La prospectiva del consum energètic final a Catalunya l’any 2050, segons diversos documents elaborats per la Generalitat encara no actualitzats amb les darreres dades, preveu que, en el marc de l’electrificació i la descarbonització, el consum d’energia se situï entorn dels 175 TWh anuals. Com a hipòtesi de treball coherent amb els objectius europeus de neutralitat climàtica, podem assumir que aquest consum final haurà de ser majoritàriament elèctric i d’origen renovable. Tanmateix, la manca d’actualització sistemàtica d’aquestes prospectives contrasta amb la urgència dels compromisos climàtics i revela una insuficient planificació estructural.
En aquest context, una corba estàndard de demanda diària podria correspondre a la representada a la figura 1, extrapolada de dades de Redeia, mostrant la distribució horària típica del consum, o bé a una distribució més homogènia en un escenari ideal d’optimització de xarxa. Els consums dels diferents sectors —indústria, residencial, serveis o transport electrificat— configuraran escenaris intermedis, però en termes mitjans el sistema hauria de sostenir una demanda contínua de l’ordre de 20 GW, coherent amb els 175 TWh anuals previstos.
Quanta generació renovable cal?
Atès que cada tecnologia renovable presenta factors d’ocupació diferents —aproximadament 0,21 per a la fotovoltaica, 0,34 per a l’eòlica terrestre i fins a 0,42 per a l’eòlica marina—, la producció ha de sobredimensionar-se per cobrir simultàniament el consum instantani i l’energia destinada a emmagatzematge. Considerant un factor mitjà de 0,28-0,30, Catalunya necessitaria instal·lar entre 66 i 70 GW renovables per garantir el subministrament, generant uns 480 GWh diaris. No es tracta d’un ajust incremental, sinó d’un canvi d’escala que multiplica diverses vegades la capacitat actual i obliga a repensar la relació entre territori, energia i activitat econòmica.
Quina capacitat d’emmagatzematge és necessària?
Un sistema basat en renovables variables exigeix capacitat per absorbir excedents i retornar energia en absència de recurs. Això implica disposar d’una potència d’emmagatzematge comparable als 20 GW de demanda mitjana i amb autonomia mínima d’un dia, és a dir, prop de 480 GWh. Es tracta d’una infraestructura d’una magnitud inversora extraordinària, equivalent a construir una nova capa del sistema elèctric que fins ara no existia.
La política energètica catalana presenta aquí una contradicció: el discurs associa renovables amb sobirania energètica, mentre que la planificació real reforça les interconnexions exteriors, incrementant dependències i exposició a preus i decisions alienes. La interconnexió és necessària, però quan esdevé substitut de la capacitat pròpia deixa de ser una eina d’integració per convertir-se en un mecanisme de vulnerabilitat sistèmica.
El model deixa de ser un sistema bilateral productor-consumidor per esdevenir un sistema triangular: productors, emmagatzemadors i usuaris. Aquest tercer actor redefineix el mercat elèctric, altera la formació de preus i exigeix noves regles reguladores sobre remuneració, governança i control d’infraestructures estratègiques. L’energia ja no es vendrà només per kWh produït, sinó també per capacitat de flexibilitat, disponibilitat i estabilització del sistema.
Aquesta transformació implica el pas d’un mercat d’energia a un mercat de serveis energètics sistèmics, on el valor rau tant en l’equilibri temporal com en la generació mateixa.
L’actual saturació de xarxa a Espanya ha obligat a accelerar ampliacions previstes al PNIEC, però aquestes resulten encara insuficients. La transició requereix multiplicar la capacitat de transport i distribució per factors propers a 2,5 o 3. La congestió actual no és un accident tècnic, sinó el resultat d’anys de desinversió i d’una planificació pensada per a un sistema centralitzat i gestionable que ja no existeix.
La xarxa del futur haurà de funcionar com una infraestructura digitalitzada, mallada i bidireccional, capaç d’absorbir producció distribuïda, gestionar autoconsum massiu i coordinar sistemes d’emmagatzematge a múltiples escales.
Eficiència i costos de les tecnologies d’emmagatzematge
L’emmagatzematge comporta pèrdues inevitables. El bombament hidràulic ofereix eficiències del 70-78%, les bateries del 75-85% i l’hidrogen verd tot just al voltant del 30%. Aquest diferencial condiciona directament el cost final de l’energia retornada al sistema.
La hidràulica reversible és la tecnologia més robusta i econòmica a gran escala, amb vida útil molt llarga i capacitats de diversos GWh, però també la que genera més conflictes territorials. Les bateries aporten flexibilitat, però amb vida limitada —entorn d’una dècada— i amb importants requeriments materials, logístics i de renovació d’actius. L’hidrogen, encara en fase precomercial, presenta costos i necessitats d’infraestructura molt elevats per al seu ús com a vector d’emmagatzematge massiu.
Aquestes diferències no són merament tecnològiques: determinen quin model industrial serà viable. Un sistema amb costos elevats d’emmagatzematge pot penalitzar la indústria electrointensiva i afavorir economies amb recursos energètics més estables, introduint un factor geoeconòmic sovint absent del debat públic.
Implicacions territorials i de política pública
El desplegament d’aquesta escala d’infraestructures planteja també una qüestió de contracte territorial. Renovables, xarxes i sistemes d’emmagatzematge no poden implantar-se sense mecanismes de compensació, participació local i retorn econòmic. La transició energètica no és només tecnològica: és un procés de reorganització espacial de l’economia que redistribueix costos, beneficis i capacitat de decisió.
A més, cal entendre que l’energia deixa de ser un simple input productiu per esdevenir una infraestructura de sobirania econòmica. Igual que al segle XX ho van ser el ferrocarril o les xarxes de telecomunicacions, al segle XXI la combinació d’electricitat renovable, emmagatzematge i xarxes intel·ligents definirà la localització de la indústria, l’atracció d’inversió i la competitivitat dels territoris.
Conclusions
La transició energètica no depèn només d’instal·lar renovables, sinó de desplegar simultàniament xarxes reforçades i sistemes d’emmagatzematge capaços de garantir subministrament continu 24/7/365. Sense aquesta arquitectura, l’electrificació massiva és tècnicament inviable.
El veritable repte és decidir si Catalunya vol construir un sistema energètic propi, flexible i resilient, o si optarà per un model altament interdependent on la seguretat de subministrament depengui de factors externs. La diferència entre ambdós escenaris no és tecnològica, sinó estratègica.
Sense una planificació integrada, la transició corre el risc de limitar-se a substituir fonts d’energia sense transformar realment les estructures de dependència. Amb ella, en canvi, pot esdevenir un veritable projecte de modernització econòmica i de reindustrialització sostenible que és el que, avui dia, el país necessita.
