El bar de menús del carrer dels Mestres Casals i Martorell era un projecte familiar. Hi treballaven el matrimoni i el seu fill. Quan hi entrava, ell, que portava la gestió dels clients i la sala, exclamava un sonor «Bon dia, nen!» amb el seu característic accent gallec. Això va ser així fins que es va jubilar; a partir d’aleshores era el seu fill qui em saludava amb un català après en una escola de la Barcelona de la normalització lingüística. Amb el canvi darrera la barra el bar va canviar poc. La mare seguia sent la cuinera principal, i comandava la seva petita cuina a la que s’accedia per una escala empinada. Però la senyora també es va jubilar i aleshores el fill va deixar el bar. La història del gallego, com tot el barri l’anomenava, es va acabar i en el seu lloc hi va florir un cafè nou de trinca.
El rètol gastat del gallego, amb el nom de la família, va ser substituït per un de tons pastel on s’hi llegeix «Coffee & Lunch» i, al costat, «Your daily vitamin shot». Ara, un «Hi, good morning!» mecànic, amb un to emfàtic poc creïble ha pres el lloc d’aquella tan autèntica.
El bar era al cor del barri de Santa Caterina, a la Barcelona Vella que no es va transformar mai en gòtica, i que pateix de fa dècades els estralls de les onades de turistes que transiten pels seus carrers en busca d’un escenari reconeixible que faci que la seva experiència de consum sigui còmoda i fàcil, perquè el turisme massiu requereix de comerços amb una oferta estandaritzada, pensada per ser consumida de manera ràpida.
Per això, de la mateixa manera que el turisme expulsa el comerç dirigit al públic local, expulsa la llengua pròpia perquè és un obstacle per al consum a gran escala i per al màxim benefici que persegueixen les empreses que es dediquen al turisme.
El turisme expulsa veïnes i expulsa el català. El seu paper és rellevant en la davallada de l’ús social de la llengua a Barcelona, i cal posar-hi remei d’alguna manera.
Des d’un punt de vista liberal, la solució passaria exclusivament pel foment de la llengua catalana com un element més de l’experiència del turisme, i per donar-la a conèixer com a factor diferencial – o tret pintoresc -. Però aquestes polítiques no s’enfronten a les dinàmiques gentrificadores del turisme i no qüestionen el model de turisme ni el de ciutat. Al contrari, els reforcen.
Per promoure el català cal, també, defensar-lo del turisme i les seves dinàmiques uniformitzadores i estandaritzadores, que sotmeten el patrimoni simbòlic – l’art, l’urbanisme, la història i la llengua – al negoci, relegant-la a la subsidiarietat.
No es tracta de promocionar Barcelona en català sinó de deixar de promocionar Barcelona. No es tracta de voler atraure públic especialitzat ni amb poder adquisitiu alt parlant-los en la llengua franca, sinó deixar-los d’atraure. Cal també posar fre a un model econòmic que afavoreix la implantació de negocis franquiciats de multinacionals, on l’experiència del consum és homogeni per definició, i on l’ús de la llengua catalana és residual; cal posar un topall als preus dels lloguers comercials per frenar l’expulsió econòmica, no ampliar l’aeroport i activar altres polítiques decreixentistes i de govern efectiu del turisme.
El “bon dia, nen”, del gallego del carrer dels Mestres Casals i Martorell era una salutació autèntica, de cafès i cigalons de bon matí i de menús de la gent del barri. Una salutació que acollia les paradistes del mercat de Santa Caterina, els treballadors municipals de la neteja i els botiguers que feien petar la xerrada o menjaven un entrepà per tornar ràpidament a les seves feines. Era una salutació de proximitat i una forma de reconèixer l’altre com a part d’una mateixa vida compartida.
El «Hi, good morning!» actual és funcional i intercanviable. Serveix igual per a qui hi entra avui que per a qui hi entrarà demà, perquè no pressuposa cap vincle ni cap memòria. És la llengua d’un espai pensat per al trànsit i per al consum, i sona igual que la salutació que en el mateix moment un cambrer està dient a Florència o a Amsterdam.
La substitució del “gallego” pel “lunch” és una ruptura en el model de ciutat, on les llengües deixen de ser eines de relació per ser eines del mercat. En aquest procés, el català no desapareix perquè no sigui útil, sinó perquè no és rendible dins d’un sistema que busca el màxim benefici i que penalitza tot allò que no és immediat, homogeni i globalment reconeixible.
Defensar el català és una qüestió de model urbà, econòmic i social. És decidir si volem barris habitats o escenaris, una ciutat on es viu o on es consumeix, una llengua per parlar-nos o només per fer caixa. La lluita per la defensa del català també es fa en la lluita contra el turisme de masses.
Hem de treballar pel decreixement turístic i perquè es tornin a bramar més bons dies. La seva pèrdua és inadmissible si volem un barri i una ciutat a mida de veïnes, on el català sigui la llengua que fa comunitat, la de la confiança i la del comerç de proximitat.
