovar els forats de públic, com a molt tres-cents mil ànimes, notable, però no són les xifres que es vengueren.
D’altra banda, el recorregut era propi del parc temàtic, doncs l’objectiu, i aquí radica la diferència dels esdeveniments de Collboni amb la tradició inaugurada el 1888, és atreure turisme, no treballar des del govern intern, aquell que hauria de preocupar-se pels que paguen els seus impostos a Barcelona.
Mentrestant aquesta té una sèrie de problemes considerables. El que es ven com a paradigma és més aviat el contrari. Parlo del turisme, la densitat de població, la contaminació acústica i la vivenda. Des de fa mesos cada setmana hi ha morts a trets i, per si no n’hi hagués prou, ara sorgí l’esvoranc, però oh, no pas al Carmel, sinó a l’Upper, decisiu a les eleccions per la seva mobilització.
Tot i així, i és ben trist, Collboni pot estar tranquil. Als seus rivals no se’ls espera i el treballar d’implicar a la ciutadania és nul. Guanyarà per apatia i frustració generalitzada, però la culpa mai és dels que voten, sinó de tot l’entrellat polític, surrealista, fins al punt que tota la matraca de la Sagrada Família ha obviat com un lloc laic o molt laic elevava als altars un temple expiatori. Expiatori pels pecats de la classe treballadora durant la Setmana Tràgica. Paradoxes socialistes. Sí, ciutat dels prodigis.
