Fa no tants anys i durant molts anys vam creure que internet faria les societats més obertes, més lliures i més democràtiques. Que la informació circularia sense intermediaris, que el coneixement crític seria més accessible i que les xarxes socials connectarien ciutadans més informats i molt més oberts i crítics.
Aquella promesa ingenua?, però, conviu avui amb una altra realitat ben diferent. És cert, mai no havíem tingut tanta informació a l’abast i, alhora, tanta dificultat per distingir què és cert i què no; què val la pena i què no. Mai no havíem disposat de tantes eines per comunicar-nos i, alhora, el debat públic havia estat tan condicionat per interessos econòmics, algoritmes invisibles i plataformes privades capaces d’orientar converses, emocions, comportaments, decisions, vots.
És en aquest escenari -i amb l’aterratge violent i accelerqt de la I.A.- que Jordi Gràcia publica La izquierda ante el tecnofascismo (Anagrama), un assaig-panflet que evita titulars fàcils per plantejar una reflexió molt més profunda: què passa quan el poder polític deixa de concentrar-se només als governs i als parlaments per desplaçar-se cap a unes poques empreses capaces d’organitzar la manera com ens informem, ens relacionem i acabem interpretant i vivint el món?
Catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona (UB) i una de les principals veus de l’assaig contemporani, Gràcia ens proposa una mirada que desborda la política institucional feta pels polítics i tampocc no parla únicament de tecnologia. Parla, sobretot, de democràcia i de poder.
Perquè mentre la intel·ligència artificial accelera tots els processos productius, les plataformes digitals acumulen més dades i poder que molts estats i la desinformació es converteix en una arma política quotidiana, les democràcies liberals semblen arribar sempre uns passos tard. I, paral·lelament, l’esquerra —segons sosté Gràcia— ha anat perdent alguna cosa més greu que unes quantes eleccions: ha deixat de disputar el relat del futur. Aquest és un dels eixos centrals de la conversa.
Quan va deixar l’esquerra de pensar el demà per limitar-se a administrar el present? Com és possible que la idea de futur hagi quedat gairebé monopolitzada pels discursos tecnològics de Silicon Valley o pels imaginaris reaccionaris que alimenten les noves extremes dretes en creiximent?
També parlem del fracàs parcial de la promesa digital. Durant dècades se’ns va assegurar que internet democratitzaria el coneixement i ampliaria les llibertats. Avui, però, conviu amb una economia de l’atenció basada en la polarització, la viralitat, els crits i els insults i la captura permanent del nostre escàs temps d’atenció.
En aquest context recuperem una intuïció formulada fa més de mig segle pel filòsof Herbert Marcuse: la tecnologia no només distribueix informació; també modela formes de vida, hàbits i maneres de pensar. Quan obrim una xarxa social al matí, continuem decidint lliurement què volem veure o algú ja ha decidit abans quines emocions ens convé experimentar?
Una altra de les qüestions que abordem és el mateix concepte que dona títol al llibre. Jordi Gràcia parla de «tecnofeixisme», mentre que economistes com el grec Yanis Varoufakis prefereixen descriure aquest nou ordre com un «tecnofeudalisme». És només una diferència terminològica o estem davant de diagnòstics polítics diferents? Quin és exactament el risc democràtic que identifica Gràcia?
La conversa també entra en una paradoxa especialment rellevant: qualsevol intent de regular les grans plataformes és sovint presentat com una amenaça contra la llibertat d’expressió, mentre que la concentració d’un enorme poder privat en molt poques empreses sembla acceptar-se com una conseqüència inevitable del progrés. Com hem arribat a identificar regulació democràtica amb censura i poder corporatiu amb llibertat d’expressió?
Perquè Google, Meta, Amazon, TikTok o X ja no són només empreses tecnològiques. Gestionen infraestructures essencials de comunicació, informació, publicitat i influència política. La pregunta és inevitable: qui té avui més capacitat de modelar l’opinió pública, un govern elegit democràticament o els algoritmes de cinc corporacions globals?
Naturalment, també parlem d’intel·ligència artificial. Més enllà de la fascinació o dels discursos apocalíptics, investigadores com Kate Crawford o Ruha Benjamin recorden que tota tecnologia incorpora decisions polítiques, interessos econòmics, treball humà i impactes ambientals. El problema és la IA en si mateixa o el model de poder que s’està construint al seu voltant?
Però aquesta no és només una conversa de diagnòstics. També preguntem a Jordi Gràcia quines polítiques considera imprescindibles si realment volem recuperar sobirania democràtica: auditories independents dels algoritmes? Fiscalitat sobre les grans plataformes? Infraestructures digitals públiques? Nous mitjans europeus? Sobirania tecnològica?
En aquest debat, Europa ocupa un lloc central. Mentre els Estats Units semblen cada vegada més condicionats pels interessos de les grans empreses tecnològiques, la Unió Europea continua sent un dels pocs espais polítics disposats -amb matissos- a regular els mercats digitals. És una oportunitat real o és el espill d’una batalla a la que arribem massa tard?
I acabem tornant a una pregunta que travessa tot el llibre i, probablement, també aquest moment històric que vivim. Durant dècades vam identificar la idea de revolució amb la innovació permanent, amb la velocitat del progrès i amb la capacitat de crear noves tecnologies. Però potser avui el gest més revolucionari ja no consisteix a inventar més eines. Consisteix a decidir, col·lectivament, qui les governa.
Perquè, al capdavall, la qüestió no és si la tecnologia transformarà el món. Això ja està passant. La qüestió és si serem nosaltres qui decidirem com volem viure-hi o si deixarem aquesta decisió en mans d’algoritmes, accionistes corporatius i plataformes que ningú no ha escollit democràticament.
D’això, en definitiva, parlem en aquesta conversa amb Jordi Gràcia. D’una tecnologia que és política, d’una democràcia que busca nous instruments per defensar-se i d’una esquerra que, si vol continuar sent útil a la societat, haurà de tornar a imaginar el futur abans que algú altre l’imagini per ella.
