Ara que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, defensa el ‘No a la Guerra!’, i rep al president ucraïnès, Volodímir Zelenski, és el moment que convenci els seus socis europeus per posar fi a la guerra d’Ucraïna. De complir la urgent obligació moral d’ajudar-lo a treballar per la pau al seu país. En els quatre anys que dura el conflicte, cap dirigent de la Unió Europea ha fet l’esforç de proposar un pla de pau acceptable tant pels ucraïnesos com pels russos.
Durant aquests anys, els mandataris d’Europa no només no han fet res per aturar la guerra sinó que han boicotejat tots els projectes de negociació que s’han presentat. S’han dedicat entusiàsticament a armar als ucraïnesos perquè continuïn resistint, malgrat que la guerra provoca centenars de milers de morts i ferits, milions de famílies destruïdes, ciutats destrossades, camps i boscos fets malbé, aire contaminat per les bombes, milers de persones empobrides o arruïnades, més deu milions de refugiats o desplaçats.
Cap d’aquestes calamitats ha commogut els que controlen el Parlament Europeu, el Consell Europeu, el Consell de la Unió Europea o la Comissió Europea, institucions totes responsables de la presa de decisions a la Unió Europea. Han traït amb tota impunitat els interessos dels ciutadans que els financem i a qui no convenia ni aquesta guerra amb Rússia ni cap altre. Han desertat dels mateixos principis fundacionals de la UE que va néixer com un projecte per mantenir la pau, la unió i la prosperitat dels europeus.
Veiem un gran patiment humà a Ucraïna, i encara que no ens l’ensenyen, també segur que n’hi ha a Rússia. Sobre la terra d’Ucraïna els Estats Units han jugat la seva partida d’escacs mortal contra els russos i Europa ha estat una comparsa que es fa voluntàriament l’harakiri. Els nord-americans no van fer res per evitar la invasió d’Ucraïna perquè els interessava una crisi com aquesta per debilitar Rússia i de pas enfonsar Europa i això és el que ha passat. La Unió Europea no havia estat mai tan dèbil i dividida. Els seus líders n’haurien de donar comptes.
Evidentment, que Rússia és el culpable d’aquesta història i que la invasió d’Ucraïna -com ara l’atac contra l’Iran- es va fer violant la legalitat internacional. L’article 2, punt 4, de la Carta de les Nacions Unides diu que tots els seus membres s’abstindran en les seves relacions “de recórrer a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat”. Ara bé, l’acord de pau és impossible entre Ucraïna i Rússia, si Europa i els Estats Units es neguen a acceptar la seva responsabilitat en la guerra i no reconeixen quin és l’origen de la guerra.
El conflicte a Ucraïna ve de finals del segle passat quan l’administració del demòcrata Bill Clinton va decidir que calia integrar a l’OTAN els antics països de l’Est, els que havien estat sota influència soviètica. En aquell moment, assessors de Clinton ja van alertar del perill que suposava que Rússia se sentís agredida, però van tirar endavant.
Entre 1999 i 2004, la República Txeca, Hongria, Polònia, Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia van entrar a l’organització de defensa transatlàntica. Evidentment, això no va agradar a Rússia que veia com armes i soldats de l’OTAN envoltaven les seves fronteres. El problema greu, però, va arribar el 2008 quan els Estats Units van proposar que també Ucraïna en fos membre.
A la cimera de l’OTAN a Bucarest l’abril de 2008, el president francès Nicolas Sarkozy i la cap del govern alemany Àngela Merkel ja es van oposar a la decisió d’integrar Ucraïna a l’OTAN. Merkel sabia que el líder rus, Vladímir Putin, s’ho prendria com una declaració de guerra. L’exambaixador dels Estats Units a Rússia, Bill Burns, també va recomanar al seu govern que no fes aquest pas perquè portaria a un conflicte inacabable. I el mateix Putin ja va alertar que la decisió portaria a la destrucció d’Ucraïna. I així ha estat.
Per Rússia es tractava d’una qüestió que afectava la seva seguretat, una qüestió existencial. L’OTAN, però, liderada pels Estats Units i amb 30 països europeus a dins, va ignorar, primer, les queixes i després les amenaces de Rússia. Per resoldre el problema, líders europeus van pactar uns acords a Minsk que no es van complir. Merkel i Macron van reconèixer que havien estat un pretext per donar temps a Ucraïna a rearmar-se.
El 2014, Rússia va pressionar el president ucraïnès Víktor Ianukóvitx perquè no signés un acord d’associació amb la Unió Europea. La reacció popular en contra no es va fer esperar i les protestes van degenerar en un cop d’estat contra Ianukóvitx en el qual els Estats Units hi van estar implicats. La resposta de Rússia va ser annexionar-se Crimea i donar suport als separatistes armats de les regions russo-parlants del Donbass.
Darrere de tot això que hi havia? Per part dels russos, una qüestió de seguretat perquè no volen ni armes ni soldats de l’OTAN a les seves fronteres. Pels Estats Units hi ha la seva política bel·licista i antirussa, així com la lluita per mantenir la seva hegemonia mundial evitant que potències com Rússia o Europa, o totes dues juntes, els puguin fer ombra.
Fa quatre anys per castigar la invasió russa d’Ucraïna, Europa va obligar la seva ciutadania i les seves empreses a suspendre les pròsperes relacions que tenien amb Rússia. Es van haver de buscar nous mercats amb el consegüent cost econòmic i social que això va tenir. Europa va decidir deixar de comprar majoritàriament el petroli i el gas a Rússia a canvi de comprar-ho als Estats Units, tot i que resultava molt més car.
A més, Europa no ha demanat comptes de la destrucció dels gasoductes Nord Stream que li havien de subministrar gas rus directament. Alemanya fa quatre anys que investiga, però tot indica que ucraïnesos i nord-americans van estar darrere d’aquesta pèrdua milionària sobretot pels alemanys que n’eren els grans beneficiaris i que els van cofinançar. I no parlem dels vint paquets de sancions de la Unió Europea a Rússia que ens han fet més mal a nosaltres que a ells. Les sancions han estat una excusa per no negociar.
En el darrer any, amb el president Trump, ha quedat al descobert la política dels Estats Units envers Europa. I s’ha vist claríssim que als europeus no ens convé fer seguidisme de Washington perquè ens deixaran a l’estacada quan els convingui. Els Estats Units ja té el que volia: ha debilitat Europa i ens ha deixat el marró de la guerra d’Ucraïna perquè el resolguem els europeus. Mentrestant Trump continua fent guerres per intentar conquerir el món i posicionar-se envers el seu vertader rival, la Xina.
Per tant, líders d’Europa, és hora de mirar pels nostres interessos. És una bona oportunitat per esmenar els errors del passat. Amb una guerra al Golf Pèrsic que ningú no sap en què derivarà, i amb la decisió interessada dels Estats Units de suspendre les sancions a Rússia perquè pugui vendre petroli a qui en vulgui – a Europa, per exemple, i a més bon preu que el nord-americà- és el moment de negociar un alto el foc que posi immediatament final a aquesta guerra indecent a Ucraïna.
Després de quatre anys, amb tanta sang vessada i tantes calamitats, el diàleg i la diplomàcia són més difícils que mai. Però si Europa i Ucraïna comencen per reconèixer que tothom té dret a sentir-se segur dins de les seves fronteres i que la seguretat de Rússia és tan important com la seva pròpia seguretat, estarem en el camí de la negociació i la pau.
