Leopoldo Pomés, o quan Catalunya es mirava en la seva fotografia

La mort de Pomés simbolitza la fi d’una manera de comprendre’s com a col·lectivitat, com a paisatge humà i social en tota la seva complexitat. Amb la crisi del fotoperiodisme, no només perdem fotògrafs, perdem capacitat de mirada intel·ligent

Gabriel Jaraba
 
 
 
Leopold Pomès

Leopold Pomès

La mort de Leopoldo Pomés significa no només la desaparició d’un dels grans fotògrafs catalans de tots els temps sinó un pas més en el procés de transformació de la Barcelona contemporània, que no sabem encara com acabarà però sí que podem veure per quines vies camina. Potser no entendrem el que passa si considerem aquestes desaparicions de grans personatges com a pèrdues individuals, amb una tristesa justificada i fins i tot un punt de nostàlgia, en lloc de fites indicadores d’un empobriment la naturalesa del que se’ns escapa a primera vista. I aquest empobriment és la dissolució d’una manera de mirar, que és no només la dels grans professionals de la fotografia, sinó de la capacitat d’una societat sencera per mirar-se a si mateixa, de percebre’s d’una manera determinada i de comprendre’s com a col·lectivitat, com a paisatge humà i social en tota la seva complexitat. No només perdem fotògrafs, perdem capacitat de mirada intel·ligent.

Polaritzada a l’entorn de la literatura –per haver cregut que la llengua és la pàtria— la cultura catalana ha menystingut les arts visuals, i quan ha fet veure que les valorava, destacava un artista o altre quan estava vinculat a un determinat discurs assimilable en paràmetres literaris. Amb la fotografia no ha calgut ni això; se la considera simple il·lustració subordinada a un missatge verbal o a tot estirar, document informatiu immediat o històric. Exagero? Vegeu el paper que la fotografia periodística fa als diaris d’avui: el fotoperiodisme excel·lent al qual aspiraven els professionals ha estat bandejat gairebé del tot de les pàgines de la premsa i reduït a il·lustració, precisament allò del que volia fugir la nova generació de fotoperiodistes que va marcar una diferència.

Hi ha grans, grandíssims fotògrafs vius entre nosaltres, però pagats a preu de misèria i reduïts a la categoria de posar cromos entre paràgrafs de text. Pel que fa a la fotografia publicitària, i cou dir-ho a una Barcelona que va ser la punta de llança creativa de la publicitat mundial, intenteu distingir un creador d’algun altre autor d’imatges. Leopoldo Pomés ha mort però al seu art l’estan matant a poc a poc.

La fotografia fa un paper a les societats semblant al de les altres arts però d’una manera molt particular: mostra obertament la manera que una societat té de mirar-se a ella mateixa. Malgrat ser, en general, practicada per un sol artista –i no com el cinema, que és obra col·lectiva—té la qualitat de mostrar un cert esperit del temps. La fotografia no només és el que els humans veuen en un moment determinat de la història i la cultura, sinó que ensenya com la gent es veu a ella mateixa en el seu món. Ho fan també altres arts però la imatge estàtica i permanent de la fotografia és una afirmació constant i insistent d’una certa mirada, que la imatge en moviment del cinema i el vídeo pot igualar però no superar: la fotografia ens mira quieta i ens interpel·la fixament com una esfinx. Aquí rau la diferència entre la veritable fotografia, tant la periodística com l’artística, i la simple il·lustració, instrumental, momentània i passatgera.

La reconstrucció visual del país

Els grans fotògrafs que Catalunya ha donat han estat els artistes capaços d’obrar aquesta màgia: Ricard Terré, Ramon Masats, Joan Colom, Francesc Català Roca, Xavier Miserachs, Julio Ubiña, Leopold Pomés, Oriol Maspons, Colita, Joana Biarnés, Laura Terré, Pilar Aymerich, Kim Manresa, Toni Catany, Eugeni Forcano, Francesc Fàbregas, els germans Pérez de Rozas, Brangulí, Postius, Merletti, Horacio Seguí, Tino Soriano, Pedro Madueño, Manel Armengol, Ferran Sendra, Josep Gol, Jaume Mor, Paco Elvira, Pepe Encinas, Pepe Baeza, Guilermina Puig, Inma Sáenz de Baranda, Pere Monés, Albert Ramis, Álex García, David Airob , Xavier Cervera, Carlos Bosch Foggia, i tants d’altres que em deixo, entre ells els noms dels fotoperiodistes més excel·lents en actiu.

Si els veiem en perspectiva ens adonem del fil conductor que els uneix: alhora que la societat catalana en el seu conjunt anava recuperant parcel·les de llibertat i aplegava elements que permetrien desenvolupar la democràcia, els fotògrafs, de manera paral·lela i coherent, reconstruïen un país visual, que no era virtual sinó real: la visualització d’una societat tal com era però alhora tal com volia ser, tal com podia arribar a ser.

A les fotos de Xavier Miserachs que ens mostren, per exemple, la vitalitat dels carrers de Barcelona de finals dels 50 i inicis dels 60 o els primers contrastos fruit del turisme incipient, percebem una vitalitat i un nervi que diuen molt més d’aquell temps i d’aquella societat que d’altres formes artístiques: comparem-ho amb certes descripcions literàries del moment que es llegeixen com tenyides d’una melangia o tristor que no es podrien correspondre amb la realitat vista per les persones que en aquell moment participaven d’aquella vitalitat; la fotografia ho mostra i la literatura ho amaga.

El mateix passa amb èpoques més recents. No existeix cap obra literària, cinematogràfica o de cap altre art que ens mostri l’altíssima vibració dels moments del canvi democràtic a la Barcelona dels 70 com ho fan les fotografies de Colita, Pilar Aymerich, Manel Armengol, Paco Elvira, Kim Manresa o Pepe Encinas. Si aplegueu l’obra de tots aquests fotògrafs trobareu no només un testimoni eloqüent d’un temps sinò d’una actitud dels propis artistes, d’una manera d’interrogar el món, d’aproximar-se a la gent, d’una intenció de mostrar a la gent el que fa altra gent. Tot això plegat transcendeix la mateixa fotografia i abasta un fragment molt més ampli que l’activitat artística i cultural per endinsar-se en l’antropologia (antropologia crua i dura, podríem dir): els fotògrafs ensenyen la gent a mirar.

Aquí rau la diferència entre la il·lustració i la fotografia: aquesta ensenya a mirar, perquè comporta una actitud crítica i una intenció artística; la primera no, perquè és de naturalesa instrumental i no interpel·la ni el que s’hi mostra ni a qui es mostra.

Exposició de Leopold Pomès | Flickr

La tensió entre fotografia i il·lustració

La mort de Leopoldo Pomés s’esdevé just en el moment que la tensió entre fotografia i il·lustració hi és amb més força, especialment a la premsa i la informació. De la mateixa manera que el fotoperiodisme es va fer un lloc destacat als mitjans i entre els lectors a mesura que avançava la transició, ara ha anat retrocedint al ritme de les retallades de personal, recursos i talent que han aplicat les empreses periodístiques. Les seccions de fotografia dels diaris, en altre moment organitzades i cohesionades al voltant d’exigències de qualitat informativa i visual, han estat desmuntades o reduïdes novament a funcions precàriament informatives i il·lustratives.

De fet, tota la fotografia periodística en general ha estat feta retrocedir a aquestes funcions, com als anys 50 i 60 quan quatre fotògrafs a tota la ciutat cobrien la informació diària i la subministraven als diaris de manera general i uniforme. Contra aquesta situació precària la nova premsa democràtica va crear les seccions de fotografia –inexistents fins la creació d’El Periódico— per tal d’impulsar el fotoperiodisme i aconseguir que els diaris “parlessin” un llenguatge visual integral. Devem a la creativitat i coratge del recentment traspassat Carlos Pérez de Rozas i Antonio Franco, amb Pepe Encinas i Carlos Bosch Foggia, aquesta mentalitat renovadora, ells van ser els autors del trencament amb la precarietat prèvia i és respecte a la seva actitud que s’ha esdevingut la marxa enrere actual.

Bosch va ser el fotògraf argentí que, establert aquells anys a Barcelona, va crear la secció de fotografia de la revista Primera Plana, sota la direcció de Manuel Vázquez Montalbán i Joaquim Ibarz, i va rescatar de l’oblit el fotògraf Agustí Centelles, presentant-lo als joves fotògrafs catalans com el seu antecedent primordial d’abans de la guerra. Carlos Bosch va ser també l’autor de la famosa foto del cartell electoral del PSUC titulat “mis manos, mi capital”. Bosch va obrir la porta, amb Pérez de Rozas i Franco, a la dignificació del fotoperiodisme barceloní que va trencar amb la il·lustració elemental i al llenguatge visual integral de la moderna premsa diària i setmanal. Hi van seguir d’altres, com ara Pepe Baeza, que va aplegar a La Vanguardia una secció de fotoperiodistes realment exemplar, dotada d’una gran capacitat d’incidència en el llenguatge visual global del diari que avui s’estudia a les facultats de periodisme.

Ensenyar a mirar és avui més urgent que mai, més encara amb la popularització general del telèfon intel·ligent que posa la il·lustració fotogràfica a l’abast de tothom. Ho és atesa la situació dels mitjans informatius digitals i la web en general, que demanen a crits i brams una reconsideració molt a fons del disseny periodístic en les actuals condicions tecnològiques i semiòtiques. Els portals informatius i les primeres planes dels mitjans digitals no han arribat encara, ni de bon tros, a la definició de la jerarquització informativa que expressen les portades dels mitjans impresos, amb unes limitacions tipogràfiques i gràfiques notòries, augmentades per la possibilitat-necessitat de l’scroll. Tots ells confluents en l’estil i els recursos, clarament regressius respecte a l’avenç del periodisme gràfic assolit fins ara, no són el millor vehicle per a la continuació de la feina d’ensenyar a mirar.

Aquesta és la situació actual: ni l’herència dels grans fotògrafs que ens han educat la mirada ni l’activitat dels excel·lents fotoperiodistes impedeixen que avui sigui difícil aprendre a mirar gràcies a la fotografia: vivim en un món altament “visualitzat” en una societat que es diu “de la comunicació” que comunica poc en sentit crític i encara menys amb una visualitat que transcendeixi la il·lustració per tal de fer parlar la realitat i fer-nos parlar al seu respecte.

L’empresa periodística s’ha posat la corda al coll ella mateixa, en un pas mes de la seva eixelebrada deriva, i les noves realitats digitals no disposen d’investigadors capaços d’exercir un avenç significatiu (aquestes omnipresents plantilles de WordPress que homogenitzen gairebé tots els websites, horror!). Leopoldo Pomés marxa i d’altres, sortosament, es queden, esperem que per molts anys. Però la tasca d’educar la mirada d’una societat fuig pel forat de l’aigüera.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*