La ultradreta que roman amagada a Catalunya

Algunes respostes intolerants que es van perpetrar en nombrosos ajuntaments catalans no tenen res a envejar a les reaccions airades de la ultradreta. Probablement el 99% dels independentistes no són ultres. Però es pot portar l'estelada i ser tan feixista com qui s'embolica amb la bandera de la gallina

Andreu Farràs
 
 
 
Manifestació a Montjuïc de l'extrema dreta del 12-O a Barcelona | Sandra Vicente

Manifestació a Montjuïc de l'extrema dreta del 12-O a Barcelona | Sandra Vicente

Els líders polítics catalans solen enorgullir-se des de fa anys de l’escàs suport electoral que els partits ultradretans han registrat tradicionalment a Catalunya. Els catalanistes fins i tot l’han esgrimit com una altre senyal de distinció de la qual vanar-se no només a Espanya sinó a la resta d’Europa: les formacions de la dreta extrema i fins i tot del conservadorisme moderat espanyolista del PP tenen poc predicament en el Principat des de la restauració de la democràcia (la victòria de Ciutadans a les últimes autonòmiques es va preferir interpretar com una reacció dels electors antisobiranistes, però no necessàriament dretans).

En els últims mesos, però, a l’ombra de la crispació generada al voltant del procés independentista tant per part dels partidaris com dels detractors, ha augmentat el protagonisme d’un col·lectiu minoritari però sorollós que es caracteritza per la intolerància ideològica i el fanatisme. Un fet que obligaria els experts en els fenòmens ultres a qüestionar-se si Catalunya és una curiosa illa en la qual gairebé no hi ha radicals de dretes.

Vox va obtenir en les eleccions legislatives el 10,3% dels vots a tot Espanya. A Catalunya va aconseguir el 3,6%. A les municipals va caure a Espanya fins al 5% i a Catalunya fins al 2,1%.

En la majoria dels països de la resta d’Europa, la dreta radical i xenòfoba ha emergit espectacularment, sobretot a partir de la crisi econòmica del 2008 i pels seus efectes sobre la desigualtat i la deconstrucció dels Estats del benestar. Actualment, amb els matisos propis de cada país, compta amb un suport inèdit des del final de la Segona Guerra Mundial. Va des del 37% de Polònia i el 21% de França i Dinamarca fins al 17% d’Itàlia i el 7% de Grècia.

És Catalunya tan rara respecte a la resta d’Europa? Es pot assegurar que és una col·lectivitat tan progressista que és l’única nació europea en què la ultradreta compta amb un suport inferior al 4%?

La resposta dependrà de què entenem per dreta radical. Si acceptem que a Catalunya és d’extrema dreta tot aquell (i només aquell) que enyora a Franco, homenatja la dictadura, oneja la bandera preconstitucional, adora les forces i cossos de seguretat de l’Estat, defensa les curses de braus i odia els independentistes i fins i tot a la llengua, cultura i costums catalans, llavors en la nostra nació els ultradretans són una minoria ínfima.

Però si canviem la definició i fem servir alguns barems utilitzats a Europa, potser la percepció també varia. I el percentatge. De vegades, alguns defensors de la identitat es converteixen en agressors de l’altre. Hi ha nacionalisme reivindicatiu. I supremacisme excloent. No ataquen a ningú ni l’insulten, però el menyspreen o aïllen. “Ja se sap, són espanyols” no és menys greu que “a por ellos”. Enaltir sense matisos l’identitarisme és arriscat.

El nou grup neofeixista del Parlament Europeu que capitanegen Marine Le Pen i Matteo Salvini s’ha batejat Identitat i democràcia. Ser independentista no és incompatible amb ser homòfob, antiavortista, classista, racista, ni islamòfob. O fins i tot eurófob: depèn de quina sigui la resolució final del Parlament Europeu davant les justes reivindicacions de Carles Puigdemont i la seva acta de diputat, la resposta de certs sectors hiperventilats cap a la UE pot ser desmesurada.

Les respostes intolerants -per no dir d’incitació a l’odi- que es van perpetrar en nombrosos ajuntaments catalans a causa dels pactes que van establir (amb tota la legitimitat i legalitat) determinats partits no tenen res a envejar a les reaccions airades dels seguidors de Santiago Abascal. El paroxisme va arribar a la plaça de Sant Jaume de Barcelona el dissabte passat.

La globalització caòtica, els canvis demogràfics i socials causats per la immigració i l’envelliment de la població autòctona, el desmantellament parcial de l’Estat del benestar per les hegemòniques consignes neoliberals, el desencant cap a la socialdemocràcia, la recessió econòmica del 2008 encara en fase de superació són algunes de les causes d’una indignació i desafecció compartides a molts països desenvolupats. Els seus respectius ciutadans han reaccionat de manera diferent, com diferents són les circumstàncies històriques de cada geografia. Al Regne Unit, alguns, van abraçar el brexit. A França han crescut el lepenisme i les armilles grogues. A Itàlia, Salvini. Al nord i al centre d’Europa, els democristians i els socialdemòcrates han hagut d’endurir les seves polítiques migratòries per no ser engolits pels neonazis amb corbata.

I a Catalunya? Hi hauria crescut tant l’independentisme si no haguessin caigut a plom sobre els catalans totes les causes esmentades en el anterior paràgraf?

Seguir vivint amb la convicció -per tranquil·litzar la consciència-  de què l’independentisme té el monopoli de la veritat democràtica perquè la seva causa és justa i que, per tant, tot aquell que atempti contra els seus interessos o els seus seguidors mereix ser menyspreat o atacat al carrer, a les tribunes i a les xarxes socials. Això és permetre que en el seu si creixi, amagat, l’ou de la serp. Molt minoritari, ínfim, sí, però tan perillós per a la convivència i el futur de la col·lectivitat com Vox. Probablement el 99% dels independentistes no són ultres. Però es pot portar l’estelada i ser tan feixista com qui s’embolica amb la bandera de la gallina.

3 Comments en La ultradreta que roman amagada a Catalunya

  1. Tan difícil és pensar que podem tenir alguna virtut
    i que una pot ser que sóm un poble més tolerant ?.
    Malgrat que gent intransigent i amb poques llums n’hi ha a tot arreu.

  2. Es pot proclamar que ets d’esquerres i deixar-te votar per la dreta xenòfoba i racista, com ha passat a Barcelona.

  3. De debó que et semblen “ínfimes” les expressions d’intolerància, d’autoritarisme, o d’odi i menyspreu a l’adversari, dintre de l’actual catalanisme independentista? A mi més aviat em semblen clarament hegemòniques, fins i tot en el molt significatiu (i alhora paradoxal) fet de qualificar sistemàticament de “feixistes” o “antidemòcrates” a tothom que no hi coincideix amb ells o no els donen la raó com pallussos. I que si VOX té menys del 3% de vots a Catalunya, no és perquè els catalans i catalanes siguem més demòcrates i més progressistes que le gent de la resta d’Espanya, sinó perquè la base social de l’ultradreta, a casa nostra, vota majoritaríssimament als partits independentistes.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*