Començàvem aquest mes amb una manifestació del Primer Maig, que, en aquesta ocasió, va anar més enllà de les reivindicacions laborals i salarials, per posar en relleu les dificultats per accedir al dret a l’habitatge. Les dues qüestions estan estretament relacionades, per l’enorme decalatge entre l’evolució dels salaris i els preus del mercat immobiliari. Segons dades de Comissions Obreres (2025), els salaris han augmentat de mitjana un 23,3% durant la darrera dècada, mentre que el preu del lloguer ho han fet d’un 50,8% i el de compra, un 42,4%.
L’impacte de l’atur sobre el comportament electoral s’ha examinat àmpliament tant al nostre país com arreu de món. Per contra, pràcticament no s’ha estudiat la incidència de les dinàmiques del mercat immobiliari sobre les preferències polítiques. A Europa, aquesta és una línia de recerca emergent i, a Catalunya i Espanya, pràcticament no existeixen estudis sobre el tema.
Quan 1 de cada 3 persones ja considera l’habitatge el problema més greu de Catalunya -com apunta el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (2025)-, és pertinent preguntar-se quin impacte polític podria tenir aquest factor al nostre país. Els primers estudis europeus per examinar la relació entre l’evolució dels preus del mercat immobiliari, els resultats i les enquestes electorals n’aporten algunes pistes.
L’impacte electoral de l’encariment dels lloguers, una línia de recerca emergent a Europa
Un dels primers estudis europeus sobre aquesta qüestió, de l’any 2019, examina la relació entre l’augment del preu del lloguer i el creixement del vot populista en dos contextos ben diferents: el suport al Front Nacional de Marine Le Pen a les eleccions presidencials franceses de l’any 2017 i a l’opció del Brexit durant la campanya del referèndum de 2016. Segons els autors de l’estudi, David Adler i Ben Ansell, en ambdós processos electorals, la inflació del mercat immobiliari va afavorir el vot a opcions populistes dels sectors socials més afectats per l’augment de preus.
Un altre estudi de Michael Marshall (2025) al Regne Unit associa el fet de viure en un pis de lloguer social amb l’oposició a la immigració i el vot al partit d’ultradreta Reform UK. En zones amb manca d’habitatge assequible, és més probable que els llogaters amb menys recursos vulguin restringir els fluxos d’immigració i es descantin per l’extrema dreta. En la mateixa direcció apunta una altra recerca a Alemanya, publicada el 2024. Els investigadors Tarik-Abou-Chadi, Denis Cohen i Thomas Kurer, fins i tot, quantifiquen l’impacte electoral del fenomen: per cada euro d’augment del preu del lloguer per m2, puja el suport a Alternativa per Alemanya (AfD) en més de quatre punts percentuals entre les persones amb ingressos molt baixos. Així doncs, no es pot menystenir la influència de l’habitatge en les preferències polítiques, com tampoc no es pot infravalorar la capacitat de la ultradreta per explotar-ho en favor dels seus interessos.
Com aprofita l’extrema dreta el malestar social per l’habitatge?
Partits d’ultradreta d’arreu del món tracten de connectar amb les persones preocupades per la problemàtica de l’habitatge amb propostes intencionadament ambivalents. El seu discurs populista ofereix solucions per promoure l’habitatge assequible, això sí només per a la població autòctona. D’aquesta manera, desvien l’atenció de les mesures neoliberals, més alineades amb el discurs no intervencionista de la dreta, que aposten per la desregulació del mercat immobiliari i per la protecció dels interessos dels propietaris.
Un exemple paradigmàtic d’aquesta ambivalència és el discurs de Donald Trump. El gener de 2026, va sorprendre l’opinió pública amb la seva proposta d’acabar amb la compra especulativa d’habitatges unifamiliars i, aquell mateix mes, també plantejava el seu polèmic pla immobiliari per reconstruir una “Nova Gaza” al Fòrum de Davos.
Tornant al context europeu, fa anys que els líders d’extrema dreta culpabilitzen els immigrants de l’escassedat d’habitatge assequible, ocultant la responsabilitat dels especuladors immobiliaris, i defensen la “priorització dels nacionals” per accedir-hi. Ho va fer Marine Le Pen quan era candidata de Reagrupament Nacional (RN) a les eleccions presencials franceses de 2022 i molts han seguit la seva estela des d’aleshores. Quan a mitjans de 2024, Nigel Farage va anunciar que lideraria la candidatura de Reform UK, va deixar anar en el seu discurs que calia construir una casa cada 2 minuts per acollir la immigració.
A més, la ultradreta considera l’habitatge un patrimoni nacional i familiar que s’ha de protegir de qui el fa perillar: des de la seva òptica, okupes i immigrants. Vegem, per exemple, aquest fragment literal d’un tuit de la presidenta italiana Georgia Meloni (2025) traduït al català: “Amb l’aprovació definitiva del Decret de Seguretat al Senat (…), estem prenent mesures decisives contra les okupacions il·legals, accelerant els desnonaments i protegint les famílies, la gent gran i els propietaris honestos, que massa sovint es troben sols davant d’injustícies intolerables”.
Aliança Catalana i Vox han importat les mateixes receptes sobre habitatge que l’ultradreta europea
La mateixa estratègia s’ha importat al nostre entorn territorial. Tant la ultradreta que aposta per la unitat d’Espanya com la que defensa la independència de Catalunya plantegen receptes similars en matèria d’habitatge. Al programa electoral de Vox de les darreres eleccions catalanes, hi podem llegir: “Modificaremos los criterios para otorgar vivienda protegida, ayudas de alquiler, alquiler social o mesa de emergencia con el fin de priorizar a los españoles”. En terme similars, s’expressa Sílvia Orriols en aquest reel compartit al perfil d’Instagram d’Aliança Catalana: “La solució no pot passar per anar construint 50.000 o 100.000 pisos amb els diners públics dels catalans, dels contribuents catalans, per acabar-los atorgant a famílies nouvingudes acabades d’arribar i que sempre poden acreditar més fills o menor nombre d’ingressos. El que cal fer és que el nostre jovent pugui emancipar-se i tingui preferència”.
Les okupacions són un altre dels temes estrella d’ambdós partits. Al programa electoral de Vox de les últimes eleccions catalanes (2024), el concepte de les okupacions -escrit amb c o amb k indistintament- apareix 19 vegades i, al d’Aliança Catala, 18. Per contra, en cap dels dos casos, no es menciona ni una sola vegada el concepte dels desnonaments. Tombar la limitació dels preus del lloguer o afavorir els propietaris d’habitatges amb beneficis fiscals també eren dues les prioritats dels programes d’ambdós partits a les eleccions de 2024.
En aquells comicis, Vox va aconseguir 11 diputats, i Aliança Catalana, que s’hi presentava per primera vegada, 2. Però una enquesta electoral recent, publicada pel diari Ara, augura un fort creixement d’Aliança Catalana a les pròximes eleccions catalanes, i la situa com a tercera força amb una forquilla d’entre 20 i 22 diputats.
Calen polítiques decidides pel dret a l’habitatge i no només disputar el relat de l’extrema dreta
Per revertir aquesta tendència, òbviament s’han de combatre els discursos de l’extrema dreta i disputar-li l’espai de les xarxes socials. Però això no significa delegar la política en la comunicació. Cal articular una estratègia política per combatre les desigualtats socials en múltiples fronts, que prioritzi les polítiques d’habitatge. Un estudi recent de la Progressive Politics Research Network (PPRNet) indica que, si els partits progressistes del centreesquerra aborden de manera decidida aquest tema, podrien recuperar un ampli suport electoral.
Les mobilitzacions socials, tallafocs de l’extrema dreta
Però, tant o més important que l’àmbits electoral i institucional, són les lluites socials al carrer. Està més que demostrat que la pressió social sobre les institucions les condueix a prendre mesures més garantistes pel dret a l’habitatge. Com s’hauria regulat si no el preu del lloguer? D’altra banda, els moviments socials també estan canalitzant el malestar social per l’habitatge i conduint-lo cap a propostes més constructives que les de l’extrema dreta.
En els últims anys, la cara més visible del moviment per l’habitatge és el Sindicat de Llogateres. Anys rere, ho va ser la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), nascuda el 2009 davant de l’onada de desnonaments provocada per la crisi financera internacional de principis de segle, que va acabar desembocant en el moviment 15M dos anys després a l’Estat espanyol; i en una onada de moviments de protesta en diferents parts del món.
Quan es compleixen 15 anys del moviment dels indignats, convé recordar que una de les seves funcions va ser justament la d’actuar com a tallafoc de l’extrema dreta. Aquesta mirada enrere ens porta necessàriament a una reflexió sobre el present. Com es poden crear i reforçar els punts d’unió entre els moviments socials actuals (per l’habitatge, l’educació, la sanitat, el transport públic, el feminisme, el medi ambient, l’antiracisme…) que permetin articular grans mobilitzacions socials per frenar i combatre l’extrema dreta? Respondre a aquesta pregunta és clau, tant localment com globalment, davant de l’amenaça real que suposa a hores d’ara l’extrema dreta per als nostres drets socials, polítics i culturals.
