La sortida de Jordi Pujol del judici per la fortuna oculta a Andorra no és només una decisió processal: és també un punt d’inflexió en una causa que durant anys ha funcionat com a mirall d’una etapa política sencera. L’Audiència Nacional ha conclòs que, als seus 95 anys, el president no es troba en condicions de declarar ni d’assumir un procés penal amb garanties. L’argument és mèdic, humanista, i estrictament legal. L’efecte, inevitablement, és polític.
El tribunal arriba a aquesta conclusió després de mesos d’indefinició. Des de l’inici de la vista oral, els informes pericials coincidien en allò essencial: un deteriorament cognitiu suficient per impedir un interrogatori en condicions. Tot i això, la sala va optar per mantenir oberta la possibilitat de la seva declaració. Només després d’una avaluació directa aquesta mateixa setmana —amb reconeixement forense i entrevista personal— s’ha tancat definitivament aquesta porta.
El límit del procés penal davant una figura central del poder
El que es tanca ara no és només una compareixença, sinó una expectativa. El judici avançava amb una anomalia de fons: la figura que donava sentit al conjunt del cas restava fora d’escena, però no fora del procés. Aquesta ambigüitat permetia sostenir la idea que, en algun moment, el relat judicial podria articular-se al voltant del seu testimoni. Aquest escenari ja no existeix.
Com apunta Josep Carles Rius, el procés no es redueix a la responsabilitat individual d’un acusat, sinó que remet a una època de Catalunya. El pujolisme no va operar únicament com una opció electoral prolongada en el temps, sinó com una forma d’organització del poder, amb capacitat per estructurar relacions institucionals, econòmiques i socials durant dècades.
Des d’aquesta perspectiva, la decisió del tribunal planteja un problema difícil d’encaixar, no tant en termes jurídics, sino més aviat històrics ja que la dil·ludació d’aquest entremat perd ara la figura simbólica que l’encarnava.
Una memòria pendent més enllà del judici
Durant anys, Jordi Pujol ha estat una referència central en la vida política catalana. No només per la seva longevitat institucional, sinó per la profunditat de la seva influència. Com recordava el periodista Txema Seglers, hi ha hagut generacions senceres per a les quals la política tenia un únic nom possible: “si de petit et demanaven el nom d’un polític, només sabies dir Jordi Pujol i Soley”.
Aquest grau de centralitat explica que la seva sortida del judici no es pugui interpretar com un tancament. Quan el 2014 va reconèixer l’existència d’una fortuna no declarada, el que es va obrir va ser una crisi de legitimitat que anava més enllà de la seva figura. El cas va deixar de ser una qüestió privada per convertir-se en un problema estructural. Afectava la credibilitat d’un model polític i la manera com aquest model havia gestionat els seus propis límits.
El judici oferia la possibilitat d’ordenar aquest debat en termes judicials, però la resolució de l’Audiència Nacional interromp aquest recorregut. Ho fa, certament, per raons que són difícils de discutir des d’una perspectiva humanista. Ningú pot ser jutjat sense capacitat de defensa, però al mateix temps, introdueix una discontinuïtat: el principal subjecte del cas deixa de formar part de l’escena just en el moment en què aquesta escena podia començar a produir una explicació més articulada.
La sortida de Pujol obliga a formular aquesta pregunta en altres termes. No es tracta de la seva capacitat per declarar, sinó de la capacitat col·lectiva per interpretar una etapa i de determinar fins a quin punt se n’han identificat els mecanismes i de quina manera s’integren en el relat polític contemporani.
El judici continua. Però la part més incòmoda del cas —la que té a veure amb la memòria i amb l’estructura del poder— queda, de moment, fora de la sala.
