Per a l’actualització de l’Ordenança Cívica, l’Ajuntament de Barcelona va tornar a convocar la seva ciutadania. Va tornar a parlar de participació, de coresponsabilitat i de convivència. I va tornar, també, a recordar-nos que no tota escolta implica diàleg ni tota invitació suposa una capacitat real de decisió. El procés participatiu impulsat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) per reformar aquesta normativa en va ser un bon exemple: un desplegament impecable en les formes que, tanmateix, va deixar un regust amarg a aquells que encara creuen que la ciutat es pot pensar col·lectivament.
Sobre el paper, l’objectiu semblava irreprotxable. Promoure el debat, contrastar arguments i actualitzar una normativa que regula —ni més ni menys— l’ús de l’espai públic. Una ordenança que defineix carrers i places com a espais de llibertat, trobada i pluralitat. Però només cal rascar una mica per comprovar que aquesta retòrica amable conviu amb un impuls molt menys líric: reforçar el control, ampliar les sancions i blindar una lectura securitària de la vida urbana.
El procés es va articular a través de dos canals ja habituals a la Barcelona contemporània. D’una banda, la plataforma digital decidim.Barcelona, que va recollir centenars de propostes i comentaris. De l’altra, una sèrie de trobades presencials repartides per la ciutat. Centres cívics, espais juvenils, una audiència pública final. El ritual participatiu complet. I, malgrat tot, una pregunta planant a l’ambient: per a què se’ns va convocar exactament?
Les sessions presencials —poques, fragmentades i amb una assistència molt limitada— van deixar entreveure ràpidament els marges reals del debat. No es partia de zero. Hi havia línies vermelles ja marcades i prioritats clares per a l’administració: botellons, pintades, soroll, consum d’alcohol, conductes incíviques. El lèxic no és innocent. Anomenar és ordenar, i ordenar sol implicar jerarquitzar què molesta, a qui i per què.
Una bona part de les propostes ciutadanes recollides giraven entorn d’una idea recurrent: aplicar millor l’ordenança existent. Més policia, més agents cívics, més càmeres, sancions més elevades. El civisme entès com una qüestió de vigilància. La convivència reduïda a una suma de comportaments corregibles. L’espai públic com a escenari de conflicte potencial que cal gestionar, preferentment, des del càstig.
Aquest gir no sorprèn. Encaixa amb una tendència més àmplia que travessa moltes ciutats europees: governar la complexitat urbana a través de normatives punitives que prometen ordre a canvi de drets. El que resulta cridaner, en aquest cas, és que aquest desplaçament es legitimi mitjançant un procés participatiu que amb prou feines va arribar a unes poques centenes de persones en una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants.
Durant l’audiència pública final, algunes veus van intentar trencar el guió. Es va parlar de l’impacte real de l’ordenança sobre les persones sense llar. Del doble raser amb què es persegueixen certes pràctiques mentre se’n toleren d’altres, especialment quan el turisme entra en joc. De la poca contundència davant les terrasses que colonitzen places mentre es criminalitza la venda ambulant. De la necessitat —urgent— de desvincular civisme i seguretat.
Perquè potser el problema no és el civisme, sinó la manera com s’ha convertit en una coartada. Una paraula comodí que permet intervenir sobre cossos, usos i presències incòmodes sense anomenar les desigualtats que travessen la ciutat. Qui molesta quan molesta? Qui embruta quan embruta? Qui fa soroll i qui té permís per fer-ne?
El procés participatiu, lluny d’obrir aquestes preguntes, va semblar funcionar com un dispositiu de validació de decisions ja preses. S’escolta, sí. Però s’escolta dins d’un marc estret, amb una agenda prefixada i uns resultats previsibles. La participació com a escenografia. Com a pedagogia institucional. Com a mecanisme per redistribuir responsabilitats sense redistribuir poder.
Parlar de coresponsabilitat sense parlar de polítiques públiques és, en el fons, demanar a la ciutadania que gestioni els efectes de problemes que no ha generat. No hi ha convivència possible sense habitatge, sense serveis socials robustos, sense espais públics pensats per a usos diversos i no només per al consum. No hi ha civisme que aguanti quan la ciutat es converteix en un producte i els seus habitants en figurants.
L’oportunitat perduda és evident. Barcelona hauria pogut impulsar un debat profund sobre com volem viure junts. Hauria pogut qüestionar el model de ciutat, els límits del turisme, la mercantilització de l’espai comú. En lloc d’això, opta per reforçar una ordenança ja punitiva i revestir-la de participació. És la típica agenda del PSC: semblar progressista però no ser-ho.
Participar per no decidir. Opinar perquè altres decideixin. Potser el gest més incívic no és beure al carrer o fer soroll, sinó continuar anomenant democràcia processos que només serveixen per confirmar allò que ja estava escrit.
