Els records s’acumulen i pugnen per sortir a la llum aquests dies, mentre amb diversos actes, exposicions, documentals, libres i altres publicacions… celebrem el cinquantè aniversaris d’aquelles mítiques jornades. Diaris, ràdios i televisions estan entrevistant algunes de les participants.
Entre la majoria preval la memòria d’un moment significatiu, iniciàtic casi per a moltes, l’alegria de veure tantes dones reunides per fer sentir la seva veu i compartir greuges, vivències i sentiments fins aleshores silenciats, la constatació de la diversitat de les assistents, l’enorme participació en els debats, la llarga filera de dones fent cua per agafar el micro i proclamar ben alt anhels durant molt de temps amagats o expressats només en els cercles d’amigues més íntimes. I les que vam participar en l’organització no podem deixar d’evocar la sorpresa per l’èxit de la convocatòria: més d’un any de preparació i la difusió prèvia de les ponències ciclostilades, amb presentacions als barris de la ciutat i arreu del país, havien donat bons fruïts. I destaquem l’aprovació per aclamació, amb grans i llargs aplaudiments, de les conclusions, amb un encapçalament que les definia com a provisionals alhora que expressava el desig que fossin el començament de tota una activitat.
Les hemeroteques mestretites no ens deixen oblidar, però, que a les Jornades també hi va haver enfrontaments -i fins i tot “bufetades”- i ens presenten acusacions creuades de manca de democràcia i d’intents de silenciar les opinions contràries. I és cert que hi va haver debats intensos, crits i enfrontaments, sobretot en relació a les propostes sobre la família i la futura articulació política del feminisme.
¿Com s’explica llavors aquesta dissonància entre la memòria del viscut i uns incidents que no lliguen amb les imatges de sororitat i emoció compartida que moltes conservem d’aquells dies? Una confrontació que fa encara més remarcable que al final prevalgués la voluntat d’arribar a unes conclusions compartides i obrir la porta a seguir treballant per arribar a una confluència.
Òbviament, hi havia el desig de tirar endavant totes aquelles reivindicacions i fer realitat els canvis tan desitjats i necessaris amb l’abolició de totes les lleis que discriminaven i penalitzaven les dones. I la consciència que acabar aquella trobada dividides i enfrontades hauria estat un fracàs i un pas enrere que no ens podíem permetre.
Però més enllà d’això hi havia també, penso, tot el què engloba el lema “El personal és polític”: la necessitat de donar sentit polític a les nostres vivències i desitjos, de fer palès que la comesa de cercar una nova manera d’estar en el món, lluny de la definició restrictiva que ens oferien els models establerts no era una tasca individual sinó col·lectiva i que el nostre malestar no era un problema privat sinó el símptoma d’un ordre patriarcal que exclou les dones i els nega la possibilitat d’actuar com a subjectes de la seva vida. I al llarg de les Jornades havíem vist reflectit aquest sentiment i aquesta aspiració en moltes altres amb experiències de vida molt diferents de les nostres, un vincle que ens unia malgrat tenir potser propostes divergents sobre el camí a seguir.
Així, sense ser-ne potser del tot conscients, un consens de fons al voltant d’allò que ens unia va permetre deixar espai per al dissens en propostes concretes. Un camí que al llarg dels anys ha inspirat propostes com la de la Xarxa Feminista, creada al 1996, vint anys després de les primeres Jornades, i concebuda com un entramat de vincles diversos que, en els moments dolços, quan reconeixem que consens i dissens no són antagònics sinó complementaris, ens permeten donar i rebre sense tallar les ales als projectes propis.
Vincles que esperem poder renovar i enfortir a les jornades “Feminismes en revolta 1976-2026…” (Barcelona, 12,13 i 14 de juny, al recinte Fabra & Coats).
