Aquest matí, just quan m’he llevat, he decidit repassar els meus darrers articles de les Barcelones, més que res per una por insana a repetir-me, però aquest any una de les grans operacions de l’Ajuntament de Jaume Collboni consisteix en ficar la Sagrada Família a totes les salses. La conseqüència és caure a la seva trampa, no des d’un encisar-se, sinó des de la mendacitat intel·lectual i ciutadana.
La causa de tornar a escriure amb la mona de pasqua d’excusa, doncs cada cop em convenç més definir-la amb sarcasme, aparegué el dijous per la tarda, amb motiu de la presentació dels equips del Grand départ del Tour de França, aquell exitós esdeveniment que els mitjans oficials havien de vendre a tort i a dret, fins al punt que el dissabte, mentre es disputava l’etapa inaugural, un d’ells ja publicà un text amb el número d’assistents i el triomf, així el definiren, de la postal.
La cartolina que abans enviaves als amics quan viatjaves és la clau. Com bé és sabut BCN, que no Barcelona, desitja des de fa decennis això, una imatge urbana capaç d’encaixar-se en un requadre amb suficient prestància com per a definir el tarannà a vendre. Això darrer és fonamental, doncs no es tracta del que és, més aviat d’un producte a oferir als visitants.
Tornem al dijous per la tarda. Els corredors saludaven i, just darrere, els protegia una de les façanes del temple de temples a un dels llocs més ateus del Vell Món. De cop i volta, com si em posseís el misticisme de l’arquitecte, vaig tenir una visió metafísica que em permeté comprendre com la Sagrada Família és el nostre equivalent a Las Vegas.
Ja havia donat alguna volta entorn a tan apassionant qüestió. Potser els més fidels lectors recordaran unes reflexions de fa un anys sobre com l’espai de la Basílica o el de la Rambla són parcs temàtics a l’aire lliure. Si no retingueren al cap tan fascinant meditació els hi recomano capbussar-se a la fresca hemeroteca de Catalunya Plural. Doncs bé, a l’exclusió de la ciutadania d’aquestes ubicacions, doncs s’omplen de turistes embogits sense cap tipus de criteri a partir del seu gust induït i homologat, s’afegeix haver trobat finalment un escenari que es un i trino, cristià i sobretot pagà, indecent i vistós pels nostres governants, emocionats amb identificar encara més Barcelona amb els seus dos axiomes de Messi i Gaudí.
Perdut l’argentí, reemplaçat pel Barça i Lamine, sempre ens quedarà el barbut il·luminat de qui, com hem vist no gaire, compta poc o res la seva feina creativa. Allò essencial és prostituir el seu llegat per a treure sucosos beneficis econòmics sense repercussió per a l’habitant de la capital catalana, tot i així convençut de com és de meravellós residir a un lloc amb lloguers impossibles i una cultura pròpia molt de diva argentí, oscil·lant entre el com molo del carrer, molts els creuen un estereotip comercial, i els infinits complexos del conjunt, encarnats com ningú pels manaires.
De fet, no és d’estranyar que un dels missatges més repetits durant aquest sigui que la Sagrada Família és el temple més alt de la Cristiandat, tema que retrotreu a la mentalitat local i als pensaments de Josep Pla, per a qui un dels horrors de l’Eixample era constatar com gairebé mai s’igualava l’alçada dels immobles, doncs cada propietari volia mostrar tenir-la més llarga que el veí.
Aquest mesurar-se els membres, un treure pit grotesc si es viatja i s’observa des d’enfora, assolí un dels grans esplendors recents entre el Papa i les bicicletes, que sens dubte són per a l’estiu, però si es vol públic fóra desitjava un xic menys de calor, si bé queda fantàstic vendre el milió d’assistents, unitat de destí en lo universal barcelonina des de la manifestació de l’onze de setembre de 1977.
A veure, recapitulem mitjançant el bonic record de tantes fites per a la Història de la Humanitat contemporània. Pel juny Gaudí irrompé als cels a través dels drons, pletòrics tot filant la figura del geni, que fins i tot somrigué, això sent un sonso de nassos, per a que el món ens mires embadalit. Primer l’amor, després la tècnica. Clar que sí. El mateix cavil·laven els cantants foragitats quan volien protestar i qui sap si milers de barcelonins, cabrejats amb raó per les restriccions de mobilitat.
Al dia següent el piromusical, que sempre és un indici de Las Vegas, tingué presència a les portades de molts diaris occidentals, els quals no parlaren de l’escàs rèdit pel votant comtal de tot l’assumpte, a més del fastigueig causat, redundat amb el Tour i algunes efemèrides divertides que alguns retindran, com un anunci de neumàtics on la marca dels mateixos afirmava compartir quelcom sagrat amb els vianants: la família.
Allò lamentable de tan enginyosa publicitat, que, en realitat, sintetitza bé la intel·ligència d’aquesta darrera Barcelona, no és tan brillant com per a silenciar protestes de treballadors, en vaga des de fa mesos, sense gaire esperança en rebre audiència per part de sa senyoria Collboni. L’alcalde oblida als empleats de proximitat, així com als bibliotecaris en un festival de diàleg, ben tapadet per les maniobres d’escapisme, doncs ben és sabut com allò que passa a Las Vegas allà s’hi queda, sobretot si hi ha focus amb les llums trencades, ergo indesitjables a la vista del gran públic.
Aquest assumeix els deliris arquetípics del complex d’inferioritat sense preguntar-se si tot això té gaire sentit, en especial quan vivim una saturació turística indecent i es parla més aviat poc del govern intern de Barcelona. Quan has assegurat la presa, en aquest cas forasters de visita, s’agrairia un esforç per a afavorir als ciutadans que, al cap i a la fi, són aquells que paguen impostos i cada dia transiten per uns carrers cada cop menys seus per ocupació de guiris, expulsions dels mal anomenats expats o la invasió mitjançant esdeveniments que no milloren les seves existències. Viva Las Vegas.
