Aquest és un article original de LaMarea.
En els seus orígens, Silicon Valley es va presentar com el laboratori del futur amb cara amable, on se’ns prometia que la connexió amb altres persones del món ens faria sentir menys sols, que l’optimització de l’eficiència dels processos productius ens alliberaria del treball i que l’acceleració científica serviria per acabar amb totes les malalties. Però aquesta cara amable s’ha anat revelant, amb el temps, com una impostura, una màscara que amagava el camí que s’anava configurant en silenci i que es preguntava què fer quan l’Estat ja no sigui útil als seus interessos.
Avui, una part de l’elit tecnològica ja no pensa l’Estat com un espai a reformar, sinó com una estructura històrica en inevitable declivi. En el seu lloc, comencen a dissenyar un futur propi amb comunitats tecnologitzades, amb seguretat privada i amb un marc jurídic propi i afí a les seves necessitats.
Aquesta tecnofantasia, més vinculada a una ambició narcisista turbocapitalista que a cap altra cosa, considera que la digitalització de l’economia, la mobilitat del capital, les criptomonedes i l’automatització reduiran progressivament la capacitat dels governs per regular, gravar i redistribuir.
El rellevant no és que aquesta hipòtesi existeixi en debats acadèmics, sinó que ja està guiant decisions concretes d’inversió i de disseny institucional. Des de la compra de terres en territoris considerats segurs fins a la creació de zones econòmiques amb marcs regulatoris propis, passant per experiments jurídics en països amb institucions fràgils o propostes de comunitats digitals que aspiren a reconeixement polític.
Però anem a dos casos concrets: Honduras Próspera Inc. i l’“estat xarxa” de Balaji Srinivasan.
Roatán, Hondures: Próspera Inc.
A uns cinquanta quilòmetres de la costa d’Hondures, al Carib, es troba la ciutat anomenada Próspera a l’illa de Roatán. Lluny de parlaments i cimeres internacionals, l’illa és un dels primers prototips on part de l’elit capitalista i empresarial assaja com operar en un futur sense Estat mentre manté la sobirania i el poder per damunt de la majoria.
Darrere del disseny institucional hi ha l’empresa Honduras Próspera Inc., finançada per capital nord-americà vinculat a l’ecosistema tecnològic llibertari. Entre els seus impulsors destaca Erick Brimen, empresari veneçolà format en entorns d’inversió dels Estats Units, que ha defensat obertament la idea de la competència entre jurisdiccions com a motor d’eficiència política.
El projecte també va comptar amb el suport ideològic de figures pròximes a l’entorn del capital risc de Silicon Valley, que des de fa anys exploren models de charter cities, ciutats amb una carta fundacional pròpia.
Próspera és la cristal·lització d’una corrent que fa dècades que defensa la possibilitat de dissenyar marcs legals des de zero per atraure inversió i talent tecnològic. La diferència és que aquí es va aconseguir territori real i reconeixement jurídic inicial, i això canvia l’escala de l’experiment.
Aquest reconeixement jurídic va arribar sota el paraigua de les ZEDE, les Zones d’Ocupació i Desenvolupament Econòmic aprovades a Hondures després de la reforma constitucional de 2013. Les ZEDE permetien crear territoris amb una autonomia molt àmplia en termes administratius, fiscals i judicials.
Próspera es va instal·lar a l’illa de Roatán sota aquest marc. El seu estatut li permetia operar amb un règim tributari propi, contractar serveis públics de manera independent i dissenyar regulacions adaptades als interessos dels seus inversors.
La promesa oficial era atreure capital estranger i generar ocupació, però l’arquitectura institucional anava molt més enllà. Es tractava de demostrar que la sobirania podia modular-se, fragmentar-se i reconfigurar-se per contracte.
L’experiment, però, va topar amb la política nacional. El 2022, el Tribunal Suprem d’Hondures va declarar inconstitucional el règim de les ZEDE i el govern va anunciar la seva derogació. Próspera Inc. va respondre activant mecanismes d’arbitratge internacional i reclamant compensacions milionàries per la cancel·lació del marc jurídic que havia fet possible la seva existència.
Més enllà del litigi, el cas hondureny ha funcionat com una prova de concepte. Ha mostrat que és possible negociar amb Estats debilitats o necessitats d’inversió la cessió parcial de competències. Ha evidenciat que el territori pot convertir-se en una plataforma experimental per redissenyar regles des de zero. I ha deixat clar que la iniciativa no neix de demandes socials, sinó de capital organitzat que busca entorns regulatoris més favorables.
L’estat xarxa: de la teoria als primers assaigs
Si Próspera representa el prototip territorial, el segon exemple parteix de la xarxa. Aquí el principal arquitecte és Balaji Srinivasan, exdirector tecnològic de Coinbase i soci del fons Andreessen Horowitz.
Srinivasan ha sistematitzat a The Network State un model polític que inverteix el procés tradicional. Primer es construeix una comunitat digital cohesionada, amb identitat compartida, governança interna i finançament propi basat en tecnologies descentralitzades. Després s’adquireix territori físic. Finalment es busca reconeixement diplomàtic.
Aquest plantejament no apareix en el buit. Andreessen Horowitz ha invertit milers de milions en criptomonedes, blockchain i infraestructures descentralitzades amb una narrativa clara: reduir la dependència de les estructures estatals tradicionals.
La idea d’estat xarxa és l’extrapolació política d’aquesta mateixa lògica. Si els diners es poden descentralitzar, també la sobirania. Si les comunitats es poden coordinar globalment mitjançant blockchain, també poden estructurar el seu propi sistema normatiu.
Un dels projectes que intenta materialitzar aquest esquema és Praxis. Presentat com una comunitat sobirana per a constructors tecnològics, ha recaptat desenes de milions de dòlars amb la voluntat de fundar una nova ciutat.
El procés segueix la lògica descrita. Primer comunitat digital, després territori, finalment reconeixement. Però aquí apareix un límit estructural. Praxis continua necessitant un Estat que li cedeixi espai o li permeti instal·lar-se. No hi ha territori neutral.
El segon límit és polític. La comunitat digital no és oberta. És una comunitat de capital. La pertinença s’articula a través de la inversió i la capacitat econòmica. No hi ha ciutadania, sinó membres.
Biotecnologia i transhumanisme
Una part important dels actors que orbiten aquest model financen investigació en longevitat, teràpies gèniques, optimització cognitiva i interfícies neuronals. L’objectiu és esquivar la mort. El transhumanisme es converteix així en una peça central del projecte. No només es tracta de redissenyar la sobirania, sinó també la condició humana. En els Estats tradicionals, la recerca biomèdica està sotmesa a supervisió pública i comitès ètics. En enclavaments autònoms, aquestes friccions poden reduir-se.
Próspera ja ha funcionat com a espai de flexibilització normativa. Projectes com Praxis aspiren a anar més enllà i integrar aquesta acceleració tecnològica en la pròpia identitat col·lectiva. A partir d’aquí, la desigualtat deixa de ser només econòmica. Es projecta sobre el cos. L’accés a la millora humana depèn del capital.
Aquesta és la frontera real del projecte transhumanista. Una nova estratificació que no només separa rics i pobres, sinó també diferents formes d’existència humana.
