El programa #SuperillaBarcelona és potser l’exemple més ambiciós d’aquesta lògica: una estratègia que, sota el paraigua de l’habitabilitat, la justícia social o l’emergència climàtica, pretén refer la ciutat per fer-la més vivible. Però entre la promesa i l’experiència quotidiana s’obre un terreny ple de contradiccions.
Convé començar desmuntant un equívoc freqüent: la superilla no és una sola cosa. No és únicament la pacificació d’un carrer ni la vianantització d’un encreuament concret. És un marc ampli, una suma d’actuacions diverses que van des de grans eixos verds fins a intervencions tàctiques, provisionals i de baix cost. I, com tot marc, el seu significat real no es juga en els documents estratègics, sinó a l’asfalt, als bancs, als parterres i als conflictes que emergeixen quan la ciutat s’utilitza de debò.
L’eix verd de Consell de Cent n’és un bon exemple. Dividit simbòlicament per la presència imponent del Passeig de Gràcia, aquest nou corredor per a vianants revela com l’espai públic mai no és neutre. En el seu tram més proper al passeig, la lògica comercial i turística colonitza ràpidament el carrer: terrasses, fluxos intensos de turistes, botigues orientades al consum ocasional. A primera hora del dia, la càrrega i descàrrega converteix l’eix en un aparcament encobert, generant barreres invisibles —però ben reals— per a vianants i persones amb diversitat funcional. La ciutat amable, aquí, ensopega amb la logística capitalista.
A mesura que un s’allunya del pol turístic, el paisatge muta. Apareixen comerços de proximitat, usos més vinculats a la vida quotidiana del veïnat i una mercantilització menys intensa de l’espai. Tanmateix, el conflicte no desapareix: el cotxe, tot i desplaçat, continua present; els parterres malmesos i el mobiliari colpejat recorden que la redistribució de l’espai no és només una qüestió de disseny, sinó de poder i costum. La convivència no es decreta: es negocia, i de vegades s’imposa. El cotxe és el principal element incívic amb el vistiplau d’un Ajuntament més preocupat per altres coses.
L’ús intensiu de l’espai deixa petjada. Bancs desgastats, paviments marcats, zones que requereixen un manteniment constant. Aquí emergeix una de les grans contradiccions del model: es promou deliberadament la màxima ocupació de l’espai públic, però sense una estratègia clara de gestió preventiva. La resposta municipal, més reactiva que planificada, diposita en la pedagogia, la neteja i el control una responsabilitat que arriba tard. La ciutat oberta exigeix cures constants; sense elles, el deteriorament es converteix en argument contra el mateix projecte i a favor d’una visió punitivista.
En aquest escenari apareixen també problemes estructurals que cap operació urbanística pot resoldre per si sola. El sensellarisme, per exemple, es fa visible als nous eixos pacificats. No és un efecte indesitjat de la superilla, sinó el reflex de desigualtats profundes que troben en l’espai públic el seu darrer refugi. La temptació de respondre des de l’arquitectura hostil o la regulació punitiva diu més de les nostres prioritats urbanes que no pas de les persones que dormen als bancs.
L’altra cara del fenomen és el turisme. Bicicletes de lloguer, patinets i usos intensius de l’espai per part de visitants tensionen la convivència i reintrodueixen, sota noves formes, vells debats sobre qui té dret a la ciutat i en quines condicions. La superilla, lluny d’aïllar-se d’aquestes dinàmiques, les amplifica allà on l’atractiu urbà esdevé producte.
El contrast amb Sant Antoni resulta revelador. Aquí, la intervenció ha estat més modesta i, en bona part, tàctica. Elements provisionals, pintura a terra, mobiliari mòbil. Tanmateix, el resultat en termes de vida urbana és, en molts moments, més ric. La barreja social, el caràcter popular del barri i la menor pressió turística afavoreixen usos col·lectius no mercantilitzats, interaccions entre edats i classes, apropiacions diverses de l’espai. La plaça tàctica esdevé així un punt de trobada… i també de conflicte.
Perquè el conflicte no desapareix: es fa visible. Queixes veïnals, demandes de més control, ajustos constants del mobiliari. Però potser aquí rau una lliçó clau: l’espai públic viu és, per definició, incòmode. No respon bé a solucions tancades ni a dissenys que aspiren a eliminar la fricció. La ciutat, quan funciona, molesta una mica. L’actual equip de govern té plans per destruir tot això.
Les superilles no són un fracàs ni una panacea. Són, més aviat, un mirall. Reflecteixen les tensions entre el desig d’una ciutat més habitable i les lògiques econòmiques que la travessen; entre l’obertura de l’espai i la incapacitat de sostenir-lo; entre la justícia urbana proclamada i les desigualtats persistents. La pregunta no és si la superilla funciona, sinó per a qui, en quines condicions i a costa de què.
Barcelona continua assajant-se. I, com en tot assaig, el resultat final dependrà menys del guió que de com es gestioni l’escena quan el públic —és a dir, la ciutat real— entra en joc.
