L’ascens de Vox: una tragèdia democràtica

Tornar a les urnes en un context polític i social tan difícil va ser una immensa irresponsabilitat. El fantasma de Franco no estarà al Valle de los Caídos, però vagarà pel Congrés, entre mig centenar de diputats d'ultra dreta. Un retrocés històric

Josep Carles Rius
 
 
 
Paperetes de VOX a les elecciosn generals | Sandra Vicente

Paperetes de VOX a les elecciosn generals | Sandra Vicente

Repetir eleccions era una temeritat per part de l’esquerra espanyola. El 28 d’abril havia guanyat amb vots i escons. I tenia la promesa de les abstencions suficients per a formar Govern. Però el PSOE i Unidas Podemos van ser incapaços d’arribar a un acord. Va ser una greu irresponsabilitat a la qual només faltava el desenllaç, el veredicte dels electors.

Ara ja el sabem. L’esquerra retrocedeix en vots i en escons. La formació de Govern encara és més complicada. I el més greu: la ultradreta es la tercera força del país. VOX, que defensa plantejaments polítics que podem qualificar de feixistes, multiplica per dos el seu suport. La cadena d’errors dels demòcrates ha donat ales a la pitjor cara de la nostra societat. Ha servit per premiar el racisme, per banalitzar la violència masclista, per posar en qüestió els fonaments democràtics.

L’esquerra haurà de fer una profunda autocrítica per haver donat una nova oportunitat a la ultradreta. A l’abril, la immensa majoria dels espanyols van veure, alleujats, que l’amenaça de VOX no era tan greu com es temien. Un 10% i cinquena força al Congrés amb 24 diputats. Només el fet d’haver aconseguit parar la ultradreta ja era un argument suficient per no convocar eleccions.

Però Pedro Sánchez va jugar amb foc i no va apurar la possibilitat d’un pacte de Govern amb Unidas Podemos. I Pablo Iglesias tampoc va jugar bé les seves cartes. Problemes d’egos? D’un egoisme cec? O de molts i poderosos interessos que en cap cas volien veure a ningú a l’esquerra del PSOE en un Executiu. Una mica de tot, però el resultat és que Espanya és avui, amb 52 diputats ultres al Congrés, més fosca. Més amarga. Menys moderna. Més dura. Més difícil. Més trista. El fantasma de Franco no estarà al Valle de los Caídos, però estarà al Congrés. Un retrocés històric.

L’altra gran notícia del 10-N és l’enfonsament de Ciudadanos. El partit que tenia el vent de cara per convertir-se en el partit frontissa, en el centre capaç de governar amb la dreta i amb l’esquerra, ha protagonitzat un veritable suïcidi polític. Albert Ribera ho volia tot. Volia desbancar al PP, ser el líder de la dreta i s’ha quedat sense res. Va prometre regeneració i ha acabat apuntalant governs tacats per la corrupció com els de Madrid o Castella i Lleó. Es deia lliberal i és presoner de VOX. La història serà molt dura amb Albert Ribera i amb l’equip d’incondicionals que l’han acompanyat en el desastre.

El resultat és que Espanya és avui encara més ingovernable que abans. El PSOE somiava amb poder governar sol i ara l’únic que ha aconseguit és que el seu soci natural a l’esquerra estigui encara més debilitat. Que, junts, sumin menys escons. I si volia prescindir dels partits independentistes, ara encara els necessita més. El miratge del centre que va ser Ciudadanos ja no existeix. I el Partit Popular s’enfronta al dilema de si plantar cara a VOX amb més moderació o accentuant la radicalitat.

A Catalunya, la gran novetat és l’entrada de la CUP al Congrés. Per fer-lo ingovernable, deien en campanya. I la veritat és que aniran a una Càmera que, a hores d’ara, els dóna la raó. Espanya és avui més difícil de governar. Entre altres coses perquè ERC, que havia apostat per un cert realisme, veu que ha de seguir mantenint el pols amb Junts per Catalunya. Els republicans perden dos escons i el partit de Puigdemont i Torra en guanya un. La batalla per l’hegemonia seguirà condicionant la política catalana i qualsevol possible sortida al conflicte.

Una visió maquiavèl·lica podria dir que Pedro Sánchez ha aconseguit debilitar al seu rival a l’esquerra, Unidas Podemos; eliminar al seu adversari de centre i dividir el vot de la dreta de tal manera que el Partir Popular no sigui alternativa de Govern. És així. Però el resultat és catastròfic: l’ascens de la ultradreta. Especialment greu perquè el conflicte a Catalunya fa molt difícil una aliança entre tots els demòcrates per fer front a VOX.

Tornar a les urnes en un context polític i social tan difícil va ser una immensa irresponsabilitat. L’esquerra en pagarà les conseqüències durant molts anys perquè les ferides entre el seu electorat són profundes. Però la qualitat democràtica d’Espanya també en sortirà malparada. Que les idees que històricament havia defensat el feixisme tinguin ara tanta força al Congrés, representa un retrocés gravíssim en termes democràtics i ètics. La data del 10-N del 2019 possiblement figurarà en negre en la història malgrat haver estat un diumenge.

Aquest article ha estat publicat pel Diari de Tarragona

Josep Carles Rius
Sobre Josep Carles Rius

Josep Carles Rius és president de la Fundació Periodisme Plural,que edita Catalunya Plural, El Diari de l'Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat. Professor de periodisme a la UAB, ha estat degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirectorde La Vanguardia. Ha treballat a El Periódico de Catalunya i a TVE. Va ser director del diari Público a Catalunya (Públic) fins al seu tancament. Josep Carles Rius es presidente de la Fundació Periodisme Plural, que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball y El Diari de la Sanidat. Profesor de periodismo en la UAB, ha sido decano del Col.legi de Periodistes de Catalunya y subdirector de La Vanguardia. Ha trabajado en El Periódico y en TVE y ha colaborado en la SER. Fue director del diario Público en Catalunya (Públic) hasta su cierre. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*