El Primer de Maig d’aquest any s’ha articulat al voltant de tres eixos principals: la pèrdua de poder adquisitiu, l’impacte dels conflictes internacionals en l’economia i la centralitat de l’habitatge com a factor de desigualtat. La jornada ha combinat una lectura global del moment amb reivindicacions concretes sobre salaris, temps de treball i drets socials.
La mobilització s’ha desplegat sota el marc del manifest unitari de CCOO i UGT, sintetitzat en el lema «Contra les guerres i el feixisme, més drets i més sindicalisme». Els sindicats, enguany, han situat els conflictes internacionals com un element estructural del context econòmic. Palestina, Ucraïna o el Líban han format part d’un escenari que ha impactat en el preu de l’energia i de les matèries primeres, amb efectes directes sobre la inflació i el cost de vida.
Aquest impacte s’ha fet visible en el poder adquisitiu. El secretari general de la UGT a Catalunya, Camil Ros, ho ha formulat en termes directes: «Tenim una crisi important de poder adquisitiu. Els salaris pugen gradualment, però els preus estan disparats». La diagnosi s’ha concretat en una proposta:«Es necessita plantejar un pacte de rendes perquè la gent pugui arribar a final de mes de manera digna». Ros ha insistit també en la necessitat de mantenir la reivindicació de la reducció de la jornada laboral: «Tot i que vam perdre la votació, no hem perdut la reivindicació. Volem treballar menys, cobrar més per viure millor».
L’habitatge ha concentrat una part central del discurs sindical. La secretària general de CCOO a Catalunya, Belén López, l’ha situat com a eix de desigualtat: «El gran factor de desigualtat en la societat és l’habitatge». La seva intervenció ha apuntat a la necessitat d’intervenció pública i ha reclamat l’aprovació del decret sobre l’extensió dels lloguers, que ha decaigut recentment. «Hi ha milers de persones en una situació d’inseguretat jurídica», ha advertit, exigint mesures per garantir el dret a l’habitatge.
Aquestes declaracions s’han inscrit en un diagnòstic compartit amb el manifest, que ha identificat l’accés a un habitatge assequible com un factor estructural d’empobriment. El desplaçament cap a zones més allunyades ha incrementat el temps de trajecte i ha modificat la jornada efectiva de treball.
El manifestació unitària ha incorporat també una lectura sobre el model econòmic recent, que apunta com el creixement sostingut dels darrers anys ha conviscut amb una distribució desigual dels seus beneficis. Els salaris han evolucionat, un any més, per sota dels guanys empresarials, mentre la digitalització i la intel·ligència artificial han ampliat la productivitat sense un trasllat equivalent als ingressos laborals.
En aquest marc, CCOO i UGT han situat el reforç del sindicalisme com a eina central per intervenir en aquest desequilibri, i les demandes s’han centrat en la recuperació del poder adquisitiu, la reducció de la jornada laboral i la redistribució dels beneficis.
En paral·lel, la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC), tercer sindicat del país, ha participat en la jornada amb una convocatòria pròpia sota el lema «Humanitzar el treball». La seva mobilització s’ha iniciat a la plaça Jacint Verdaguer, on la secretària general, María Recuero, ha fixat el marc del discurs: «Sortim als carrers amb un missatge clar, necessari i urgent: cal humanitzar el treball». Recuero ha situat la digitalització, la intel·ligència artificial i les plataformes com a factors de transformació del treball i ha defensat la necessitat d’intervenir-hi per garantir condicions dignes.
El recorregut de la manifestació ha donat forma a aquests eixos. Els eslògans que s’hi han escoltat han sintetitzat el marc compartit: «Més drets, més sindicalisme», «Contra les guerres i el feixisme», al costat de «Humanitzar el treball». El Primer de Maig ha projectat una lectura integrada del moment actual. El conflicte internacional, el cost de la vida, l’habitatge i la transformació tecnològica han aparegut com a dimensions connectades d’un mateix escenari. A mesura que la mobilització ha avançat pels carrers, aquestes línies s’han convertit en un mateix pols compartit, sostingut en pancartes, consignes i cossos en moviment. Perquè la disputa per les condicions de vida continua oberta i es juga, també, en la capacitat col·lectiva d’organitzar-la. Ahir, avui, i sempre.
