Hi va haver un cartell del PSUC als anys setanta que condensava en poques paraules tota una antropologia del treball: ‘les meves mans, el meu capital’. La frase, pensada per dignificar la condició obrera, admetia, tanmateix, una lectura més ambigua del que semblava a primera vista. Les mans eren, sí, l’eina, l’instrument de producció, allò que permetia guanyar-se la vida en un món que no regalava res. Però també podien llegir-se com el recordatori d’una frontera difícil de travessar: el cos com a únic patrimoni, i per tant com a límit. Tenir només les mans com a capital era posseir-ho tot i, al mateix temps, no poder sortir d’allà. El cos recordava tot allò que l’obrer no podia assolir.
La iconografia del moviment obrer ha celebrat tradicionalment el cos treballador. Braços forts, mans endurides, torsos inclinats sobre la màquina o l’obra. Un cos útil, disciplinat, resistent. Un cos que no es contempla, sinó que s’empra. Tanmateix, aquesta mateixa exaltació contenia una paradoxa: allò que donava dignitat era també allò que lligava. El cos era eina, però també era presó. I poques cultures han viscut aquesta contradicció amb tanta intensitat com la cultura obrera del segle XX.
Com va assenyalar E. P. Thompson en estudiar la formació de la classe treballadora anglesa, el temps i el cos van ser els primers territoris conquerits per la disciplina industrial. Aprendre a treballar no era només aprendre un ofici, sinó aprendre a habitar el propi cos d’una altra manera: llevar-se a l’hora, resistir el cansament, acceptar el dolor com a part de la jornada. La fàbrica no només organitzava la producció; organitzava també la vida, els ritmes, els gestos, fins i tot la manera de descansar. En aquest context, les mans no eren únicament una metàfora política, sinó una realitat material. Eren allò que permetia sobreviure, però també allò que impedia imaginar una altra cosa.
En bona part de la cultura obrera tradicional, el cos no era objecte de cura, sinó d’ús. No hi havia temps —ni sentit— a invertir esforços en alguna cosa que l’endemà tornaria a posar-se al servei del treball. La idea contemporània de cultivar el cos, d’exercitar-lo, d’escoltar-lo, hauria resultat estranya, fins i tot sospitosa, per a generacions que entenien el cansament com a prova d’honestedat. El descans existia, però tenia una forma molt concreta: parar. No fer res. Dormir, seure, mirar la televisió, quedar-se a casa. L’oci actiu, l’esport per plaer, la preocupació per l’alimentació o la salut preventiva pertanyien a altres mons socials. Només els fills i filles de la classe obrera podem valorar, en la seva plenitud, el que signifiquen unes vacances inactives. Inactives, això sí, per a l’home, perquè la dona amb molta freqüència continuava mantenint una activitat similar o superior a la de la resta de l’any.
En aquest sentit, el cartell del PSUC podia llegir-se també com una declaració involuntària d’encarcerament. Si el capital són les mans, tot depèn que aquestes mans continuïn funcionant. El cos ha de durar, però no es cuida; es conserva per pura necessitat. I quan deixa de respondre, quan falla, no hi ha més patrimoni al qual recórrer. Com recordava Richard Sennett en parlar de la corrosió del caràcter, el treball manual construïa identitats sòlides, però també fràgils: identitats que depenien de la continuïtat física, de la capacitat de continuar produint. Perdre la força era perdre el lloc al món.
Aquesta relació instrumental amb el propi cos explica també la forma particular que va adoptar l’oci en amplis sectors populars. Davant de les visions idealitzades del temps lliure com a espai de realització personal, per a molts treballadors descansar significava simplement suspendre l’obligació. El plaer era no fer res perquè no fer res era, en si mateix, un luxe. La inacció no era mandra, sinó reparació. No era manca d’ambició, sinó l’única manera de recuperar un cos gastat.
Aquí apareix un altre dels significats ocults d’aquelles mans convertides en capital. Si el cos és l’únic recurs, també és l’únic lloc del qual es pot fugir, encara que sigui momentàniament. El descans absolut —el sofà, la migdiada, el silenci, la TV— funcionava com una petita fugida. No canviava les condicions de vida, però suspenia durant unes hores la lògica que les governava. En termes que recordarien Michel Foucault, el poder no s’exercia només des de fora; travessava els cossos, els disciplinava, els feia productius. I precisament per això, l’única resistència possible de vegades consistia a deixar de moure’s.
Amb el pas del temps, aquesta cultura del cos útil s’ha anat transformant. La precarització, la terciarització i l’expansió de les classes mitjanes han introduït noves formes de relació amb el treball i amb l’oci. Avui el cos es cuida, s’entrena, es mostra. Però aquesta transformació no ha esborrat del tot la vella lògica. En moltes llars continua viva la idea que el cansament legitima, que el descans es guanya, que el temps lliure només té sentit quan la feina ha acabat.
Tornar a mirar aquell cartell permet entendre fins a quin punt el moviment obrer parlava des d’una experiència concreta del món. Mis manos, mi capital no era només una consigna; era una descripció. Les mans construïen, sostenien, produïen. I al mateix temps marcaven el límit del possible. Entre la dignitat i l’encarcerament, entre l’orgull i l’esgotament, el cos treballador va aprendre a sobreviure fent servir l’únic que tenia. I quan podia, simplement, deixant-lo descansar.
