Hi ha gent que s’ho pren amb humor. Estan del nostre costat i ens fan riure: mostren als seus comptes a les xarxes socials els horrors immobiliaris que s’amaguen rere anuncis com “gran oportunitat d’inversió”, “estudi acollidor” o “loft a peu de carrer”. Entre els qui tenyeixen de mofa i ironia la tragèdia dels habitatges, hi ha una arquitecta que em fa una gràcia especial, que glossa a Instagram les meravelles de caus amb sostre als quals immobiliàries i propietaris s’atreveixen a anomenar habitatges. Vàters inserits a la cuina, finestretes que donen a una paret, golfes només aptes per a lil·liputencs, imatges del desposseïment que il·lustren encertadament la precarització material de les existències de la majoria mentre el capital no deixa de concentrar-se.
Sota la broma davant les mostres més caricaturesques de la desvergonyiment immobiliari, bull un substrat d’indignació. Ve de la certesa que si hi ha qui considera que pot treure un lloguer suculent d’un soterrani atrotinat, o vendre per sobre dels 100.000 el que sembla una cel·la monacal, és perquè a l’altra banda algú ho comprarà. No hi ha millor garantia per al vigor del mercat (des de la perspectiva dels propietaris, és clar) que comerciar amb alguna cosa que la gent necessita per viure, una demanda molt poc elàstica per a qui no té cap altra opció que pagar el que sigui per intentar fer-hi casa.
Si cada vegada menys actors tenen més cases, i cada vegada més gent no té res, la mà invisible del mercat et fa un gest obscè mentre quotidianament s’oficia el desposseïment en forma de rendes absurdes, preus per metre quadrat inassumibles, decidits al servei dels únics patrimonis que poden accedir a aquests immobles en una revalorització vertiginosa i contínua. És d’una evidència que atordeix: tu necessites sí o sí una casa, ells (en sentit ampli) les tenen; una asimetria que clarament no juga al teu favor.
En aquest sentit, el capital insisteix en el seu setge voraç als serveis públics, eines pensades per garantir els drets socials, que alhora responen a necessitats humanes: la sanitat, l’educació, la cura de persones dependents… perquè així es garanteix l’extracció de beneficis en àmbits que no entenen de modes ni d’astuts plans de màrqueting: la gent necessita curar-se, educar-se, que la cuidin. D’aquí la importància de la garantia universal d’aquests drets.
Si les persones comptessin amb la garantia universal efectiva de l’accés a un habitatge —fent real l’article 47 de la Constitució espanyola en què s’afirma: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”— si les persones tinguessin una altra opció que sotmetre’s al turment implacable de trobar un racó on aixoplugar-se en un mercat immobiliari regit únicament per les lleis del lucre infinit, una altra cosa cantaria. Multitenidors i voltors no podrien governar sobre la necessitat de casa de la població, ja que l’Estat s’hauria assegurat de garantir aquest dret des del criteri de l’accés universal. L’explotació immobiliària dels cossos toparia amb un límit.
Als perfils a les xarxes socials que s’escandalitzen i es mofen de l’avarícia immobiliària, els acompanyen altres comptes en què el que s’exposa són les condicions laborals esclavistes amb què alguns empresaris s’acosten als seus potencials treballadors. Ofertes il·legals que es viralitzen on el principal argument del costat ocupador per oferir salaris i horaris incompatibles amb una vida digna és que darrere n’hi ha d’altres esperant. Perquè de la mateixa manera que la gent necessita un sostre, també necessita diners per viure, i l’única manera d’accedir-hi, per a la gran majoria, és el treball remunerat. De nou l’asimetria, en forma de creixent desigualtat, ens amarga la vida: cada vegada menys mans concentren la riquesa, cada vegada són més els qui no tenen cap sòl sobre el qual negociar. O ho prens o ho deixes.
La uberització del treball, l’amenaça de la IA, aquest costum de posar els consumidors a treballar —passant la seva pròpia compra per caixa— l’explotació laboral de les persones més vulnerables, produeixen el mateix efecte d’intempèrie que la privació d’una llar, perquè no hi ha res sota el qual aixoplugar-nos de l’apetit insaciable del poder econòmic. La no universalitat de l’accés a la riquesa, malgrat els intents reguladors que intenten posar-hi fre, ens situen cada vegada més en un estat de desprotecció al ritme en què el neoliberalisme es dona cops al pit, entrant en la seva fase més deshumanitzadora. L’accés universal a la renda o, dit d’una altra manera, la Renda Bàsica Universal, ens permetria protegir-nos davant d’aquesta ofensiva.
I és que les persones necessitem un sostre que ens cobreixi, però també un sòl material que garanteixi les nostres necessitats bàsiques. Una arquitectura necessària per a la vida que no pot quedar en mans del mercat.
