Si durant dècades algú va creure que el progrés civilitzatori posaria frens a la barbàrie, els fets recents a l’Orient Mitjà i les declaracions que emanen de la Casa Blanca ens confirmen una sospita terrible: el timó del món està en mans de perfils que voregen, si no habiten plenament, la psicopatia clínica. No es tracta només d’ideologia política; parlem d’una absència total d’empatia, d’una pulsió destructiva que utilitza milions de vides com a moneda de canvi en un tauler de joc personalista.
El narcisisme apocalíptic a Truth Social
L’activitat recent de Donald Trump a la seva plataforma, Truth Social, ha traspassat qualsevol límit de la decència diplomàtica per endinsar-se en el terreny de la delinqüència internacional verbal. En posts recents, el president dels Estats Units no només ha amenaçat amb “esborrar civilitzacions senceres”, sinó que ha utilitzat un llenguatge deshumanitzador que sembla més propi d’un capitost mafiós que d’un cap d’estat.
Frases sobre la destrucció total de la infraestructura civil d’altres nacions són l’evidència d’una ment que gaudeix amb l’espectacle de la devastació. Per a Trump, la guerra no és una tragèdia, sinó contingut per al seu feed. Aquest “narcisisme apocalíptic” ens obliga a preguntar-nos: com hem arribat a acceptar com a normal que l’home amb el codi nuclear faci broma sobre el retorn de nacions senceres a l’edat de pedra? L’estratègia és la desensibilització: en bombardejar-nos amb amenaces constants, la monstruositat es torna quotidiana.
Mentre Trump incendia les xarxes, Benjamin Netanyahu incendia el terra. L’escalada militar al Líban durant aquest 2026 ha deixat de ser una “operació de seguretat” per convertir-se en una nova massacre. Amb l’excusa de combatre Hezbollah, l’exèrcit israelià ha aplicat al sud del Líban i a Beirut el mateix manual de destrucció sistemàtica que vam veure a Gaza.
Xifres esgarrifoses de morts civils i milions de desplaçats defineixen una campanya psicopàtica. Netanyahu, acorralat pels seus propis escàndols interns, sembla haver trobat en la guerra perpètua la seva única via de supervivència política. La pulsió de destrucció al Líban no busca una pau duradora, sinó l’aniquilació de l’altre per mantenir el control.
L’estructura contra l’individu: L’imperialisme és monocrom?
Arribats a aquest punt, cal abordar un debat clàssic del pensament crític: la naturalesa de l’imperialisme. Des de l’esquerra s’ha sostingut sovint que el color del líder és irrellevant, que l’imperialisme és una maquinària cega i que les bombes americanes cauen amb el mateix pes independentment de qui ocupi la Casa Blanca. Segons aquesta visió, la voluntat d’expansió del capitalisme imperial és intrínseca al sistema, i el “Deep State” té una agenda que sobreviu a les eleccions.
És una veritat estructural innegable: el sistema és extractiu i violent per definició. Tanmateix, afirmar que “tot és el mateix” és un luxe intel·lectual perillós. Perquè quan les coses empitjoren, estan realment pitjors. Tot i que l’estructura sigui perversa, els graus de psicopatia importen. Hi ha una distància abismal entre la gestió d’un sistema injust i la celebració sàdica de la destrucció. La desaparició de les formes diplomàtiques que personifica Trump no és una qüestió estètica; és la caiguda dels darrers dics de contenció davant la barbàrie total.
Dins d’aquesta lògica, cal desmuntar la vella màxima de “com pitjor, millor”. Aquesta teoria postula que l’agreujament de la tirania portarà inevitablement a una explosió social redemptora. Esperar que la crueltat de Netanyahu o la bogeria de Trump siguin el motor d’un despertar col·lectiu és una fal·làcia letal.
La història ens ensenya que el patiment extrem no sempre genera consciència; sovint genera trauma, paràlisi i la destrucció del teixit social necessari per a qualsevol alternativa.
Una societat anestesiada
El problema real és que hem creat els mecanismes perquè aquests perfils prosperin. Som víctimes d’un sistema imperialista, però també d’una crisi d’humanitat on els líders més poderosos no senten el dolor dels altres. Aturar els psicòpates que tenen el dit sobre l’interruptor de l’apocalipsi és l’emergència absoluta de l’avui. Negar que hi ha graus és lliurar-se a un fatalisme que només serveix per netejar la consciència de qui mira el desastre des de la barrera mentre el món crema.
