No tenim més remei

La cultura de la violació no apel·la al desig sexual masculí irresistible, sinó que s'enganxa a les relacions desiguals de poder entre els sexes. I això no està eradicat, ni molt menys

Elena Simón
 
 

"La revolución será feminista o no será" / MARTA BORRAZ (MADRID)

Estem a l’estiu i això significa sobretot i a Espanya FESTA: festes locals i patronals, de platja, discotequeres, commemoratives, concerts, concentracions humanes als carrers, etc. Festes de cos, de música, de pèrdua de mesura i de consciència, de vegades.

Ens acabem d’adonar que la cultura de la violació com a festa masculina està instal·lada amb “normalitat” a tot arreu i és possible que alguns nois estrangers vinguin aquí de vacances atrets per aquestes festes estiuenques que, a més de ser molt divertides, són també permissives respecte els actes de violació contra les que viuen i fan festa aquí, a qualsevol poble o ciutat, en qualsevol carrer o plaça.

Estem al juliol i recordem què va passar a sanfermines fa tres anys, però no hem d’oblidar que després de tres anys d’injustícia, per fi tenim una sentència que qualifica de horrible l’acte de violació col·lectiva intencionada, no banal, divertit o inconscient.

Com vivim des de sempre en una cultura de la violació, els homes es poden permetre sentir desig indiscriminat per qualsevol cos sexualitzat de qualsevol dona i executar en solitari o en grup, amb o sense testimonis presencials; els homes, fins ara, creien que això era un simple atac contra l’honor (el de les dones sempre ha estat en dubte) i no un atemptat contra les persones i la seva llibertat sexual. Com els nois segueixen creixent i veient escenes sexuals violentes normalitzades, el que volen és repetir-les, pensant que les víctimes del seu crim no senten ni pateixen, no només fàstic i dolor físic, sinó conseqüències psicològiques i confusió mental, que arrosseguen durant bona part de les seves vides, davant el permanent dubte de si, en últim extrem, van consentir.

L’assumpte de la violació és cosa d’homes i són ells els que han de posicionar-se clarament en contra, col·lectivament i amb tota classe d’instruments al seu abast: manifestos, llibres, articles, audiovisuals, publicitat, accions col·lectives visibles i fins a simples converses entre amics, coneguts o familiars.

És cert que molts avui dia no són subjectes actius de violacions, però molts més són subjectes passius i còmplices: no es pronuncien, no reaccionen, no fan ni diuen, miren a una altra banda o, fins i tot, sospiten de la paraula denunciant de les dones víctimes.
La veritat és que cal trencar dràsticamante una acció patriarcal que tenia patent de cors: en les famílies, al veïnat, en els entorns ciutadans o familiars i professionals, en els gimnasos, a les platges.
Que les dones hagin adoptat formes d’estar, vestir-se i presentar-se atrevides i, en altres temps anomenades “descarades”, no vol dir en absolut que vagin anunciant jornada de portes obertes per tot arreu. La majoria de les joves adopten una estètica de nuesa que, en ser tan generalitzada, no parla de cap actitud sexualment provocadora, sinó d’una moda per a l’estiu.

I una altra cosa és que hem d’aconseguir desterrar aquesta idea masculina i acceptada socialment que el sexe “una miqueta” forçat té més gràcia i procura més plaer. Les adolescents i les joves són objecte de desig masculí, sense discussió, però també ho són dones d’altres edats, pel sol fet de ser dones. I, per això, els nois i els nens han d’aprendre que els seus iguals, les noies i les nenes, tenen uns genitals penetrables pels genitals penetradors, que són governats per elles mateixes.

La cultura de la violació no apel·la al desig sexual masculí irresistible, sinó que enllaça amb les relacions desiguals de poder entre els sexes. I això no està eradicat, ni molt menys.

Mentrestant, anem posant pegats, inundant les nostres festes de punts violeta i whatsapps d’ajuda, posant cartells i logos i apel·lant a la solidaritat ciutadana per aturar aquests actes criminals, per crear consciència.

Podem fer alguna cosa més al respecte?

Anar arraconant, denunciant i condemnant la frivolització de les violacions, aïllar els subjectes, enlletgir aquestes conductes, contrarestar l’única visió pornogràfica que es divulga: dones sotmeses a tot tipus de penetracions i vexacions, fingint desig i plaer.

És estiu, hi ha moltes festes, la gent surt i entra, es mou per llocs sense normes i -jo diria sense drets, tot s’hi val.

NO TENIM MÉS REMEI que començar a actuar des de la justícia i el bon tracte. Els homes no tenen una condició humana superior que els converteixi en impunes.

Elena Simón
Sobre Elena Simón

Profesora de Secundaria y Catedrática de Francés. Licenciada en Filología Moderna, ha sido durante más de la mitad de su vida profesora de Instituto. Desde 1980, en que se fundó el Feminario de Alicante, desarrolla tareas de Formación y divulgación de la Coeducación, Lenguaje no sexista, Feminismo y Género. Ha redactado numerosos materiales didácticos con enfoque de género. Es Formadora de Género y Coeducación. Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*