Tamara Carrasco: “He viscut un desterrament, un exili i un confinament a la vegada”

Tamara Carrasco va ser detinguda el 10 d'abril de 2018 acusada de rebel·lió i terrorisme per ser, suposadament, una de les capitosts dels CDR. L'Audiència Nacional li va imposar la prohibició de sortir del seu poble fins a que fos jutjada

Patricia Simón
 
 
 
Tamara Carrasco

Tamara Carrasco

El 10 d’abril de 2018, un ampli operatiu antiterrorista de la Guardia Civil va detenir Tamara Carrasco, 35 anys, a casa seva a Viladecans a les set del matí. Se l’acusava de rebel·lió i terrorisme per ser suposadament una de les caps dels CDR que, en aquells dies, havien realitzat talls de carreteres i sabotatges als peatges d’autopistes. Després de passar tres dies als calabossos de la Direcció General de la Guardia Civil a Madrid, l’Audiència Nacional li va imposar la prohibició de sortir del seu poble fins que fos jutjada. L’alt tribunal va descartar aquests delictes un any després, encara que va mantenir el confinament, així com l’acusació de difusió o crida a desordres públics, castigats com a molt amb una pena de tres mesos a un any de presó. Una jutge va aixecar el maig la mesura de reclusió forçosa, però Carrasco segueix pendent de ser jutjada per gravar i difondre, presumptament, un àudio donant instruccions als CDR, acusació que ella rebutja.

Després de la publicació d’aquesta entrevista, originalment a la revista en paper de La Marea, el 23 de setembre van ser detinguts uns altres 9 suposats membres de dels CDR, als quals se’ls acusa de rebel·lió, terrorisme i tinença d’explosius. Per això, es va tornar a contactar Carrasco. 

Quina opinió li mereixen les detencions del 23 de setembre?

Les detencions dels nostres companys dels CDR han estat molt dures. Veig moltíssimes similituds amb el meu cas i el de l’Adri (Adrià Carrasco, a qui van detenir el mateix dia que Tamara). Tinc la sensació que nosaltres vam ser la prova pilot, que no va sortir bé. Ara, els nostres companys porten a les esquenes acusacions molt greus, a més d’haver entrar a presó preventiva sense fiança. Com al nostre cas, els mitjans de comunicació s’han encarregat de sembrar el dubte, però sobretot l’odi; està filtrant-se informació encara que hi ha secret de sumari i s’estan vulnerant els seus drets més fonamentals.

Quan jo vaig ser detinguda, alguns mitjans van dir que s’havien trobat còctels molotov a casa meva i metxes a la de l’Adri. Tot era fals, no apareixen als atestats. Aquesta vegada, algú s’ha encarregat que es pogués sembrar el dubte sobre els explosius, quan el que s’ha trobat és material de pirotècnia i d’un taller casolà de restauració de cotxes.

La setmana passada vaig conèixer alguns dels familiars dels detinguts. No sabia què dir, no podia ni plorar de ràbia. Només abraçar-los i agafar-los la mà. Em venien imatges del calabós en què vaig estar de Tres Cantos, la por i la impotència que vaig sentir.

Estem a dos mesos de les eleccions generals, és l’aniversari de l’1-O, el Director General dels Mossos d’Esquadra ha presentat la seva dimisió perquè no vol assumir la responsabilitat de dirigir aquest cos policial amb el que vindrà. No crec en les coincidències i la detenció dels companys tampoc ho és. Són una eina per al que vindrà en dates molt importants. Estem a les portes d’un Plan Zona Norte 2.

Abans de ser detinguda, coneixia l’existència de la mesura del confinament que se li va imposar?

No, i el meu advocat tampoc [Benet Salellas, que defensa també Jordi Cuixart]. Sembla que no s’aplicava des de feia 80 anys, que és una mesura gairebé d’un llibre del Codi Penal del segle XIX. 

Durant aquest any, no va poder anar al poble de la seva mare a visitar-la quan es va trencar una cama o anar al casament de la seva millor amiga. Com ho va viure?

He viscut un desterrament, un exili i un confinament alhora. Com que la gent et veu al carrer, acaba normalitzant la repressió. Em van convertir en una persona pública quan jo era una dona normal que treballava d’administrativa a un centre per a nois amb discapacitat. A més, vaig estar molts mesos amb vigilància policial puntual, havent d’anar a fitxar cada dilluns als jutjats de Gavà. Era com si estigués vivint una vida que no era la meva. 

Sol destacar que va rebre el suport de molta gent de fora de Catalunya. 

Sí, aquí sembla que acabem de descobrir la repressió, quan porta aplicant-se molts anys. Qui més et pot ajudar en aquests moments és qui l’ha viscut: l’esquerra de Nafarroa i Euskadi, de Madrid, gent d’aquí que va patir la repressió per ser anarquistes… Al final és un cercle molt petit. També persones com David Fernández, de la CUP, i Joan Coma [investigat també per l’Audiència Nacional per un suposat delicte de sedició], que em van ajudar a posar paraules al que vivia, perquè penses que és alguna cosa contra tu, quan està dirigit al que creuen que representes. I si no li poses un marc mental polític, no ho entens. Totes aquestes persones em van ajudar a entendre el que em passaria per dins, perquè ningú t’explica com superar la repressió, i és duríssim, així sigui l’exili, la presó o un desterrament com el meu.

Abans de la sentència sobre l’Estatut del Tribunal Suprem en 2012, on se situava políticament.

Sempre a l’esquerra. 

Es considerava independentista? 

A la meva família hi ha hagut una part que sempre ha estat independentista, la catalana. L’altra és de Granada. Però jo abans no estava tan implicada políticament, estava més en la defensa de l’educació, la sanitat i aquestes coses. 

Com ha evolucionat des d’aleshores?

La meva evolució ha estat curiosa. Vaig estar quatre mesos a Podem, fet que se m’ha recriminat molt, però la gent dels cercles va començar a matar-se, a nivell nacional també, així que ho vaig deixar. Després vaig anar a la llista de Guanyem a Viladecans perquè necessitaven una dona pel tema de la paritat, però jo tenia claríssim que no volia fer res a l’ajuntament, a més que no traurien bons resultats perquè és un ajuntament socialista de tota la vida. Vaig fer la típica, d’apuntar-me de farciment. 

Després, em vaig ficar en un grup de suport a la CUP per posar cartells en època electoral… I ara participo en temes antifeixistes, però tinc la militància més parada perquè necessito cuidar-me a mi. Políticament em sento més propera a la CUP per la seva defensa dels drets socials, l’educació i aquest tipus de coses. 

Per a vostè, quines han estat les fites que l’han anat marcant políticament com a independentista? 

L’1 d’octubre va ser un abans i un després, i el que va succeir: les detencions dels Jordis, les vagues, els CDR … Com més repressió, més et reafirmes en les teves conviccions. 

I ara, com definiria la seva posició política respecte al Procés? 

M’agradaria deixar de ser independentista algun dia perquè significaria que tindríem la República. Tinc moltes simpaties pel món anarquista i llibertari, però sóc independentista. 

Quines han estat les conseqüències positives i negatives del Procés?

És un ying yang, el bé no pot existir sense el mal. He conegut gent meravellosa que m’ha fet evolucionar d’una manera que no ho hauria fet sense la detenció, el linxament mediàtic, els dies al calabós, l’any de tancament, el malestar psicològic… Una història així t’enfonsa o et fa més forta, a mi m’ha reafirmat en els meus principis. 

Si hagués sabut les conseqüències que tindria el Procés, hauria tingut la mateixa opinió que va tenir al principi?

Sí, però amb una altra perspectiva perquè pequem d’ingenus. No érem conscients del que és l’Estat i les seves estructures. Com amb l’1-O: ningú esperava que enviéssin la Policia i la Guàrdia Civil a colpejar un poble per treure unes urnes. Hem pecat d’una innocència brutal, hem menyspreat qui teníem davant. 

És possible construir una república quan almenys la meitat dels seus habitants no la volen?

No podem parlar de percentatges perquè no hem pogut comptar. No es vota en la mateixa clau en unes municipals, que en unes autonòmiques, estatals o en un referèndum d’autodeterminació. L’Estat no deixarà que hi hagi un referèndum perquè seria reconèixer als pobles el seu dret a l’autodeterminació, amb el que s’obririen altres processos a més del català.

Pel que fa al percentatge necessari per fer una república em sembla relatiu perquè també hem tingut als Països Catalans presidents no acceptats per una majoria de la població amb una abstenció electoral molt alta. 

És un tema complex, però jo vull una república per a tots, pensin com jo o no, amb drets socials, un bon lloc per viure. 

Creu que hi ha un problema de convivència a Catalunya? 

No, jo tinc amistats de tots els colors i no tinc cap problema. Per descomptat, hi ha persones amb les que no discutiré de política, parlaré d’altres qüestions i seguirem prenent juntes cerveses. A la meva família hi ha diversitat d’opinions, però no ens barallarem per això. 

S’ha construït aquest relat de la ruptura de la convivència per dir ‘mira quin mal ha fet a Catalunya el Procés‘, han tret a Albert Rivera i a Inés Acostades per intensificar el debat, però és mentida. El tema polític està més polaritzat, però durant aquest any a Viladecans, sent un poble unionista, ningú m’ha dit res dolent, tot el contrari, he rebut molts suports. 

Què espera de la sentència del Suprem? 

M’agradaria que els absolguessin, però sabem que hi haurà una sentència dura. També està clar que han de ser el més puristes possibles perquè, encara que no ho sembli, Europa està observant. En uns anys, això acabarà al Tribunal de Estrasburg si o si, així que han de ser molt pulcres. No sé si els condemnaran per rebel·lió; per malversació ja s’està veient que no poden.

Com ha viscut el judici? 

No ho he seguit perquè em feia molt de mal, veure les mentides que s’estaven explicant, i veure la cara dels acusats. Jo m’escric amb Dolors Bassa, amb Carme Forcadell i amb Jordi Cuixart, i veure’ls a la tele em feia coseta. Així que l’he seguit a través de Twitter, perquè si estàs tot el dia ficada en el tema no vius. 

Com creu que ha influït el Procés en la visió que es té de Catalunya a fora? 

Ha empitjorat, pels mitjans de comunicació que són un altre braç de les estructures de l’Estat. Estan bombardejant tot el dia amb el tema, fins al punt que han aconseguit que a pobles que estan a 900 quilòmetres de distància, partits polítics diguin en els seus programes electorals que si guanyen es tornarà a imposar el 155. Però hi ha gent d’esquerres a tota Espanya i hem rebut el seu suport. Una altra part de l’Estat es deixa manipular per Ana Rosa Quintana i Susanna Griso perquè no es prenen la molèstia d’informar-se en mitjans alternatius. 

En el seu cas personal, ha patit aquesta manipulació?

A mi no m’havien tret encara de casa detinguda, quan ja estaven dient en les televisions que m’havien trobat còctels molotovs i plànols de l’aeroport i d’una caserna de la Guàrdia Civil a casa meva, quan no hi ha res d’això ni apareix en els atestats policials. Quintana i Griso es van dedicar a matxacar-me i a treure fotos de la meva família de les meves xarxes socials. Imagina’t el que va suposar per a la meva família assabentar-se per la tele que m’estaven tractant com si fos Bin Laden i que em podien caure 25 anys de presó.  

Doncs la gent que no et coneix pensa “alguna cosa haurà fet”, quan qualsevol que s’hagi mobilitzat i hagi participat en vagues sap que aquí no s’ha fet res que no fessin els miners a Astúries, els treballadors de les drassanes a Cadis… Els taxistes van paralitzar una setmana Barcelona. Però aquí s’estan carregant els drets d’expressió, manifestació i dissidència política dels que els interessa. Si hagués estat d’extrema dreta no hauria passat res. 

Què creu que passarà en els propers cinc anys a Catalunya?

No ho sé perquè tothom està molt dividit, s’està criminalitzant la dissidència i la protesta al carrer, quan som més de 700 persones les represaliades a tot Catalunya. La gent s’està desencantant i hauria de passar alguna cosa perquè tornés a donar-se el el que va passar l’1-O, que va tenir èxit perquè hi va haver una confluència entre les institucions, els partits i el poble. 

Però ara és una qüestió de preservar privilegis. A ERC li ha influït molt tenir al seu president a la presó, i des d’allà no es pot dirigir res. I a Junts per Catalunya tenir el seu a l’exili. Han marcat la seva estratègia: JXC anant-se cap al centre i ERC cap a la dreta. 

Què aportaria la independència a Catalunya? 

Aquí també hi ha dreta, però Espanya és un lloc en el qual segueixen estant les mateixes famílies de sempre, les mateixes estructures del bipartidisme, i no canviarà res. Amb un país nou de menys habitants sí hi ha opció de canviar les coses, d’impulsar lleis a favor de la gent, de derogar altres com la Llei Mordassa. És una oportunitat d’escriure un llibre des de zero. 

Seria un procés revolucionari?

Sí, per a mi és una revolució social. Donar-nos una Constitució que es compleixi, intentar repetir el que es va viure a Islàndia, que va ser una revolució del poble, que no tinguem un Ibex 35 amb tant de poder, que hi hagi menys diferències entre classes socials. 

Què hauria de fer la ciutadania?

Primer, creure-s’ho. La gent està esperant líders que els diguin el que fer, quan el que han de fer és perdre la por a perdre els seus privilegis, fer examen de consciència d’on volen viure: en una Espanya que és un règim o en un país nou. 

Com convenceria a una persona que no és independentistes que ho sigui?

No m’agrada convèncer la gent, a més que qui no ho estigui ja, no ho estarà. Però crec que cal treballar en clau positiva i no generant conflictes innecessaris.

Aquesta entrevista va ser publicada originalment a La Marea

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*