Catalunya és un país fet de continuïtats i d’arribades, de memòries obreres i pageses, de barris populars, de pobles i ciutats que han incorporat persones vingudes d’arreu, de llengües familiars diverses i de formes molt diferents de viure la pertinença. Aquesta pluralitat no qüestiona la idea de Catalunya: forma part de la seva manera de ser i de construir-se.
Una societat diversa no es cohesiona només acumulant biografies individuals. Necessita espais comuns on reconèixer-se: institucions, serveis públics, drets, memòria democràtica, cultura i llengua. El català és part del fil comú que permet construir una ciutadania compartida entre persones d’orígens diferents. Assumir la pluralitat no vol dir dissoldre Catalunya com a comunitat, sinó construir-la des d’un “nosaltres/tots” més ampli, popular i democràtic. Una nació democràtica no imposa una identitat tancada, però tampoc es redueix a una suma d’identitats individuals: ofereix un marc compartit de convivència, drets, cultura i llengua.
Hi ha una preocupació real per l’ús social de la llengua, però també una força enorme al país per fer-la viure: a les escoles, les entitats, els comerços, els clubs, els equipaments i els ajuntaments. El repte és transformar aquesta força en política pública compartida, útil i arrelada al territori. No es tracta només de defensar el català en abstracte, sinó de fer-lo present i necessari en la vida quotidiana dels barris, pobles i ciutats.
Dit d’una altra manera: cal tornar a fer del català una causa de barri
El catalanisme popular ve de lluny i s’ha fet des de baix. Des de la vida organitzada dels barris, pobles i ciutats. Té una arrel municipalista, però també d’esquerres, mestissa, reivindicativa i democràtica: ateneus, cooperatives, sindicats, escoles, biblioteques, associacions veïnals, cultura popular, clubs esportius, festes majors i ajuntaments democràtics. Allà on les classes populars han lluitat per viure millor, també s’ha construït una idea oberta i compartida de Catalunya.
El catalanisme popular d’alimentat de les lluites obreres, el republicanisme, el federalisme, l’associacionisme, l’antifranquisme, l’escola pública, la cultura popular i el moviment veïnal. La seva força ha estat eixamplar la catalanitat, no tancar-la; construir un sol poble sense uniformitzar-lo; no preguntar d’on venia cadascú, sinó quin país volíem fer possible entre tots.
Josep Termes, que vaig tenir com a professor, ens va ensenyar que el catalanisme no es pot entendre només com un projecte de les elits, sinó també com una construcció arrelada en les classes populars, el moviment obrer, el republicanisme, el federalisme i l’associacionisme. Josep Fontana ho va explicar molt bé: Termes va mostrar que el catalanisme i el moviment obrer no eren mons separats, sinó que s’havien influït mútuament en la construcció de la Catalunya contemporània.
El catalanisme popular és una de les millors eines contra la dreta ultra de Catalunya i d’Espanya perquè disputa el terreny de la pertinença sense regalar-li ni la llengua ni la nació. Davant dels qui volen eliminar el català de l’espai públic o convertir-lo en una frontera identitària, el catalanisme popular defensa exactament el contrari: una llengua comuna, una comunitat oberta i un país construït des de baix, perquè la llengua i el país només tenen futur si arrelen en la vida quotidiana, en les classes populars i en la comunitat organitzada.
Per això el catalanisme popular ha de ser una invitació a formar part d’un projecte compartit. No es defineix per l’origen, el cognom o la llengua inicial, sinó per la voluntat de construir comunitat, drets i país. Catalunya és de tothom qui la fa possible cada dia: qui hi viu, qui hi treballa, qui en cuida els barris, qui participa de les seves lluites i qui contribueix a la seva vida col·lectiva.
El català no és propietat dels qui el tenen com a llengua inicial. També és dels qui l’aprenen, dels qui el parlen amb accent, dels qui l’incorporen de grans o dels qui encara no s’hi atreveixen. Una llengua popular no és una llengua pura: és una llengua compartida.
Per això la política lingüística, des de l’esquerra, ha de ser una política d’igualtat. En una societat bilingüitzada de manera desigual, no accedir al català pot limitar oportunitats laborals, culturals, educatives i institucionals. El català no pot ser un capital cultural reservat a uns quants, sinó un dret efectiu de tota la ciutadania.
El catalanisme popular ha d’unir llengua, cohesió social i poder democràtic: compartir una llengua per compartir país, evitar una societat fragmentada i guanyar capacitat col·lectiva per decidir el futur de Catalunya.
Si el catalanisme popular té arrels populars, la seva actualització ha de passar necessàriament pel municipalisme. El català no es juga només en les lleis, l’escola o el Parlament. Es juga en la vida quotidiana: quan una persona nouvinguda vol aprendre’l, quan els infants fan esport, quan els joves entren en un casal, quan el comerç necessita suport o quan l’administració ha de garantir drets lingüístics.
Per això la llengua és també una infraestructura social. Com els equipaments, els serveis públics o les polítiques de cures, necessita condicions materials per ser accessible, útil i present. I aquestes condicions no es creen només des de dalt: es construeixen des de la proximitat.
A més, no partim d’un terreny neutral. En diversos territoris de parla catalana hi ha una ofensiva política sostinguda per desfer la normalització lingüística: qüestionar el nom de la llengua, fragmentar-la en “modalitats”, reduir-ne la presència a l’escola, rebaixar requisits lingüístics o presentar la defensa d’una llengua minoritzada com una “imposició”.
Els casos d’Aragó, el País Valencià i les Illes Balears mostren un patró compartit. A l’Aragó, l’acord PP-Vox del 2026 inclou la voluntat de “librar a Aragón de la imposición del catalán” i apunta contra l’Institut Aragonès del Català. Al País Valencià, la Llei 1/2024 de “llibertat educativa” introdueix un nou marc d’elecció de llengua base en l’ensenyament. A les Illes, els acords entre PP i Vox per als pressupostos del 2025 van incloure la modificació de la llei educativa per incorporar la vehicularitat del castellà i del català i avançar en el pla pilot d’elecció de llengua.
El patró és clar: desnormalitzar la llengua per peces, amb decisions acumulatives que en redueixen la presència pública i institucional. Per això, si hi ha una estratègia per arraconar el català, cal una estratègia democràtica per fer-lo normal, útil i compartit.
En aquest context, el suport extraordinari del Ministeri de Cultura a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua té un valor polític que va més enllà dels recursos: afirma que les llengües minoritzades també són patrimoni democràtic de l’Estat i que cap govern hauria de poder deixar-les sense protecció institucional. I per això el Pacte Nacional per la Llengua ha de tenir una traducció municipalista clara. Però si volem que no sigui només un gran acord institucional, ha d’arribar als barris, als pobles i a les ciutats. Ha de convertir-se en pactes locals per la llengua: acords de municipi amb diagnosi compartida, compromisos concrets, recursos i avaluació.
Aquests pactes haurien d’implicar ajuntaments, escoles, biblioteques, clubs esportius, entitats, comerç, espais juvenils, xarxes d’acollida i teixit veïnal. La llengua no la sosté una sola institució: la sosté una comunitat organitzada. Per això no n’hi ha prou amb oferir cursos, tot i que són imprescindibles; cal crear contextos reals on el català sigui útil, present i possible.
Aquest compromís hauria de tenir una concreció política de cara al 2027: els governs municipals d’un catalanisme popular, d’esquerres i transformador han d’assumir la política lingüística com una prioritat. Això vol dir impulsar pactes locals per la llengua i dotar-se de regidories de política lingüística, o com a mínim de responsabilitats polítiques clares, visibles i transversals.
La llengua no pot quedar amagada en una subcarpeta de cultura. Necessita lideratge polític, pressupost i coordinació amb educació, joventut, esports, comerç, participació, serveis socials, acollida, comunicació i contractació pública. Una regidoria de política lingüística no ha de néixer per confrontar, sinó per crear condicions: garantir drets, acompanyar nous parlants, reforçar l’ús social del català i fer-ne una llengua comuna en una societat diversa.
Aquest és el paper del municipalisme: convertir la política lingüística en política comunitària. Fer que el català sigui present al casal de joves, al club esportiu, al comerç, a la biblioteca, al centre cívic, a la festa major, al programa d’acollida i a l’atenció municipal. Passar del discurs a l’estratègia.
El català no serà popular si no és quotidià. No serà comú si no és accessible. No serà de futur si no arrela en la vida local. Per això cal desplegar el Pacte Nacional per la Llengua des del territori, impulsar pactes locals per la llengua i assumir regidories de política lingüística en els nostres governs municipals de cara al 2027.
Perquè defensar el català, avui, és defensar que tothom pugui formar part de Catalunya en igualtat de condicions. I aquesta feina comença al carrer, al barri, al poble, a la ciutat. També, i sobretot, als ajuntaments.
