Un llibre de Francesc-Marc Àlvaro, “teologia de Catalunya”, teatrocràcia

El pujolisme tenia molt de religió política. Tot per la nació. Però també era un règim de representació i espectacle, de gran efecte, prolongat i eficaç, sobre un ample sector de la societat. Sense aquests dos aspectes no es pot explicar el Procés

Raimon Obiols
 
 
 
Jordi Pujol, en una conferència el 2011 | CDC

Jordi Pujol, en una conferència el 2011 | CDC

Hi ha pendent un treball objectiu i aprofundit, de descripció, balanç i deconstrucció analítica, sobre el pujolisme com a doctrina, com a prolongat exercici de poder i com a arqueologia del Procés. Avui no és fàcil de fer.

Francesc Marc Àlvaro va escriure fa poc que el pujolisme és, cinc anys després de la “confessió” de Jordi Pujol, una mena de Txernòbil, un àrea de perillosa contaminació que ningú s’atreveix a penetrar. Lluís Bassets va fer sobre el tema un llibre específic (La gran vergonya). Hi ha altres bons llibres que, a propòsit del Procés, també l’han tractat indirectament. Ara és el mateix Àlvaro, ignorant els seus propis advertiments, qui ha fet unes passes per Txernòbil, en un llibre, Assaig general d’una revolta, (Grup62) en què parla molt de Pujol i del pujolisme, sobretot en relació amb les vicissituds del Procés.

En la mesura que es mostra crític amb la conducció del Procés, Àlvaro té les crítiques i els atacs garantits. No voldria estimular-ne més, ni que sigui mínimament, fent l’elogi del llibre des d’unes posicions vagament proscrites. Però vull comentar un parell de coses del llibre d’Àlvaro que m’han interessat particularment.

Una “teologia de Catalunya”

En un moment del seu llibre, Àlvaro esmenta dos lemes utilitzats pel “processisme de base” (“El poble mana, el govern obeeix”, i “Sols el poble salva el poble”), en els que hi veu, i crec que té raó, una concepció “gairebé sagrada”; unes consignes que introdueixen “un verb típicament religiós”.

Ara, jo li diria a Àlvaro: aquesta “religiositat política”, no es troba en la mateixa arrel del pujolisme? Jaume Lorés ja el descrivia, el 1980, com “una inconfessada teologia de Catalunya“, com una “projecció d’esquemes teològics sobre la realitat del nostre país“, “la secularització d’un latent, ni desenvolupat ni definit, nacionalcatolicisme genuïnament català”.

Sempre he pensat que el pujolisme tenia molt de religió política. Crec que aprofità amb gran eficàcia els residus del vell i terrible poder, de vida i mort, que en el passat va tenir la paraula sagrada. Que això fos deliberat no ho diré pas, com tampoc ho faria en el cas, més radical, de Xirinacs. Serien suposicions improcedents i injustes. Però tinc la convicció que el discurs i la política pujolistes, ja des dels anys anys 60 i 70 del segle passat, van tenir característiques de religió secular. Sorgiren en un període propici en què, com ha remarcat Salvador Oliva, “l’abandonament progressiu de la fe cristiana havia anat deixant un buit que, amb el pas del temps, reclamava que s’omplís amb alguna altra fe col·lectiva més tangible.”

Lluís Duch es referí sovint al mateix fenomen: “La nostàlgia d’absolut troba un dels seus tòtems predilectes en la veneració per la suposada ‘identitat’, vidriosa noció de la que, sense escrúpols, abusen els mesianismes i demagògies que per tot arreu s’estenen.“

Que els nacionalismes europeus dels segles XIX i XX van prendre en molts casos un caràcter de religió secular (a vegades amb ésser suprem incorporat) és quelcom perfectament descrit i conegut, al llarg del temps. Referint-se a Napoleó, deia Heine: “S’equivoquen els que diuen que el poble francès és irreligiós, perquè no creu en Crist i els seus sants. Cal més aviat dir: la irreligiositat dels francesos consisteix a creure en un home en comptes de creure en els déus immortals”. Dom Sturzo, en la Itàlia dels anys vint del segle passat, criticava els que “deïfiquen la nació”.

Hi ha com una constant “llei de ferro” del lideratge nacionalista, que diu: “Deifica la Nació i fes-te’n el seu representant“. El pujolisme n’ha estat una aplicació, amorosida pels referents democràtics i “personalistes”, però clarament inserida en la tradició política instrumental de tots els nacionalismes que cerquen utilitzar la força d’un “nosaltres” nacional com a eina de conquesta de suports i de poder, com a marc ideològic, i com a prescripció normativa dels tòtems i tabús, de les fidelitats i traïcions corresponents.

El problema – el greu problema -, és que ara aquestes forces han estat revifades d’una manera extrema, a Catalunya, i de retop a Espanya. Xavier Melero, un dels advocats defensors en el judici del Procés, probablement fart de tant nacionalisme contraposat, resumí bé la qüestió: “Quan la política es converteix en religió, la discrepància es converteix en blasfèmia”.ç

Aquest fort biaix cap a la conflictivitat maniquea, contra els “enemics” exteriors i interiors (“l’enemic a casa“), és un impuls que el Procés ha heretat i exacerbat, però que es trobava ja en els inicis del pujolisme. Com ha escrit Jordi Amat: “El desplegament del pujolisme va ser, des del minut zero, conflictiu”. Es podria parlar ací d’una segona “llei de ferro”, de caràcter essencialment il·liberal, que diria: “Reforça’t confrontant els adversaris i margina els adversaris que no et reforcen”.

Un segon problema de la política entesa com a causa sagrada és que tendeix a ocultar i excusar la deixadesa ètica. La retòrica del “tot per la nació” esdevé sovint la coartada d’una màniga amplíssima en les conductes personals. Això genera paràboles com la del general della Rovere, a l’inrevés. En el film de Rossellini, un traficant és infiltrat pels nazis entre els resistents empresonats, s’encomana de la dignitat d’aquests i mor heroicament cridant “Visca Itàlia!”. Arreu, en les experiències de poder nacionalista, sobreabunden les trajectòries de sentit invers.

Teatrocràcia

Hi ha en l’anàlisi d’Àlvaro un leitmotiv recurrent: allò que anomena un “enorme ‘trompe-l’oeil’”, que “marca la història del nacionalisme català des de fa dècades”. És l’estratègia del “com si”, que “forma part de l’estil de govern de Pujol durant vint-i-tres anys de mandat”, fent “mans i mànigues perquè l’acció de la Generalitat sembli la d’un petit Estat d’Europa”, “dins i fora de Catalunya”.

Àlvaro escriu que Pujol ho féu inspirat en Prat de la Riba, per tal de “mostrar més potència institucional i política de la que veritablement es té”. Però Prat no feia els gegants, no aparentava. Prat exercia.

“Mostrar” o “exercir”? En aquesta distinció, em sembla, toquem el moll de l’os. Prat de la Riba, per usar una expressió d’Alexandre Galí, “exercia en funció d’Estat”. Creà, en poc temps i amb recursos escassos, una munió de realitats socials i institucionals bàsiques, que avui perduren. El pujolisme, diu Àlvaro, “construeix uns decorats i col·loca uns miralls que aconsegueixen donar una imatge de més poder del que veritablement es té”. Durant molts anys i amb més recursos, les seves realitzacions pràctiques foren escasses i controvertides.

En aquest sentit, es podria descriure el pujolisme com una teatrocràcia, per usar un terme de Nietzsche: un règim de representació i espectacle, de gran efecte, prolongat i eficaç, sobre un ample sector de la societat. En una teatrocràcia, deia Nietzsche, “la consciència més personal sucumbeix a l’encant anivellador del gran nombre”.

Tarradellas, que tenia ull, deia de Pujol que era “un comediant genial“. Potser hauríem de concloure que ha estat, efectivament, un home de teatre, i que la fixació d’Albert Boadella pel personatge s’ha d’entendre en clau de rivalitat o gelosia.

Des d’aquest punt de vista, el pujolisme en el poder hauria estat teatrocràcia, i també hauria estat teatrocràcia (i no oclocràcia, poder de la plebs, com medita Àlvaro) el Procés, amb els seus enormes espectacles i els seus drames. Un prolongat “efecte Potemkin” ha creat sens dubte un nombrós públic. Però d’aquests grans constructes emotivistes és molt fàcil perdre’n el control, que és el què ha passat, amb totes les seves pèssimes conseqüències.

Jordi Amat, comentant el llibre de Francesc-Marc Àlvaro, ha escrit que “matisa la investigació de la veritat amb la llum del dubte”, i conclou: “les velles preguntes tornen i no tenim una resposta clara i satisfactòria”. No podria estar-hi més d’acord.

Necessitem noves idees i també abandonar-ne algunes de velles. El llibre d’Àlvaro indica algunes pistes. En retinc dues: la superació de les estratègies de “trompe-l’oeil”, de “com si”; i, en conseqüència, la necessitat i el deure de treballar pel futur amb realisme i imaginació, sense enganyar-nos. De debatre’n, des d’unes posicions o altres, i entre elles.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*