Tres motius de fons per entendre la repetició electoral

Després de les negociacions fallides per fer Pedro Sánchez president i la convocatòria d'eleccions pel proper 10 de novembre, el debat es limita a la repartició de culpes entre PSOE i Unidas Podemos. Però, més enllà d'això, hi ha tres elements indispensables per entendre l'escenari actual: el conflicte català, una escletxa de Règim que no cicatritza i una cultura política masculinitzada

Guillem Pujol
 
 
 
Eleccions del 28A | Sandra Vicente

Eleccions del 28A | Sandra Vicente

Davant l’intent fallit de Pedro Sánchez de convertir-se en President del Govern i la imminent celebració d’eleccions el proper dia 10 de Novembre, el debat es limita a la repartició de culpes entre Sánchez i Iglesias. Expliquem tres causes estructurals que impedeixen la formació d’un govern i van més enllà de la lluita d’egos.

Conflicte Catalunya – Espanya

Els debats històrics entre l’esquerra espanyola i l’esquerra independentista catalana s’han basat en qüestionar-se quin d’aquests dos esdeveniments suposen una amenaça més potent el règim del 78: l’independentisme o la fi del bipartidisme. Una de les crítiques que l’esquerra espanyola li feia a l’esquerra independentista era que els companys de viatge necessaris per la consecució d’un projecte independentista socialista-llibertari no portarien a l’hipotètic nou Estat a operar sota unes premisses realment noves.

De la transició del nacionalisme conservador català de “la pela és la pela” a l’independentisme català basat en la reivindicació del dret a l’autodeterminació se’n poden fer moltes tesis, però el que és innegable és que la política espanyola pivota al voltant de la política catalana nítidament desde l’u d’octubre del 2017, i de forma més laxa des de el 2012. La qüestió catalana facilita aliances, tot generant un bloc que supera l’eix esquerra, format per PP – PSOE – C’s – i identifica un enemic comú que, alhora, serveix per a generar una coartada que justifica un projecte centralitzador i conservador de país.

Tant és així que Catalunya s’utilitza com a arma llancívola en campanyes electorals autonòmiques, o inclús municipals, arribant a lamentables escenaris en que candidats a alcaldes d’arreu de l’Estat porten en el seu programa l’aplicació de l’article 155. Però és que inclús Pablo Iglesias, en unes declaracions recents, afirmava que hagués accedit a donar a Pedro Sánchez el suport en l’aplicació d’aquest article. Això, després que Sánchez afirmés que si Unidas Podemos hagués entrat a l’executiu no li hagués permès conciliar el son, en part, pel tema català.

Ja no importa ni la naturalesa dels fets que puguin succeir, el que importa és mostrar un suport incondicional al 155. Però una justificació preventiva no és cap justificació, és només preparar el terreny per a que l’actuació posterior sembli raonada. El conflicte o procés català, no únicament paralitza l’activitat política a Catalunya, sinó que condiciona per complet i en un sentit estructural la política espanyola.

La crisi de Règim que no cicatritza

La història d’Espanya de la darrera dècada és altament convulsa, i una mirada retrospectiva així ho mostra. Ja han passat vuit anys del 15M, moviment col·lectiu que va ocupar les places de les grans ciutats durant la primavera-estiu del 2011. Rajoy va guanyar amb majoria absoluta les eleccions estatals d’aquell any mateix any, però l’escletxa ja s’havia obert i es necessitava molt més que un vot per a solucionar-ho. En el període que va del 15M fins avui hi ha hagut quatre eleccions; és a dir, s’ha escurçat a la meitat la mitjana de les legislatures, que són de quatre anys. Dins d’això, s’hi ha d’incloure la primera i única moció de censura exitosa de la història política espanyola post-dictadura a Mariano Rajoy, l’u de Juny del 2018.

L’arribada de C’s al congrés així com el naixement de Podemos el Març del 2014, van trencar l’estructura bipartita que forçava els ciutadans i ciutadanes de l’Estat a votar en clau dicotòmica: quan et cansaves de votar uns votaves el sels altres, i així successivament. Això òbviament ha sacsejat les dues parts implicades, el Partit Popular i el PSOE, que han vist les seves bosses de vots reduir-se considerablement.

Alhora, i per molt que a hores d’ara els dos partits principals segueixin com a primera i segona força, s’han incrementat les opcions. Tant, que després de C’s i Unidas Podemos un nou partit ha arribat al congrés. Mai en la història recent no hi havia hagut una força explícitament d’extrema dreta a Espanya. Ara ja sí. Per si tot això fos poca cosa, se li ha de sumar per suposat el conflicte territorial amb Catalunya – la major de les amenaces al retorn a una estabilitat de règim. Però és que la Corona, la institució que vetlla per damunt de la llei pel benestar del sistema, va patir també una greu estocada quan Juan Carlos I va haver d’abdicar per a salvar-la en el moment en que els seus reiterats escàndols de corrupció -i elefants- van fer disminuir el suport del que històricament havia gaudit.

Enmig de tots aquests esdeveniments hi queda l’Estat, l’estructura político-legal que, disposant del monopoli legítim de la viòlencia innherent a la forma Estat, tot ho sosté. Però quan cada una de les parts que formen l’Estat pateix turbulències, la feina es dificulta. Així que es pot fer una lectura del que està succeint ara mateix com un episodi més d’aquesta escletxa que no acaba de suturar, d’un règim que s’intenta recomposar sense èxit, mentre que l’alternativa no és prou forta per imposar-se.

La cultura política i els lideratges masculins

Espanya és una democràcia molt jove, segurament adolescent. En aquests poc més de quaranta anys de democràcia representativa, no hi ha hagut mai un govern de coalició a nivell estatal, el que revela, en part, la immaduresa del sistema. No s’ha aconseguit que un govern de coalició es percebi com a suma entre dos idees que podria arribar a conduir a una síntesi que anés més enllà de les parts que les representen, sinó com un combat estratègic en que el resultat empitjora les parts.

El que hi ha, de fons, és una repetició de la lògica de la política masculinitzada, en que la cooperació és vista com a feblesa i la competició és percebuda com a valentia. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias exemplifiquen en la seva forma d’actuar aquesta concepció d’home segur que té la raó: i tenint ells la raó no poden acceptar que, en algunes coses, la tingui l’altre. Val a dir, també, que la lògica del sistema democràtic representatiu organitzat en partits polítics (és a dir, la partitocràcia), no afavoreix la cooperació en absolut, ja que un partit sempre tindrà incentius a que el seu rival empitjori la seva representació prèvia.

Les Comunitats Autònomes tenen una mica més de tradició pactista, però la presència de dones al capdvadant dels diferents executius encara és minoritària. Concretament a quatre de les disset comunitats hi ha una dona en primera línia de l’executiu: Madrid, Balears, la Rioja i Navarra. A Madrid, Díaz Ayuso governa en coalició amb PP i C’s. A les Illes Balears, la candidata socialista Francina Armengol ho fa amb Podemos, al igual que el que passa a La Rioja, on inclús després d’una fortíssima discussió entre la candidata de Podemos, Raquel Romero Alonso, i l’actual presidenta, Concha Andreu (PSOE), van acabar pactant un govern de coalició. A Navarra, María Victoria Chivite (PSOE), lidera un govern de coalició amb Geroa Bai i Podemos. És a dir, que el 100% de les dones al capdavant de comunitats autònomes, ho fan en governs de coalició. Una forma de fer política que, malauradament, encara no forma part de la nostra cultura política. Sánchez i Iglesias en són la prova més evident.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*