Les víctimes oblidades del 17-A i un país simbòlicament mut

A Catalunya, dos anys després dels atemptats les víctimes segueixen sense un homenatge públic i un memorial adient, i els ciutadans, privats de la manera pròpia d’expressar i canalitzar la pena de la pèrdua. Per això alguns familiars de les víctimes comencen a expressar certa incomoditat al respecte, quan les seqüeles de l’episodi han estat devorades per la política, igual que la política es va emparar indegudament de l’espontaneïtat de l’expressió del dolor l’endemà de l’esdeveniment

Gabriel Jaraba
 
 
 
Manifestació de rebuig als atemptats | Ajuntament de Barcelona

Manifestació de rebuig als atemptats | Ajuntament de Barcelona

El segon aniversari dels atemptats terroristes de Les Rambles i Cambrils ens agafa sense que les institucions, els grups dirigents i la societat civil hagin estat capaços de fer realitat un memorial en honor a les víctimes, tant de forma material com immaterial. Un observador que s’ho mirés des d’una distancia geogràfica i mental suficient quedaria sorprès per una evidència en mig d’aquesta confusió a la qual gairebé ningú no fa esment: les víctimes de l’atemptat i les seves famílies han desaparegut del paisatge de la memòria, han estat engolides per l’anonimat i sembla com si mai no haguessin mort persones, amb rostre, nom i cognoms, en aquell terrible esdeveniment. Com si la seva dignitat i la seva condició de conciutadans i compatriotes no fos prou per a crear i mostrar un espai permanent de record emocionat i de commemoració cívica, tant de l’impacte de l’horror com de la fortalesa del grup humà capaç de superar-lo i fer-se més fort.

Catalunya no ha sabut trobar en l’actualitat, i malgrat la seva historia, una manera d’escenificar els estats d’ànim col·lectius relacionats amb la vida i la mort. Diuen els arqueoantropòlegs que la cultura va nàixer en la humanitat quan vàrem aprendre a enterrar cerimoniosament els morts, d’aquí la importancia d’aquesta mancança que volem fer notar. Es dirà que a Catalunya hi ha una sobreabundància de símbols, i és cert, però precisament per això l’absència d’un element simbòlic que recordi les víctimes del 17 A és clamorosa.

Fins i tot a Madrid hi ha un monument dedicat als qui van morir a l’atemptat de l’estació d’Atocha (per bé que descuidat i fet malbé); res comparable a la cerimònia de tot allò relacionat amb l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York. A hores d’ara hom passa per les Rambles i, conscient de la catàstrofe de fa dos anys, es veu temptat de pensar que la ciutadania, el país i les autoritats s’han apressat a enterrar en l’oblit les víctimes, sense rastre ni petja dignes que recordin el fet i la memòria dels qui el van patir.

Atapeïts de símbols que són insuficients

Però, si Catalunya és un país atapeït de símbols de tota mena, que giren al voltant d’una simbología patriòtica, romàntica i sentimental, de vegades de manera tan insistent com enfarfegadora, com és possible que passi això? Certament, el catalanisme ha crescut, al llarg de la historia, acompanyat d’un procés de simbolització força intens, i encara més remarcable, amb vocació d’aplegar acollidorament aquells als qui convoca. Però el pas del temps ens ha dut al moment actual, on no només es dóna una acceleració insòlita en la manera de percebre el transcurs de les coses sinó que gran part dels processos de significació i simbolització han estat profundament alterats.

Els catalans ens trobem amb un cabàs enorme de simbologia patriòtica –o considerada com a tal—però no sabem què fer-ne. Precisament quan s’esdevé la gran acceleració les formes commemoratives, aquestes es queden enquistades en les formes reivindicatives, centrades en la manifestació. Observem que la commemoració de l’Onze de Setembre davant el monument a Casanovas va ser persistentment boicotejada, amb l’intent de substituir-la per un model no només reivindicatiu sinó decididament combatent i ideològicament unànime, el Fossar de les Moreres.

Però l’afirmació del fossar, basada en un esperit de combat, no era encara prou, i no va aconseguir depassar la qualitat d’una commemoració digna però minoritària. Els símbols tenien força però no la suficient; van haver de ser impulsats cap a una acció orientada a àmplies majories i així va ser, de manera que la substitució va continuar, tot deixant el camp social i simbòlic sense un model commemoratiu que pogués representar i incloure una gran majoria de ciutadans al voltant de l’expressió emocional i simbolitzada del patriotisme i la pertinença nacional. Els catalans sabem escenificar l’afirmació de la nostra ciutadania però encara no som capaços de fer-la d’una manera universalment inclusiva.

Pasqual Maragall va ser el primer que es va adonar del tombant i va proposar la commemoració cívica universal de la Diada amb un altre caire, però l’intent va ser tímid, només se’l creía ell i va tenir molt enemics fins i tot (o sobretot) dins les files del govern tripartit d’esquerres. Maragall havia presenciat i viscut en pròpia carn l’important canvi d’era en aquest sentit quan els Jocs Olímpics de 1992. Els JJOO demanaven una cerimonialització diferent de la que estàvem acostumats i s’hi va fer el que es va poder, amb la cerimònia de la flama olímpica, precedida pel recorregut de la torxa.

Els enemics dels Jocs i del que representaven (universalisme i cosmopolitisme en lloc de nacionalisme) es van centrar a introduir tant sí com no elements reivindicatius allà on van poder; entre una cosa i altra el pas endavant del 92 va ser una feina deixada a mig fer. Tret de l’intent esquifit de la Ciutadella pel que fa a la Diada, res més, i això és fortament denotatiu d’una inquietant incapacitat del país per generar una mentalitat simbòlica que no només superi la reivindicació nacionalista sinó, sobretot, els formats propis del tardofranquisme i la primera transició.

Per a que això s’entengui: quan Martin Luther King promou la marxa sobre Washington l’agost de 1963, la gran mobilització promoguda per les associacions de drets civils i les esglésies protestants negres fa que l’enorme corrua de manifestants acabi el seu llarg recorregut al llarg de tot el país en la capital federal i no només perquè era la seu del govern i el poder. La marxa culmina en un entorn fortament connotat per tota una simbologia que el país ja havia construït: el centre de la capital està urbanitzat a partir d’un entramat simbòlic explícitament maçònic, que expressa les idees fundacionals de la pàtria americana (15 dels 56 signataris de la declaració d’independència eren francmaçons).

El visitant es troba immers, quan hi accedeix, en un seguit d’elements simbòlics que, plegats, rememoren les aspiracions fundacionals de llibertat, igualtat i fraternitat, que la gran marxa del doctor King aspirava a actualitzar. Els països que han passat pel nacionalcatolicisme no han desenvolupat una consciencia de laïcitat pública i no han tingut temps de crear unes referències republicanes sòlides i, a diferencia de França, caminen coixos en aquest sentit.

I Catalunya ha hagut d’encarar el segle XXI i l’adveniment de la societat complexa en aquestes condicions. Ni dirigents polítics ni socials no han estat en condicions de desenvolupar una pedagogia pública col·lectiva que posteriorment pogués proporcionar marcs que acollissin de manera cívica les expressions i necessitats emocionals de la ciutadania en tant que grup humà. D’aquí la gran miopia que va representar el bescantament de la recerca de nous formats de commemoració patriòtica com a base i marc de les vivències col·lectives.

La manifestació, format privilegiat però insuficient

Quan a Catalunya comença a estendre’s la disconformitat amb l’estatus quo territorial, torna a ser la manifestació el format que aplega la majoria de persones, començant per la del Passeig de Gràcia arran del rebuig de l’Estatut pel Tribunal Constitucional, que es repetirà els anys consecutius. Ens trobem aquí amb el model reivindicatiu de la Transició: és la manifestació de 1977 per l’estatut d’autonomia corregida i augmentada. Corregida per la substitució de la simbología: l’estelada ja no és una insígnia portada per grups reduïts de joves independentistes, sinó que ara l’exhibeixen les senyores maries i les famílies senceres.

Assistim aquí a diversos efectes de l’acceleració del consum simbòlic del país i la persistència en la dinàmica de substitució: la senyera ja no és prou per representar l’estat d’ànim de gran part del país i es tira mà de l’estelada tot rescatant la bandera de combat d’una facció conscienciada per a posar-la en les mans de les famílies, val a dir un gest d’una importancia enorme, el de convertir un pendó de guerra en un element identificador d’una gran majoria de persones de classes mitjanes i populars i exhibit amb ànim pacífic.

És la reivindicació el que ocupa la mentalitat central dels operadors simbòlics, fins a tal punt que els qui podien haver actuat amb un signe contrari queden paralitzats, probablement perquè és tota la classe política catalana sense excepcions la que participa d’una concepció cultural congelada al tardofranquisme i la transició. Socialistes i Iniciativa veuen com el tímid intent commemoratiu de la Ciutadella es va desfent i no són capaços ni de defensar-lo ni de reproposar-lo, abandonant la Diada en mans d’altri (com tampoc van saber què fer amb TV3 quan manaven: una combinació fatal d’analfabetisme simbòlic i concepció instrumental de la comunicació).

L’habilitat i el potencial dels gestors i orientadors de les successives manifestacions setembrines obraran un veritable miracle: fer de les demostracions reivindicatives patriòtiques unes accions multitudinàries pròpies de la societat de masses orientada a l’espectacle. Són manifestacions dibuixades amb tiralínies i pensades per a la televisió, dotades d’un atrezzo personal (samarretes, cartolines, etc.) i fins i tot coreografiades. Ni Macià, ni Companys, ni el geni comunicacional de l’era republicana que fou Jaume Miravitlles haurien pogut concebre una cosa semblant.

El llaç groc, una troballa genial

Ens seguim mantenint dins el format reivindicatiu patriòtic que sembla exitós però que ben aviat es demostrarà insuficient. De sobte, s’esdevé una novetat genial que podia haver dut al terreny de la commemoració cívica no reivindicativa però fortament emocional: el llaç groc. Això és tota una altra cosa: un signe de reconeixement col·lectiu que no és una bandera, ni la nacional ni la de combat i no s’identifica amb un estat, una classe social o un estament; un signe de solidaritat amb algú absent i que pateix; un símbol històricament associat a l’amor i la familia.

Al món anglosaxó col·locar una cinta groga al voltant d’un arbre representa una dona que té el marit a la guerra i espera el seu retorn, de manera pacient. És un símbol d’afecte, fidelitat i enyorança que té més de quatre segles d’antigüitat -es remunta a la guerra civil anglesa i va ser dut a Estats Units pels colons puritans-, ha generat una cançó poema d’una antigor semblant (She wore a yellow ribbon) i es va popularitzar a Amèrica quan la guerra civil, associat a les escarapel·les grogues pròpies de l’exèrcit nordista.

Des d’aleshores la seva simbología es va anar aprofundint, en espectacles musicals, pel·lícules i cançons populars –com el famós èxit de Patsy Cline Tie A yellow ribbon round the ole oak tree—de manera que va significar, successivament, a més d’enyor pel retorn de l’estimat, la benvinguda incondicional i el perdó.

En aquest punt ens trobem en el que hauria pogut ésser un canvi qualitatiu en tot aquest recorregut simbòlicocivic: un signe que lligava tant la solidaritat amb l’acolliment, la benvinguda i el perdó, la superació del conflicte a través de l’acceptació. Però es van tornar a combinar la incapacitat de generació de símbols cívics universalment inclusius pensats per a la commemoració escenificada de les emocions col·lectives amb la passió de confrontació, de marcar terreny i de distingir entre ells i nosaltres, i així es va malmetre el valuós símbol del llaç groc, apropiat per un bàndol en lluita.

El llaç groc tradicional no estava pensat per a això, ni tan sols a la guerra civil americana va ser una arma llencívola contra la població dels estats confederats. Significativament, de la mateixa manera que l’estelada va substituïr la bandera nacional, el llaç groc va substituir aquella com a insígnia de combat distintiva d’un bàndol. I en lloc d’utilitzar el nou símbol com a eina d’aproximació als políticament distants a través del poder de la solidaritat i compassió amb els injustament empresonats es va fer servir per marcar terreny, ells i nosaltres; novament la nefasta temptació del “nosaltres sols”.

I ara veiem fins i tot el reflux del mateix llaç en la mesura que les polítiques de confrontació van entrant en el que de manera caritativa podríem titllar de confusió. Hem cremat la senyera, hem cremat l’estelada, hem cremat el llaç groc, les manifestacions multitudinàries ja no s’esdevenen amb tanta facilitat, els himnes com Els Segadors i el Cant de la Senyera són apropiats pels combatents i l’ampli terreny social i cívic continua erm en termes simbòlics que no estiguin connotats per actituds de combat i d’ells i nosaltres

La incapacitat d’expressar una emoció col·lectiva

I és així com arribem al moment decisiu, el 18 d’agost del 2017, l’endemà de l’atemptat. El 17 les persones a les quals va sorprendre l’atac van actuar com sempre ho fa la gent: amb espontaneïtat, altruisme i afecte. Però l’endemà, a l’hora de mostrar les emocions col·lectives, d’expressar la pena, el rebuig, la solidaritat, és a dir tot el millor –i el més complex—de la condició humana, les persones es van trobar òrfenes, mancades d’un mitjà adient amb el qual viure aquesta experiència de catarsi.

No existia una tradició de simbolització àmplia i inclusiva que fos capaç d’expressar i integrar una vivència col·lectiva com aquella (i els qui creien que això ho podia fer una simple manifestació erraven). Els ciutadans van sortir al carrer i es van trobar que a les mans només tenien el format manifestació per a expressar-se; ho feia la persistència de la tradició reivindicativa que ja s’havia emparat totalment de tots els registres possibles per a la demostració pública. I què s’havia de reivindicar, contra què s’havien de manifestar. El mitjà és el missatge, va sentenciar McLuhan, i el format va imposar el contingut.

Una manifestació és per a protestar, per denunciar, per oposar-se, per reivindicar, per exigir. Però la situació del tot inusual i transcendentment extraordinària que representa un atemptat terrorista al segle XXI amb la mort d’unes persones innocents i les emocions que això suscita en un col·lectiu no és abarcable, ni de bon tros, per una acció com aquesta. La gent es va manifestar i lògicament, va voler protestar i expressar-se. El format de reivindicació política va acabar imposant la protesta política, quan el que es tractava d’expressar la trascendia.

No hi havia pràctica en fer això, erem experts en la protesta col·lectiva politicocívica però no estàvem preparats per a això. I quan va caldre expressar un estat d’ànim, el que va sortir va ser “No tenim por!”, un clam prou explícit del que es volia dir però que va adoptar la forma, significativament, d’una expressió pròpia de l’entorn estètic del Club Súper 3. Dolguts, desorientats, incapaços d’expressar la complexitat i la profunditat d’uns sentiments al mig d’una societat molt més complexa que la dels anys 70 i fins i tot 90, els ciutadans van mirar cap als polítics presents i van blasmar-los; van mirar cap a l’amenaça a la qual no es pot posar rostre polític identificable i van voler mostrar presència d’ànim, però ningú els havia ensenyat paraules adultes per fer-ho.

L’emocionalitat col·lectiva de la societat complexa passa per viaranys tortuoses. Qualsevol antropòleg que vulgui entendre com són les societats europees d’avui haurà d’estudiar molt atentament el cas de Lady Diana Spencer, Lady Di, l’esposa del príncep de Gal·les que va viure una existència que semblava una faula tràgica de començament a fi. El sotrac que va representar la mort en accident de la “princesa del poble” no només va ser la culminació de la construcció vivent d’aquesta narració col·lectiva, sinó una mostra de com, encara avui, els humans necessitem representar dramàticament davant nosaltres mateixos determinats estats d’ànim col·lectius en moments concrets.

Els grecs ho feien amb la tragèdia; nosaltres, amb la cultura pop. I així, la retransmissió del funeral de Lady Di celebrat a la catedral de Sant Pau a Londres i la llarga desfilada dels acompanyants del fèretre va ser el que va permetre que tot el Regne Unit pogués processar la sensació de pena i abandó que la sobtada mort de la princesa els va deixar al cor. La celebració col·lectiva via televisió va servir al poble britànic per girar full i a la Corona per reconduir el creixent estat d’incomoditat que la gent sentia contra Carles i fins i tot la reina i la seva inicial indiferència. Tota la manera de relacionar-se dels “royals” britànics amb la seva ciutadania té un abans i un després en relació amb aquella cerimònia.

A Catalunya, dos anys després de l’assassinat dels innocents de les Rambles i Cambrils les víctimes segueixen sense un homenatge públic i un memorial adient permanent, i els ciutadans, privats de la manera pròpia d’expressar i canalitzar la pena de la pèrdua. Per això alguns familiars de les víctimes comencen a expressar certa incomoditat al respecte, quan les seqüeles de l’episodi han estat devorades per la política, igual que la política es va emparar indegudament de l’espontaneïtat de l’expressió del dolor l’endemà de l’esdeveniment.

No és cosa estranya a casa nostra: només cal recordar l’espectacle indecent de les especulacions al voltant de l’atemptat d’Atocha i sobretot, el cruel tractament de que va ser objecte Pilar Manjón, que va representar –un altre cop la força del mite per expressar el que allò factual no pot fer— el paper de Mater Dolorosa amb el qual es podia identificar el sentiment tocat per la tragèdia, donant un rostre concret als sacrificats anònims.

Cal posar rostre al dolor, i entre nosaltres el rostre elegit va ser el del Major Trapero, la qual cosa va representar, de manera simbòlica i altament significativa, un altre tret col·lectiu: la voluntat de reflectir-se en un mirall que ens retornés la imatge de la serenitat, la valentia, la resiliència i l’eficiència, la capacitat de superar l’atac. El rostre simbòlic de Trapero era la materialització icònica de l’intuïtiu “no tenim por”, l’autoconfiança d’un poble que es creu madur i capaç de plantar cara a aquests terribles nous reptes, la serenitat cívica i els nervis ben temperats d’un líder que s’expressa amb l’acció. Els catalans vam triar aquesta imatge, la de l’heroi, però no vam ser capaços, perquè no teniem eines, d’erigir-ne una altra que representés el dolor. “No tenim por!”, sí, però no sabem dir “Sou amb nosaltres i no us oblidem”. Probablement Pau Casals hagués sabut fer-ho.

Entre nosaltres, a Barcelona, mentre preparem la propera manifestació i l’enèsima demostració de rebuig i combat, els nostres sacrificats de fa dos anys continuen anònims i sense rostre, amb tota la societat mirant cap a una altra banda com si no hagués passat res. Perquè no sabem ni volem aprendre a fer-ho i a viure-ho, potser ni tan sols a voler-ho. I ni un de sol dels líders polítics i cívics es molesta per posar-se a la feina. Hem gastat i cremat símbols a dojo, la política de combat els ha fagocitat i un bàndol els ha gestionat en exclusiva (perquè les alternatives possibles han desistit) i hem volgut encotillar en els límits de la política reivindicativa experiències que la depassen àmpliament i demanen elaboracions simbòliques tan sofisticades com la societat en la qual vivim.

La realitat se’ns ve a sobre i tenim les mans buides. I Josep Benet, que el 1947 va saber escenificar massivament la reconciliació dels catalans passada la guerra, mitjançant el sentiment transcendent i creant un espai comú de reconeixement i referencia a Montserrat, ja no hi és.

3 Comments en Les víctimes oblidades del 17-A i un país simbòlicament mut

  1. Dolors Parramon Codina // 16/08/2019 en 13:24 // Respon

    Molt ben escrit, i m’ha emocionat, ja saps que sóc d’emoció fàcil. Has fet una bona feina, i jo que sempre aprenc de tú t’ho agraiexo. A veure, si algún podem madurar una mica com a societat, per a mi, seria una cosa bonica i valenta.

  2. Pepa Alemany // 16/08/2019 en 20:07 // Respon

    Molt bona reflexió sobre un tema dificil i una asignatura pendent en un país caïnita. Mentre la divisa d’aquest pais sugui: “aquests son dels nostres” no veig solució. Gràcies Gabriel per aquest escrit que pot ajudar a la reflexió col.lectiva.

  3. Nuria Figueras // 18/08/2019 en 1:33 // Respon

    Tota la raó, ni Barcelona ni Cambrils han personalitzat els atemptats, començant perque una majoria parla de 17 agost i es 17 i 18 d’agost. Els dos llocs es parla de “memorial de pau” noms ni un a cap lloc, però si observes una mica si s’esta fabricant un heroi civil. No diré el seu nom per la meva vinculació com víctima.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*