Massa oblit, massa Història

L'església de Santa Maria de Sants, ja saben allò del nom fa la cosa, va sobreviure en el seu format decimonònic fins el 19 de juliol de 1936. Abans, durant la Setmana Tràgica, es va salvar de miracle, però quan va esclatar la Guerra Civil, els anarquistes no van tenir cap tipus de pietat, entre altres motius per la personalitat del rector Josep Puig i Moliner, qui mai no va amagar les seves simpaties pels sublevats

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Foto: Jordi Corominas

Foto: Jordi Corominas

Ens trobem a una zona estranya i de contesa. El primer terme per l’ubicació de les peces, fonamentals pel barri i apilonades, com quan érem petits i podíem decidir on posar les principals construccions d’una ciutat imaginària. El segon, com sempre, neix des de la Història.

Sóc a les cotxeres de Sants. A un altre text vaig mencionar la idoneïtat d’un tramvia per aquest carrer tan comercial i clar, els elements juguen al meu favor. Avui són el major centre cívic de Barcelona, però abans tingueren un vincle ben estret amb el transport públic dels rails, almenys fins 1968, quan caigué en desús i es pensà instal·lar un museu per a, perdonin la repetició lèxica, el tramvia, refutat pels veïns, guanyadors a la fi, quelcom típic a Barcelona, però sempre remarcable, doncs sense les reivindicacions de proximitat amb contingut la nostra capital seria molt més minsa.

Foto: Jordi Corominas

La inauguració de l’equipament es produí el 1984, en consonància amb les polítiques de l’Ajuntament socialista per a millorar les diferents perifèries urbanes, de Nou Barris al Clot, de Sants al Guinardó. Aquests marges també son interessants pels seus temples. Quan passejo sempre cerco de recordar quatre noms daurats, tots ells al llindar fins la seva integració a la gran encisera. La capella d’en Marcús formava part d’una Vila nova propera a la muralla, i el mateix es donà amb Santa Maria de les Puelles i Sant Pau del Camp, no així amb Nostra Senyora del Coll, més allunyada del rovell de l’ou des la seva privilegiada posició al Carmel.

Al quartet podríem afegir-hi Santa María de Sants, amb tantes transformacions com per a descartar la seva fama antiga. La primera menció del temple a un document data del 780 de l’era cristiana, i per un dibuix aparegut a La Ilustración Catalana coneixem el seu aspecte fins 1828, quan l’edifici romànic fou derruït per donar pas a una parròquia d’aspecte més neoclàssic, firmada per Francesc Renart, amb un campanar altíssim, el més elevat de les afores fins la irrupció de les torres de la Sagrada Família, silencioses dominadores de la verticalitat fins al punt de generar aquests darrers mesos un debat sobre si l’acabament de la Basílica pot donar peu a una Barcelona amb ínfules al firmament per a trencar amb la seva habitual moderació en aquest sentit.

Foto: Jordi Corominas

L’església de Santa María de Sants, ja saben allò del nom fa la cosa, sobrevisqué al seu format decimonònic fins el 19 de juliol de 1936. Abans, durant la Setmana Tràgica, es salvà de miracle, però quan esclatà la Guerra Civil els anarquistes no tingueren cap tipus de pietat, entre d’altres motius per la personalitat del capellà Josep Puig i Moliner, qui mai amagà les seves simpaties amb els colpistes. El temple cremà gairebé per complert, salvant-se el campanar, eliminat de la circulació poc després. Quan conclogueren les hostilitats s’optà per edificar la versió definitiva mitjançant un llarg procés dilatat entre 1940 i 1965.

Duran i Reynals, un dels autors més contractats durant la primera postguerra, no es complica gaire la vida, i si bé la seva trajectòria és destacable en el camp civil no podem dir el mateix a la seva vessant religiosa, amb una façada d’aire noucentista solucionada pels esgrafiats, motiu de dubte cronològic a la banda superior perquè els noms figuren en català.

El color del frontispici, entre marró i totxo, contribueix a la lletjor, esmenada fins a cert punt pel nou campanar, una espadanya amb tres batalls amb certa originalitat: L’únic element lloable és l’escala d’ingrés, harmoniosa amb l’entorn de la plaça Bonet i Muixí, abans dedicada a Màlaga, on és possible apreciar un homenatge als Castellers de 2011 i la darrera masia supervivent de Sants, mig oculta entre la frondositat malgrat haver recuperat vigor des fa ben poc mitjançant activitats vinculades a les cotxeres.

Foto: Jordi Corominas

Després de la mort del Dictador Santa María roman com un punt recognoscible sense excessives emocions. Com l’hemeroteca és molt sàvia he pogut reaccionar per a no caure al ridícul més espantós tot afirmat la seva funció durant el renaixement de la CNT pel febrer de 1976, doncs el fet es produí a Sant Medir de la Bordeta, una monstruositat de Jordi Bonet i Armengol, però aquí allò cabdal és veure com es preferí anar a la zona més modesta i menyspreada per molts barcelonins, els mateixos que més d’una vegada es burlaren d’aquest sector de la ciutat, gairebé com si parlessin de malalts.

No sé que pensarien sobre els cecs. Deixo enrere Bonet i Muixí, des del meu parer massa encaixonada, com si mantingues un soliloqui, i accedeixo a la plaça Ibèria. Al nomenclàtor sentimental de molts fou la del violí, bé per gaudir d’aquest instrument als balls de diumenge, bé per les melodies brollades per un invident amb pocs recursos. Cito aquestes memòries populars, recollides per Josep M. Villarrubia i Estrany, per a no generar confusió pel bar de les immediacions, el vell Floren, recuperat joves bodegueres amb certa sapiència del passat en aquest racó màgics fins i tot als seus voltants, com el carrer Dalmau, amb un imponent palau concebut per Enric Figuera i Ribas pels Cros. I com portem pàgines parlant dels confins arribem a un punt de no retorn des d’un angle, el mateix que acull una peça massa omesa malgrat el seu simbolisme al separar dos universos. La seva arquitectura és rotunda. Sants, sense saber-ho, també té un Flatiron.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*