Fa uns anys, el que semblava una minoria —si més no a Europa; al meu país d’origen i al sud del meu continent les protestes eren més clares—, en les manifestacions, comunicats i accions que vam fer, dèiem que l’economia global era contrària als drets, que volíem un altre món i el faríem possible. En aquesta pel·li de terror de finals del segle XX ja estàvem fent un spoiler. Mentre nosaltres cridàvem “no obris la porta, que hi ha l’assassí!”, les grans potències ens van passar per sobre i van pactar les tàctiques macroeconòmiques que afavorien les grans corporacions.
Durant anys hem patit la precarització, la desvalorització monetària —en tot cas, passar de la pesseta a l’euro ens va encarir la vida en un percentatge gens menyspreable gràcies a l’arrodoniment a l’alça—, la globalització cultural —que comporta aculturació— i, sobretot, que els capitals que nosaltres, les classes populars, no tenim corrin com volen i per on volen, mentre nosaltres —les ciutadanes i ciutadans— estem subjectes a lleis i restriccions per moure’ns. Nosaltres potser volíem ser Astèrix, però no teníem la poció màgica.
Ens van empobrir i van crear mons paral·lels per fer veure que ens anava bé a tothom, que tothom guanyava. Quan cridàvem “Un altre món és possible!”, hi havia resposta i ens deien: “D’acord, aquí teniu el metavers i la intel·ligència artificial. No és el que volíeu?”. I molta gent va comprar —ha comprat— el relat durant aquests anys en què, amb el discurs que vivim al primer món, un món ple d’oportunitats, han creat l’enemic exterior —i també l’interior—.
L’enemic és pobre i, sovint, ve en pastera. Per descomptat, el color de pell és molt similar al meu, i venen —hem vingut— dels territoris de les antigues colònies. Perquè la història ens recorda que a l’Imperi espanyol mai no es ponia el sol i els estats nació europeus parlaven de missió civilitzadora i sagrada, mentre depredaven els recursos. Que bé els va funcionar el màrqueting colonial! De fet, tan bé que encara els funciona i converteix en enemics i ocupants aquells i aquelles que van saquejar, esclavitzar i empobrir.
La dita descolonització no va ser una altra cosa que unes ratlles als mapes tenint en compte només els interessos econòmics dels homes blancs poderosos —guaita, com ara!— i oblidant volgudament els pobles, les cultures i les necessitats dels que deien descolonitzar. Van posar homes obedients al capdavant que, majoritàriament, van acabar sent dictadors. Van ajudar a assassinar milers de persones i líders amb carisma i van seguir colonitzant l’economia, fent que els nous països fossin dependents de l’antiga metròpoli i imposant les condicions. Potser van deixar de cometre, directament, atrocitats, però els estats del primer món, els homes blancs i poderosos del primer món —no pas les classes populars— són responsables directes de les guerres, massacres i pobresa dels països del sud.
Ara el rei taronja i els seus sequaços, l’home serra, el polonès genocida o Salman d’Aràbia, per posar alguns exemples, miren de seguir fent el mateix. Massa gent al món i massa armament aturat: calen guerres que buidin, segueixin esclavitzant i mostrin qui té el poder real.
Amb l’economia globalitzada no han pensat que potser algunes guerres ni eren ràpides ni ho tenien tot tan apamat. Ara, l’estret d’Ormuz sembla bloquejat: 167 km de terra travessada pel mar estan decidint els preus al món. Un terç del gas natural i un 25% del petroli que es consumeix al món passen per aquest estret. És la globalització econòmica, idiotes!
