L’historiador Eric Hobsbawm va explicar magistralment aquest procés a Nacions i nacionalisme des de 1780. Davant la idea romàntica que les nacions existeixen des de temps immemorials, Hobsbawm va mostrar com aquestes són construccions històriques relativament recents, vinculades al desenvolupament del capitalisme industrial, a l’expansió dels estats moderns i a la necessitat de generar lleialtats col·lectives entre poblacions cada vegada més àmplies. Per construir una nació no n’hi havia prou amb fronteres, institucions o exèrcits. Calien emocions. Calien relats. Calien símbols capaços de produir un sentiment de pertinença. I aquests símbols, en gran mesura, es van extreure de les cultures populars. Les cançons camperoles, les festes locals, els balls regionals, els vestits tradicionals o les llengües vernacles van ser recopilats per intel·lectuals, folkloristes i funcionaris estatals que els van transformar en expressions d’una suposada essència nacional. Allò que abans pertanyia a comunitats concretes va passar a representar milions de persones que mai no havien compartit experiències vitals comunes.
És aquí on apareix un altre dels conceptes fonamentals associats a Hobsbawm: la invenció de la tradició. Moltes de les pràctiques que avui considerem ancestrals són, en realitat, construccions modernes. No perquè fossin completament falses, sinó perquè van ser seleccionades, reinterpretades i reorganitzades per respondre a necessitats polítiques contemporànies. La tradició, lluny de ser una herència immutable, és sovint una tecnologia de poder. Les burgesies nacionals del segle XIX van comprendre perfectament aquesta lògica. Necessitaven cohesionar societats profundament desiguals i van trobar en la identitat nacional una eina extraordinàriament eficaç. Les cultures populars es van convertir en matèria primera per fabricar sentiments nacionals. Tanmateix, mentre les elits convertien els costums populars en patrimoni de la nació, les classes treballadores continuaven vivint en condicions d’explotació, pobresa i exclusió política. L’apropiació simbòlica servia per integrar culturalment allò que continuava subordinat materialment. L’interessant és que aquest procés no ha desaparegut. Simplement ha canviat de protagonistes.
Moltes de les pràctiques que avui considerem ancestrals són, en realitat, construccions modernes. No perquè fossin completament falses, sinó perquè van ser seleccionades, reinterpretades i reorganitzades
Les noves extremes dretes han demostrat una enorme habilitat per ocupar espais simbòlics que durant dècades semblaven pertànyer a altres. Per descomptat, han continuat apropiant-se de tradicions nacionals, festes populars o imaginaris patriòtics. Però també han començat a disputar símbols històricament vinculats a l’esquerra. Potser un dels fenòmens més cridaners dels darrers anys és precisament com determinats moviments reaccionaris han deixat de presentar-se exclusivament com a defensors de l’ordre establert per adoptar estètiques, llenguatges i gestualitats procedents de cultures polítiques antagonistes. El puny alçat, durant dècades associat al moviment obrer, a l’antifeixisme o a les lluites pels drets civils, apareix avui en manifestacions i campanyes de sectors ultranacionalistes. Només cal veure Trump. El mateix passa amb certs discursos sobre la defensa del poble davant les elits, la crítica a les oligarquies globals o fins i tot la reivindicació de formes de solidaritat comunitària. Naturalment, no es tracta d’una continuïtat ideològica. És una operació de resignificació. Els símbols romanen; el seu contingut polític canvia.
L’extrema dreta contemporània ha entès una cosa que bona part de l’esquerra sembla haver oblidat: les identitats col·lectives no es construeixen únicament mitjançant programes polítics, sinó també mitjançant emocions, símbols i relats compartits. Per això disputa els codis culturals de les classes populars. Per això es presenta com a portaveu dels oblidats. Per això intenta apropiar-se fins i tot de repertoris visuals històricament associats a les lluites emancipadores. No és casualitat que alguns d’aquests moviments combinin referències patriòtiques amb estètiques obreres, ni que intentin presentar-se com a representants de treballadors colpejats per la precarització econòmica. El que està en joc no és simplement una batalla electoral, sinó una lluita pel significat mateix d’allò popular. I aquí reapareix una vella intuïció de Hobsbawm. Les tradicions no són realitats naturals; són construccions històriques sotmeses a una disputa permanent. De la mateixa manera que les elits nacionals del segle XIX van reinventar elements culturals populars per construir la nació, les extremes dretes actuals reinterpreten tant les tradicions nacionals com certs símbols de l’esquerra per construir nous projectes reaccionaris.
El problema és que, en ambdós casos, les classes populars acaben funcionant com una reserva simbòlica de la qual altres extreuen recursos polítics. Les seves formes de vida són convertides en identitat nacional. Els seus costums són elevats a patrimoni col·lectiu. Els seus símbols de lluita són reciclats per moviments que sovint defensen polítiques contràries als seus interessos materials. I mentrestant, els problemes que afecten la majoria social romanen pràcticament intactes. L’habitatge esdevé inaccessible. Els salaris perden poder adquisitiu. Els serveis públics es deterioren. La precarietat es cronifica. Però el debat públic es desplaça constantment cap a qüestions identitàries on els símbols ocupen el lloc que abans tenien els conflictes distributius.
Potser aquesta és la gran tragèdia política del nostre temps. Mentre les classes populars continuen produint cultura, sociabilitat i comunitat, altres monopolitzen la capacitat de convertir tot això en capital polític. Ho van fer les burgesies nacionals quan van inventar les tradicions que havien d’unir la nació. Ho fan avui les extremes dretes quan transformen aquestes mateixes tradicions —i fins i tot alguns símbols històrics de l’esquerra— en eines d’exclusió i reacció. La història contemporània es pot llegir, en bona mesura, com una successió d’aquestes expropiacions simbòliques. Un procés en què els de baix generen els significats i els de dalt n’administren els beneficis. Canvien les banderes, canvien els discursos, canvien els propietaris temporals dels símbols. El que rarament canvia és qui acaba pagant el cost de l’operació. Perquè quan la cultura popular es converteix en mercaderia política, aquells que la van produir acostumen a quedar-se, una vegada més, sense ella.
