“Per entendre el per què de la calç viva hauríem de seguir cavant fins a trobar als morts de les cunetes”

Axun Lasa va ser víctima de tortura policial a l'Euskadi dominada pel discurs i la fractura a l'època d'ETA. Germana de Joxean Lasa, la primera víctima de terrorisme dels GAL, es dedica a buscar l'entesa entre víctimes i a exigir l'Estat que afronti el passat amb valor. "Hem de mirar enrere, des del 36, per a entendre el present i el passat, perquè ETA no va començar als 60, venia de lluny"

Sandra Vicente
 
 
 
Axun Lasa, víctima de tortura policial i germana de Joxean Lasa, priemera víctima d'terrorisme dels GAL | Sandra Vicente

Axun Lasa, víctima de tortura policial i germana de Joxean Lasa, priemera víctima d'terrorisme dels GAL | Sandra Vicente

Axun Lasa té una presència imponent; mans fermes i mirada determinada que se suavitzen amb un somriure intermitent, però freqüent a la cara. No vacil·la mai, té les respostes clares en el seu cap, després d’anys, dècades de reflexió, conjunta i en solitari, sobre el dolor i la pèrdua. No vacil·la, però es reserva una pausa abans de cada resposta per encertar amb els termes. Sap que les paraules, passats els anys, poden ser una arma molt més potent que una bomba.

Així ho creu i lluita, per resoldre el dolor i per donar llum sobre aquesta divisió que es va viure a Euskadi des que ETA va resoldre accedir als seus objectius polítics amb la violència i l’Estat va respondre amb els GAL i les tortures policials. L’abisme que podria semblar separar els uns i els altres, per Axun no és més que una esquerda: “a mateixa vulneració de drets, mateix tracte”, sosté.

Axun pertany a aquestes famílies que van créixer en el silenci; el de no poder parlar de la tortura, el de no poder parlar d’ETA ni saber on estava el seu germà, Joxean Lasa. El jove, de 18 anys, va ser víctima, juntament amb Joxi Zabala, del primer acte terrorista dels GAL. Van romandre dos anys sota calç viva i 10 sense identificar. Aquest és dels pocs casos que ha tingut un judici i unes condemnes pels fets, però “no van ser justes”, segons denuncia Axun, ja que, tot i demanar-se penes de 80 anys de presó, els culpables van sortir després de quatre.

Axun reivindica la importància que totes les víctimes de terrorisme d’Estat siguin reconegudes, i no només es parli de les que han tingut rellevància mediàtica. Ella, que també va ser víctima de tortura policial, ara es dedica a buscar la “convivència sana”, reparant ponts entre totes les víctimes. Això és el que la porta a Barcelona, ​​juntament amb l’ICIP i el Fòrum Social Permanent, per realitzar un diàleg en què participaran víctimes d’ETA i dels GAL.
Per part de la delegació de víctimes, l’acte va comptar amb la presència de Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, polític assassinat per ETA; Roberto Manrique, ferit a Hipercor; Andoni Txasko, víctima dels fets del 3 de març a Vitòria, en els que van morir cinc companys seus i on va perdre un ull per culpa d’una pallissa policial; i Rosa Maria Cabré, fila d’una víctima d’Hipercor. Cabré es trobava prop d’Axun Lasa al moment d’aquesta entrevista; ambdues havien tingut l’oportunitat de conèixer-se i començar a estrènyer llaços. Tant, que durant la sessió fotogràfica van voler posar juntes. Unides en una abraçada i agafades de la ma, conversaven mirant-se als ulls. Un gest que, segons Lasa, no tothom ha aconseguit realitzar encara.

“És difícil, la primera vegada que ho vam fer vam plorar molt però l’abraçada encara ens dura avui”, diu Axun, que apunta que queda molta feina per fer. “Quan veia atemptats d’ETA per la tele, els deia als meus fills: heu de mirar-ho. Ahí hi ha molt dolor, per tant hi ha d’haver molt de respecte”.

Has participat en diverses trobades entre víctimes. Què n’esperes d’aquestes trobades?
Per a mi és molt important que se’ns cridi i se’ns vulgui escoltar. Per arribar a una convivència, primer cal escoltar totes les parts. I això, les víctimes, tant les d’ETA com les de l’Estat, ja ho hem estat fent: ens escoltem i ens unim des del dolor. Una cosa és sentir ràbia, enuig, rancor i fins i tot odi, perquè els sentiments hi són i tenim dret a sentir-los, no som culpables d’això, però sí que som responsables del que fem amb el que sentim. Cal separar la rancúnia, respectar i recordar el que hem passat i quedar-nos amb el dolor, que ens permet unir-nos a altres víctimes.
El Fòrum Social Permanent i l’ICIP ens donen l’oportunitat d’ajuntar-nos i recollir el passat amb afecte i respecte, perquè no ho volem esborrar, sinó usar-lo perquè no torni a passar mai més.

La societat civil ha fet un treball de reparació, segons dius. Què en penses del Govern?

Falta molt per fer i la institució té una gran responsabilitat. Així com a les víctimes d’ETA se les veu i reconeix, sabem quantes són, coneixem el seu dolor -i ha de ser així-, no se sap res de les víctimes de l’Estat, que tenim el mateix dolor. Es reconeix que unes són víctimes de terrorisme, però què passa amb la resta? A mi no em surt dir que som víctimes d’abús policial. També som víctimes de terrorisme.

Som més de 4.000 torturats i no se’n parla. I del que no es parla no existeix. A les víctimes de l’Estat ens cal llum, respecte i que se’ns escolti. I no només a mi o als que podem ser més visibles, ja que en els nostres casos hi ha hagut judici i condemna. Som moltes més.

Axun Lasa, juntament amb Rosa Maria Cabré, filla d’1 dels víctimes mortals d’ETA a l’atemptat de l’Hipercor de Barcelona | Sandra Vicente

Aquestes 4.000 víctimes que esmentes surten d’un estudi oficial, encarregat pel govern basc, que parla de les denúncies per tortura des de 1960 fins 2014. Però ni el PSE ni els sindicats de policia reconeixen aquestes dades

Jo sóc una d’elles. Es diu ràpid, 4.000 torturats per la policia. ¿No ho volen reconèixer? Que no ho facin. A nosaltres també ens ha costat reconèixer el dolor que ha causat ETA. No és fàcil mirar als ulls a una víctima i reconèixer tot el que ha passat. Però on és el que ens ha de mirar als ulls a nosaltres? No hem viscut i superat les tortures perquè ara se’ns digui que no se’ns reconeix.

Gran part de les denúncies no es van realitzar fins temps després. Com i a qui es denuncia haver patit tortures per part de la policia?

Jo no vaig parlar de la tortura fins a 12 anys després. No existia. Jo vaig signar que mai no explicaria el que havia passat. Fins i tot els meus fills s’han assabentat fa poc. Mai poses denúncia. Hi ha molta por. A qui poses la denúncia? Tornes a la mateixa comissaria en què t’han torturat i parles amb el policia que t’ha torturat per denunciar aquestes tortures? Si no comptéssim amb l’ajuda de la societat, que és la que està fent la feina de recompte i recull de casos, això seguiria enterrat.

Aquesta és la raó per la qual el PSE i els sindicats de policia no reconeixen l’informe, perquè diuen que és de part.

És molt còmode dir això, perquè si no hi ha informe, no hi ha tortura i acabem abans. Afrontar-ho seria tenir la valentia de mirar a la cara a la veritat. El govern parla amb la boca gran dels drets humans però no reconeix d’on ve ni el que ha fet. La societat basca sí que ha fet aquest treball i podem mirar de cara i als ulls a qualsevol, però el govern no ha fet cap moviment.

Has dit diverses vegades que no cal diferenciar entre víctimes. Poses en el mateix pla, doncs, a una víctima de terrorisme d’ETA que a una víctima de terrorisme d’Estat?

Algunes associacions de víctimes d’ETA diu que no volen que se’ns barregi. Jo tampoc vull. A ells els ha fet mal un grup armat que volia aconseguir un objectiu polític concret i creia que aquest era el camí. Però a mi m’ha fet mal la mateixa policia que m’havia de protegir. Però amb aquests sentiments no arribarem enlloc. A mateixa vulneració de drets, el mateix tracte.

Sincerament, sí que crec que és molt més greu que t’ataqui l’Estat, però no busco excepcionalitats. No serveixen per a res, perquè el dolor viscut, al final, és el mateix.

Parlem de la polèmica sobre la llei de reconeixement a víctimes d’abusos policials. Mentre uns segueixen debatent sobre la seva constitucionalitat, del costat de la societat civil hi ha qui la veu com un pas endavant i qui la veu com un pas cap enrere per no parlar directament de tortura sinó d”abús’ Com ho veus tu?

Estic d’acord amb totes dues postures. Crec que és un pas endavant, que aquesta llei té part de la voluntat de la societat civil de construir una convivència sana. Veurem que es decideix al Tribunal Constitucional. Però d’altra banda, costa acceptar que per seguir endavant haguem de deixar que ens diguin víctimes d’abús policial. A mi em fa molt de mal i només ho accepto perquè sento que em toca donar, estendre la mà. Però és trist que nosaltres cedim en això, havent estat jo víctima de tortura i havent estat el meu germà assassinat, mentre que a Madrid ni tan sols es dignen a reconèixer els abusos policials.

Tu i la teva família, com deies, sou de les víctimes més conegudes, perquè hi va haver un judici pel cas del teu germà, Joxean Lasa. Però aquest judici, tal com vau denunciar, no va tenir condemnes justes. Tornant al que deies, de no diferenciar entre víctimes, des del moment en què es va dir que Joxean havia pertangut a ETA …

… se la va deixar de considerar víctima de terrorisme, sí. I va ser segrestat per la mateixa Guàrdia Civil que l’hagués pogut portar als tribunals, que és el que li tocava fer, per demostrar l’acusació de pertinença a grup terrorista. Però finalment hi va haver judici i sentències i a mi em va servir molt. Vam tenir noms de culpables, encara que mai es va arribar a demostrar la tortura.

La tortura mai no es demostra; tot i tenir davant dos cossos brutalment torturats, segons el metge forense, no es va poder demostrar. Hi va haver condemna, sí, però es va transformar en un càstig per a les famílies, perquè dels vuitanta anys que els van caure, només en van complir quatre. I van sortir al carrer com a premi per no haver dit res. Els van treure perquè la veritat no sortís a la llum i, a sobre, els van condecorar pel treball realitzat. L’Estat ens ha fet molt de mal intencionadament.

Axun Lasa i Rosa Maria Cabré | Sandra Vicente

Com et prens aquests gestos? És una provocació política?

És simple voluntat de fer mal. És a dir les famílies, al nostre entorn, que no tenim res a fer. Quan els culpables de l’assassinat del meu germà els van treure al carrer, jo tenia amics que seguien a la presó, amb penes de 28 anys complertes, que els tocava estar fora i seguíem anant a visitar-los.

Tenia clar que no gastaria la meva energia en què ells estiguessin a la presó, sinó en que sortissin els que no havien de ser-hi, que se’ls apliqués la llei que els tocava i que estiguessin a prop. La meva energia va en positiu.

Quan parlem de memòria històrica pensem automàticament en les cunetes de la Guerra Civil, però tendim a oblidar la calç viva. Com us ho preneu?

La memòria històrica és unió. Des del que va passar en el 36 fins al que succeeix avui. Tendim a pensar que ETA va començar als anys seixanta; sembla que abans de llavors visquéssim al País de les Meravelles. Algun dia es faran els vincles. Per parlar de la calç viva, hem de seguir cavant fins a trobar els morts de les cunetes.

I t’explicaré molt clar per què: la meva mare, la mare de Joxean Lasa, va estar molts anys mirant la tele esperant que diguessin alguna cosa del seu fill. Va plorar moltes llàgrimes i ara que ja ho ha superat, fa només uns mesos, va saber que el seu germà està enterrat al Valle de los Caídos. No en sabíem res. Ara ha tornat a mirar la tele, preguntant si diuen alguna cosa del seu germà. Jo no deixo de contestar-li que no. Que encara no. Als anys seixanta al País Basc no va començar res.

Els GAL van començar amb el PSOE, el mateix partit que governa ara. Com veieu que no hi hagi hagut gestos per part de Pedro Sánchez?

No podem demanar justícia. A qui? Als que ens han fet mal? A Felipe González li puc demanar justícia? Les víctimes de terrorisme d’estat som víctimes de l’aparell que ens ha de protegir.

ETA va ser el major enemic públic durant moltes dècades i aquest és un missatge que ha calat en la societat. Com lluiteu contra això per generar cohesió social?

Estava prohibit parlar i intentar justificar el per què. Si hi havia ETA, tot estava malament. La bomba d’Hipercor la va posar ETA, això no ho discutirem. Però hi ha un altre responsable directe, que és qui va rebre les amenaces de bomba i no va voler avisar i va deixar que ETA explotés aquesta bomba. Ara podem parlar d’això, però abans no es podia dir ni a Euskadi.

No tenim per què estar d’acord. Davant tot el que ha fet ETA, entenc qui em diu que sent odi, ràbia, rancor… no cal posar-li puntetes a aquests sentiments. Com víctima ho entenc, perquè a molts ens han fotut volent. Tindríem dret a seguir usant la violència, però no ho farem. Vam decidir fer alguna cosa positiva, fer útil la inutilitat del sofriment.

Es poden tenir els mateixos ideals i intentar aconseguir-los d’altra manera. No justifico ETA, el dolor que ha causat no té volta de fulla. A mi m’han arribat a dir personalment que la tortura va ser necessària. M’ho diuen a mi. Agraeixo la sinceritat, però t’imagines algú que li digui a una víctima d’ETA que va estar bé matar no sé quin policia perquè era un torturador?

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*