Rosalia canta en català, o el salvavides de ferro

La recent polèmica amb el 'cumpleanys' de la Rosalia no va de llengua, sinó de poder, facilitada per dos elements constants al català: la condició de llengua hipervigilada que creu que només es conservarà si es manté pura, i l'anomenat 'salvavides de ferro', que es llença sobre les expressions culturals en perill i que, malauradament, enlloc de ser de suro és de metall i ens enfonsa encara més

Gabriel Jaraba
 
 
 
Rosalia, en un videoclip | Youtube

Rosalia, en un videoclip | Youtube

La polèmica viscuda recentment amb la cantant Rosalia no és sinó la penúltima –n’hi haurà més. No perquè hagi esdevingut famosa i triomfant, ni perquè sigui interessant, sinó perquè hi ha en ella alguna cosa que interpel·la. A qui i per què? Aquest és el quid de la qüestió: què hi ha en una artista pop que treu de polleguera a persones que ni girarien el cap al pas d’altres personatges potser més famosos?. Té molt de mèrit que, sense buscar la provocació, ni tan sols el qüestionament d’un o altre aspecte social, cultural o polític, un personatge públic sigui tan insistentment arrossegat a la polèmica.

Hem de tirar mà, doncs, del dret romà i el seu principi retòric fonamental: “qui prodest”, a qui beneficia això, o del principi estructural de la psicoanàlisi: la paraula és sempre vinculada al poder, i aquest s’exerceix sempre al seu voltant o a partir d’ella. Si hem de tractar sobre Rosalia, doncs, no val a parlar de cultura o llengua sinó de poder, ras i curt; si no, perdem el temps i ens desviem per camins volgudament tortuosos per raó mateixa de lògiques de poder.

Entre els anys 1963 i 1965, la nova cançó catalana es trobava en un moment d’expansió. Encara no s’havia produït el gran èxit de Cançó de matinada, que duria Joan Manuel Serrat a una popularitat mai assolida abans per un cantant català (si deixem de banda Emili Vendrell pare) però ja s’havia esdevingut el triomf de Se’n va anar al festival de la cançó del Mediterrani. La peça de Lleó Borrell i Josep Maria Andreu, que va ser la guanyadora del concurs, havia dut la nova cançó de les sales dels centres parroquials a la lliga dels grans festivals populars d’estiu retransmesos per televisió.

L’imprevist èxit de Raimon i Salomé cantant en català per a tot Espanya va causar una descomunal emprenyada de Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme del règim franquista, qui va prohibir des d’aleshores cantar en català a aquest espectacle. Però la feina ja estava feta: el noi recentment conegut per cridar el seu Al vent es demostrava com era, un intèrpret versàtil i amb una bona formació musical, i aquella noia que es deia en realitat Maria Rosa Marco i enregistrava èxits en castellà de venda fàcil, apareixia utilitzant la seva llengua materna. La nova cançó demostrava que no era una dèria intel·lectual sinó cultura de masses, i es feia realitat el títol de l’article fundacional de Lluís Serrahima, Ens calen cançons d’ara, publicat el 1959.

El gran i inesperat èxit dels artistes italians que cantaven en català

El festival del Mediterrani va ser important, però el que va donar la mida d’on podía arribar l’impacte de les cançons d’ara es va esdevenir el 1965. Aleshores la majoria d’empreses discogràfiques es trobàven a Barcelona i no a Madrid, i la RCA (filial de la multinacional electrònica Radio Corporation of America) va nomenar un delegat català a Barcelona, Albert Galtés, home inquiet, creatiu i catalanista, que va tenir la bona pensada d’encarregar a quatre cantants italians en el cim del seu èxit que enregistressin els seus grans èxits en llengua catalana.

En aquell moment els discos italians eren els més radiats i tocats a les festes juvenils de diumenge a la tarda, i Rita Pavone, Gianni Morandi, Donatella Moretti i Jimmy Fontana figuraven entre els artistes més famosos d’aquell país, consagrats a l’històric i popularíssim festival de San Remo. La versió catalana d’Il mondo, cantada per aquest darrer, va fer caure la bena dels ulls a molts: el català no era només una llengua de resistència i podia avançar més enllà dels límits imposats; per fer-ho, res millor que guanyar adeptes i mostrar que les cançons d’ara en català podien adquirir categoria internacional, cantades pels artistes que triomfaven a San Remo.

A la cultura catalana i la seva presència a la cultura de masses hi ha un abans i un després del disc dels cantants italians en català: l’impacte de l’èxit de vendes d’aquell disc de quatre cançons va injectar optimisme a la gent del carrer que s’havia emocionat amb Se’n va anar i que trobaria en Serrat la reedició de la llegenda del noi pobre de barri que triomfa gràcies a una combinació de valia, senzillesa i fidelitat als orígens. La cultura catalana de masses ja no responia al “nosaltres sols” sinó al “nosaltres també”. Ho explica de manera excel·lent una pel·lícula que és a punt d’estrenar-se, Barce-Roma ’65, dirigida per Albert Pueyo, que explica la vida d’Albert Galtés en mig dels paral·lelismes dels fenomens socioculturals de Catalunya i Itàlia d’una manera inspirada i aguda a partir de la gravació i difusió dels artistes italians en català.

Una tradició de la cançó catalana que crèiem consolidada

Tot això formava part de la tradició de la nova cançó catalana des dels seus inicis: sumar en lloc de restar, afegir gent a la causa, mostrar la validesa de la llengua catalana en qualsevol àmbit d’activitat humana. S’oblida sovint que entre els primers discs publicats per Edigsa, l’editora especialitzada de l’època, els més nombrosos no eren els d’Els Setze Jutges o Raimon sinó els que estaven interpretats per artistes ja coneguts com a cantants comercials en castellà.

Cada nom que era popular per cantar èxits en castellà que apareixia presentant-se com a artista en català era un triomf que s’afegia a la llista que començava amb Salomé i culminava amb Rita Pavone: Lita Torelló, Francesc Heredero, Grau Carol, Elia Fleta, Luis Eduardo Aute, Josep Guardiola, Germanes Serrano, Jacinta, Alícia Tomàs, Henri Tachan, Juan y Junior, Tony Ronald, Valerie, Núria Espert, Dova, Patrick Jacque, Marty Cosens, Mara, Mina, Jocelyne Jocya, Tony Dallara, Pino Donaggio, Lluís Olivares, Jordi Teijón, Eliseo del Toro, Luisita Tenor, Ramon Calduch, Dyango, Tony Vilaplana, Gloria Lasso, Rudy Ventura, Dodó Escolà, Dúo Dinámico, Michel, Juan Erasmo Mochi, Bruno Lomas o Salvador Escamilla.

El disc amb els èxits de la pel·lícula West Side Story cantats en català pel famós showman de Ràdio Barcelona va ser un altre memorable exemple d’aquesta popularització que resultava de guanyar a còpia de sumar i prestigiar.

La llista de cantants que acabem d’anotar, artistes que de manera esporàdica incorporaven algunes cançons en català al seu repertori en castellà, francès o italià és el testimoni d’una tradició histórica a la qual Rosalia s’ha afegit amb la seva recent cançó cantada en català. El que sí és nou, i contrari a aquesta tradició, són els melindros i fins i tot el rebuig que més de dos i més de tres han fet davant l’inclusió a la lletra d’un modisme de la llengua popular, que no barbarisme, per part de la cantant.

I dic modisme en lloc de barbarisme perquè la llengua de la cultura pop no és la llengua literària, el que a aquesta es poden considerar incorreccions, a aquella responen a idiolectes determinats, formes especifiques d’expressar-se de grups humans concrets, amb un valor lingüístic reconegut tant per la filologia com per l’etnografia. Vegeu com parlen els negres de les pel·lícules de Spike Lee i digueu-me si haurien de parlar una llengua com la de les elits de Nova Anglaterra; escolteu cantar els Beatles de les primeres versions que fan dels èxits del rock and roll i el doo-woop i hi trobareu traces de la pronúncia dels barris populars de Detroit.

No va de llengua sinó de poder

Com he dit, la reacció negativa no es deu a raons lingüístiques sinó de poder. Facilitada, això sí, per dos elements constants a la llengua i cultura catalanes; el primer, la condició de llengua hipervigilada, en la creença que la manera de conservar-la és mantenir-la “pura” (i per tant al marge de tota evolució). El segon és un concepte feliçment encunyat per Vicenç Villatoro, “el salvavides de ferro”, un flotador que es llença a sobre de les nostres expressions culturals en veure-les en perill i que, malauradament, no és de suro sinó de metall i enfonsa encara més al suposat beneficiari de la bona intenció.

El purisme i el salvavides que t’enfonsa han estat els regalets que ha rebut la llengua catalana en el moment que l’artista ha obert una finestra internacional a la llengua catalana i l’ha associat a l’èxit, el prestigi, la rellevància, la presencia a les grans indústries culturals basades en la digitalització.

La reacció –en el legítim sentit de capteniment reaccionari—contradiu la tradició de la recuperació de la llengua catalana en el camp de les indústries culturals i la cultura de masses a partir dels anys 60. Només cal que imagineu que algú hagués criticat que els cantants pop melòdics dels primers anys d’aquella década en presentar-se amb una cançó en català en la que hi hagués figurat algun modisme perfectament legítim en l’estil de les cançons de l’època.

Tot i que, si ens ho mirem bé, Salvador Escamilla, el gran agent de la popularització de la llengua a través de la radiodifusió, va ser menystingut d’una manera tan gasiva com miserable per part de certes elits del moment en considerar “incorrectes” moltes de les seves expressions: el radiofonista, periodista, actor i cantant se’n va sentir fins la seva mort d’aquell salvavides de ferro que li van col·locar amb tanta fruició.

La hiperprotecció, el purisme i la síndrome del salvavides de ferro no responen a qüestions de llengua, i en casos com el que ara ens ocupa es demostra que corresponen a determinades estratègies polítiques que o bé no es confessen com a tals o dissimulen els seus objectius finals. Si, com molts diuen, “la pàtria és la llengua”, marcar terreny propi en el camp de la llengua permet fer-ho alhora sobre el del país: una manera d’exercir el domini d’una part sobre la totalitat de la ciutadania sense que calgui presentar-se a eleccions, tot fent passar bou per bèstia grossa sense confessar les veritables intencions. Els estirabots davant la Rosalia que canta en català responen tant a la incomoditat de veure’s descoberts com a la intenció de continuar collant els altres.

Sortosament, Rosalia Vila és fora de l’abast dels vigilants de la platja especialitzats en enfonsar el qui destaca si no s’ajusta a les seves pretensions. Malauradament, l’ús de la filologia com a arma llancívola és encara un recurs útil en política. Perquè no es tracta de llengua sinó de poder: poder aconseguir que es faci la voluntat d’una minoria, que vol imposar-se al marge dels seus resultats electorals. Com va dir Humpty Dumpty, l’ou savi i garlaire d’Alícia al País de les Meravelles, “el que compta no és el significat de les paraules sinó saber qui mana”. Ens toca a tots plegats defensar-nos no de les incorreccions lingüístiques, reals o inventades, sinó dels qui volen prevaldre tant sí com no tot repartint salvavides de ferro a tort i a dret per tal de fer de l’espai social comú territori particular a còpia d’expulsar-ne els altres. Defensant-nos així serem fidels no a una suposada correcció lingüística sinó a una tradició de la cultura catalana moderna, que va costar molt consolidar i que ens va allunyar, ara fa més de 50 anys, del fatídic “nosaltres sols”.

7 Comments en Rosalia canta en català, o el salvavides de ferro

  1. Dolors Parramon Codina // 16/07/2019 en 19:57 // Respon

    Un apludiment al teu article, bonissim, clar i ben estructurat, s’entén de meravella.

  2. Gabriel Jaraba // 17/07/2019 en 11:00 // Respon

    Moltíssimes gràcies, Dolors, no saps com s’agraeixen aquests comentaris.

  3. Ferran // 18/07/2019 en 9:23 // Respon

    Perdoni, la “polèmica” d’on ha sortit? Qui (amb un mínim de representativitat) s’ha quiexat? Sap que Cuixart ha dit que aquesta cançó és el millor que li ha passat a la llengua catalana en molts anys? Que defenseu la unitat d’Espanya és del tot legítim, però no ho podeu fer amb arguments vàlids?

  4. Gabriel Jaraba // 18/07/2019 en 11:32 // Respon

    Si el senyor Cuixart ha cregut convenient ocupar-se d’una cantant pop deu ser que la polèmica ha estat prou notòria. També el destacat lingüista de La Vanguardia Magí Camps ha defensat Rosalia amb un article molt fonamentat i força extens, igualment que Pilar Rahola en la seva columna a aquest diari. Jo m’he limitat, modestament, a aportar-hi un element que és un fet històric.

  5. D’acord, doncs queda clar que s’ha creat una “polèmica” on tothom opina el mateix. El mateix que la “polèmica” amb Serrat. Que intransigents que són els “nacionalistes catalans”…

  6. Pau Comes Sole // 01/08/2019 en 13:52 // Respon

    Estic d’acord amb la conclusió, però l’argumentari és capciós i fals. La jovenalla que va promocionar el es va posar al davant, en molts casos fent fora de mala manera els que lluitaven pel país però que no eren dels seus, van imposar el seu gust i catalanisme a moltes institucions. Però la corrent fonda del país anava per una altra banda. Ara es posa en evidencia. Segons els meus comptes només un 25 % dels que ens mobilitzàvem per l’onze de setembre o el terrible sembre tumultuós seguia les seves consignes a ulls clucs. Es van pensar que 11 de setembre com el país era seu. Ni una cosa, ni una altra. Però cal reconèixer que els independentistes porten varies legislatures sent majoria al parlament.

  7. Pau Comes // 01/08/2019 en 13:57 // Respon

    Rectificació lingüística: La jovenalla que va promocionar el pujolisme es va posar al davant, (en molts casos fent fora de mala manera els que lluitaven pel país però que no eren dels seus),i van imposar el seu gust i el seu catalanisme a moltes institucions

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*