Segons l’Enquesta de Condicions de Vida de 2025, més d’un 32% de les persones residents a Espanya no va poder sortir de vacances almenys una setmana a l’any. La xifra millora lleugerament respecte a l’any anterior, sí, però el matís no canvia la tendència estructural: la desigualtat es normalitza mentre celebrem rècords de visitants.
Aquesta paradoxa no és nova. Com he assenyalat en altres ocasions, el turisme no és simplement una activitat econòmica; és, sobretot, un dispositiu de producció de ciutat i de desigualtat. El turisme configura territoris, redefineix usos de l’espai i estableix jerarquies molt concretes entre qui en gaudeix i qui sosté aquest gaudi.
La narrativa dominant insisteix, com aquest article recent a Hosteltur, que ‘la temporada se salva’ gràcies al turisme internacional. Tanmateix, aquesta afirmació —aparentment innocent— amaga una lògica perversa. Salvar per a qui? A costa de què? Mentre milions de visitants internacionals recorren els carrers de ciutats com Barcelona, Madrid o Palma, una part significativa de la població local queda exclosa d’aquest mateix dret a l’oci i al descans. No és només una qüestió de renda disponible, sinó de model econòmic.
Perquè el problema no rau únicament en quant turisme hi ha, sinó en el tipus d’economia que el sustenta. Espanya manté des de fa dècades una forta dependència del sector turístic, que representa aproximadament entre el 13% i el 14% del PIB. Aquesta especialització no és neutra: implica una estructura laboral marcada per la temporalitat, els baixos salaris i una capacitat limitada de negociació per part de les treballadores i treballadors.
Aquí convé desmuntar un altre dels grans mites del discurs turístic: el del ‘turisme de qualitat’. Se’ns diu que atraure visitants amb més poder adquisitiu redundarà en millors salaris i condicions laborals. Tanmateix, l’evidència empírica apunta en una altra direcció. L’increment d’ingressos en el sector —mesurat, per exemple, a través del RevPar (ingrés per habitació disponible)— no es tradueix automàticament en millores salarials. Les habitacions poden ser cada cop més cares, els hotels més rendibles, però els sous es mantenen estancats.
Això no hauria de sorprendre’ns. Els salaris no depenen directament del nivell d’ingressos d’un sector, sinó de l’equilibri de forces entre capital i treball. És a dir, del poder de negociació sindical, de la capacitat d’organització col·lectiva i de l’existència d’un clima polític que legitimi aquestes reivindicacions. Sense aquests elements, el creixement econòmic tendeix a concentrar-se en mans de qui ja posseeix els recursos productius.
En aquest punt, l’anàlisi de Ernest Cañada resulta especialment pertinent. Les seves investigacions sobre les condicions laborals en el sector turístic —particularment en l’àmbit hoteler— mostren com la precarietat s’ha convertit en un tret estructural del model. Les conegudes kellys (cambreres de pis), per exemple, encarnen de manera paradigmàtica aquesta realitat: intensificació del treball, externalització de serveis i salaris que amb prou feines permeten sostenir una vida digna.
Cañada insisteix que el turisme, tal com està configurat actualment, genera el que podríem anomenar ‘riquesa sense redistribució’. És a dir, produeix beneficis significatius, però aquests no es reparteixen de manera equitativa entre qui participa en la cadena de valor. La conseqüència és un model que, lluny de reduir desigualtats, les amplifica.
Tornant a la qüestió inicial —aquest 32% de població que no es pot permetre vacances—, podríem interpretar-ho com un símptoma d’alguna cosa més profunda: la desconnexió entre l’èxit macroeconòmic i el benestar quotidià. Mentre els indicadors turístics baten rècords, les condicions materials d’una part important de la població amb prou feines milloren. És el triomf d’una economia orientada cap a l’exterior que, tanmateix, deixa de banda qui la sosté des de dins.
En aquest sentit, la insistència a celebrar ‘temporades salvades’ adquireix un to gairebé irònic, quan no directament cruel. Perquè el que se salva no és necessàriament el benestar col·lectiu, sinó el compte de resultats de determinats sectors empresarials. I, en el procés, es reforça un model que dificulta precisament allò que es presenta com a objectiu: una major prosperitat compartida.
Davant d’aquest panorama, cal apuntar cap a la necessitat de repensar el turisme des d’una perspectiva diferent. No es tracta simplement de reduir o augmentar el nombre de visitants, sinó de transformar les bases mateixes del model. Això implica, d’una banda, avançar cap a un turisme amb més arrelament social, que tingui en compte les necessitats de les comunitats locals i no només les demandes del mercat global. I, de l’altra, enfortir els mecanismes de redistribució i de protecció laboral.
Però, potser encara més important, suposa obrir el debat sobre la diversificació econòmica. Pot un país sostenir el seu benestar a llarg termini recolzant-se de manera tan intensa en un sol sector? Quines alternatives existeixen? Quin paper poden jugar altres àmbits productius en la construcció d’una economia més equilibrada i menys vulnerable?
En última instància, parlar de turisme és parlar de model de societat. De qui té dret a gaudir del temps lliure, de qui pot habitar la ciutat en condicions dignes i de com es distribueixen els fruits del treball col·lectiu. Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos si la temporada s’ha salvat i començar a qüestionar què és exactament el que estem intentant salvar.
