Tot i els tombs que va donar la seva vida, la ciutat sempre va ser-ne el centre, el lloc des d’on viure, pensar, canviar el món i estimar. Si algú s’ha guanyat aquest títol, és ell. Des de la Barcelona de Pasqual Maragall, que va abraçar, fins a tantes i tantes ciutats d’Amèrica Llatina que va contribuir a endreçar. Ciutadà Borja! El nom també li escau per les reminiscències que va adoptar durant la revolució francesa. El citoyen entès com un membre actiu de la societat i de la nació i dotat de drets i deures polítics. Els qui el coneixem de sempre recordem la seva activitat desbordant, que el va dur a implicar-se en totes les causes justes de la segona mitat del segle XX. La causa dels treballadors, dels barris, de les dones, de la llibertat. Aquí i arreu. Al París de 1968, al Xile de 1973, a l’Espanya franquista i a la Catalunya de la transició.
Jordi Borja era hiperactiu però no era un tastaolletes. Va concentrar la seva energia descomunal en la ciutat i els ciutadans. El seu pensament n’era deutor. Si va ser gramscià abans que molts altres, va ser perquè els desafiaments de la ciutat i dels seus ciutadans el duien a pensar en termes de modernitat. A plantejar-se no només la qüestió del poder sinó també la de l’hegemonia. El seu conflicte amb el PCE ve d’aquí. De situar la democràcia exercida lliurament al centre de tota activitat transformadora. No es que el PSUC i el PCE fossin el contrari, però alguns dels seus dirigents duien una motxilla que els duia –que ens va dur– a acomodar-nos a la tradició comunista i a creure que actituds més rupturistes, com la seva,ens duria a perdre bous i esquelles. La creació de Bandera Roja, en la qual es va implicar en tot i per tot va ser el resultat d’aquest debat. Avorria el conflicte estèril que tan de mal ha fet a les esquerres, i per això va tornar al PSUC, però ho va fer sense renunciar a res, amb coratge. Després de crear un moviment que havia de jugar un paper importantíssim en la mobilització ciutadana, a barris i ciutats, i en la política durant el tardofranquisme.
Li devem la Barcelona que tenim, aquella que resisteix com pot al procés de gentrificació de la ciutat, des dels barris. Com es sabut, va contribuir de manera decisiva al disseny dels districtes, des de la solidesa intel·lectual que havia adquirit a França, i des d’una implicació militant i un gran sacrifici personal, passant dies i nits amb veïns de tots els barris de Barcelona. Aquesta vessant seva ha estat prou destacada com per a insistir-hi. Encara es pot resseguir en el darrer llibre que va publicar, amb l’ajut de la seva companya Dolors, quan la capacitat de raonar i escriure –no la força, ni l’ànim, que mantenia intactes–, el vancomençar a trair. No obstant, no m’agrada encaixonar-lo en aquesta categoria de sociòleg urbà tot i el mestratge amb què la va exercir. El Jordi Borja era un revolucionari. Un intel·lectual i un activista radical. Contrari a tot dogmatisme. Capaç de dir no al seu partit de sempre, o d’advertir els Comuns d’alguns dels errors que estaven cometent. Tots l’havien d’haver escoltat més. També va ser sempre contrari a la deriva acomodatícia de molta gent d’esquerres, pròpia de tota societat benestant. En els darrers mesos, hi he tingut una relació especial, que no havíem conreat abans. He tingut l’honor de poder-lo acompanyar en la decisió valenta que va prendre per deixar de patir i fer patir els seus estimats. Que em perdonin els seus amics de sempre si dic que hi he descobert un home d’una qualitat humana fora mida. Contrari a totes les injustícies. Obsessionat amb els seus orígens. Capaç, fa pocs dies, de repassar els títols d’una biblioteca on era visible la seva formació com si fos encara un jove estudiant de la Sorbonne. Rebent amics a casa, amb música de fons de la chanson française. Patint per no poder expressar-se i poder expressar-los millor la seva amistat. Determinat en la decisió que havia pres. Un Jordi dolç, indignat per les bestieses i els perills que viu el món. Si una cosa em sap greu és que aquesta relació més personal hagi estat tardana. Havíem esdevingut amics.
