Entrevista | Miquel Missé

“La transsexualitat ha passat de reivindicar el dret a operar-se a quasi reivindicar el dret a no fer-ho”

Quin missatge envia la societat a les persones trans? El malestar que pateixen és un malestar individual o col·lectiu? És necessària la modificació del cos per ser acceptat a la nostra societat? Cal canviar l’imaginari col·lectiu? En parlem amb Miquel Missé, activista trans i sociòleg, amb motiu del llançament del seu nou llibre “A la conquesta del cos equivocat”

Maria Antònia Frau
 
 
Miquel Missé, sociòleg i activista trans, durant l'entrevista | Sandra Vicente

Miquel Missé, sociòleg i activista trans, durant l'entrevista | Sandra Vicente

Des de sempre, el discurs més estès sobre transsexualitat ha afirmat que el malestar de les persones trans resideix al cos i, a més, que és un problema individual que ha de solucionar cada persona. Miquel Missé, sociòleg i activista pels drets trans, ha editat diversos llibres on parla sobre la transsexualitat i qüestiona el model binari de gènere i els rols imposats per la societat, com El gènere desordenat: critiques entorn de la patologització de la transsexualitat, editat juntament amb Gerard Coll-Planas o Transsexualitats. Altres mirades possibles. Ara torna amb un nou llibre A la conquesta del cos equivocat, en el qual reflexiona sobre el malestar que s’atribueix al cos de les persones trans i proposa qüestionar aquest discurs estès i hegemònic sobre la transsexualitat.

En el teu nou llibre poses en qüestió la idea del cos equivocat, a què et refereixes?

El principal imaginari al voltant de la transsexualitat està molt centrat en que el malestar que les persones trans tenim es resol modificant el nostre cos. Aquesta idea l’hem assumida i fins i tot l’hem reivindicada des del propi col·lectiu trans. El que proposo en el llibre és que entenc perfectament la necessitat de modificar el cos perquè la nostra societat és molt rígida amb el que és acceptable de ser home o dona. Jo mateix modifico el meu cos però és molt important que en algun moment puguem qüestionar-nos al servei de qui estan les modificacions culturals. Tinc la sensació que plantejar el tema del cos equivocat és una forma molt fàcil per la nostra societat de desentendre’s de que part del nostre malestar també es resoldria si es transformés l’imaginari col·lectiu, el que passa és que és més fàcil que nosaltres modifiquem el nostre cos.

El 2018 l’OMS va deixar de considerar la transsexualitat com un trastorn mental però incorpora el que anomena “incongruència de gènere” en el capítol de “condicions relatives a la salut sexual” al costat d’altres conceptes com a “disfuncions sexuals”. Què suposa aquesta redefinició?

Hi ha una petita millora. Abans el trastorn d’identitat de gènere era una categoria que estava a un capítol de la classificació internacional de malalties anomenada trastorns de comportament. El debat que hi havia sobre la taula era si s’havia de treure totalment la transsexualitat del manual. Des d’una perspectiva despatologitzadora ho hauríem de treure, però si pensem en molts països que no tenen sistemes sanitaris públics i que necessiten que les asseguradores tinguin categories mèdiques per cobrir-te el procés, si no existeix el concepte, per què haurien de donar-nos medicaments o tractaments hormonals?.

La gran qüestió va ser trobar una definició que permetés l’accés a la salut en diversos llocs del món però que no fos patologitzadora. Es va introduir la categoria “incongruència de gènere” en el capítol “condicions relatives a la salut sexual” on hi ha diverses situacions que requereixen acompanyament mèdic però no són malalties com, per exemple, un embaràs. La crítica que faig és que la categoria que proposen em sembla problemàtica perquè, de nou, estableix que hi ha una manera congruent d’articular com ha de ser la teva expressió, la teva identitat i el teu sexe. S’ha d’entendre que era complicat i arriscat fer aquest canvi, està bé canviar d’un capítol a un altre, però crec que el concepte no ens ajuda.

Actualment es fa la distinció entre identitat de gènere i expressió de gènere. Quin és el significat de cada concepte?

El concepte gènere se subdivideixi en dues categories: identitat i expressió. És una gran riquesa que aporta el llenguatge a l’imaginari perquè diferencia que tu t’identifiquis com a home, dona, o en un gènere no binari, amb el fet que tinguis una expressió masculina o femenina. Fins ara semblava que quan eres un home amb una expressió molt femenina era perquè necessàriament et senties dona. Sentir-se dona i ser femení era el mateix. Ara no és així i podem explicar que els homes poden ser molt femenins i ser homes, que les dones poden ser molt masculines i sentir-se dones.

El que fem és ampliar el ventall de possibilitats d’expressió per la gent amb una identitat determinada. El principal tema de la transsexualitat és que el fet de tenir una expressió de gènere, unes identificacions, unes aficions i un imaginari que t’identifica més amb el gènere contrari, et porta a la conclusió que el que està passant és que tu no deus ser un home o una dona. En canvi, si flexibilitzéssim moltíssim el que és ser un home i que és ser una dona, la transsexualitat com a necessitat disminuiria.

Afirmes que ens diuen que ser trans és néixer en un cos equivocat. Com definiries tu la transsexualitat?

Definiria la transsexualitat com l’experiència, el desig o el fenomen de voler viure en una identitat de gènere que no és la que se’t va assignar en néixer. En alguns casos això implicarà també modificar el cos, en major o menor mesura, i en altres potser no. Per mi té a veure amb la necessitat de viure amb una altra identitat de gènere per sentir-te reconegut per la societat.

Miquel Missé, sociòleg i activista trans, durant l’entrevista | Sandra Vicente

Creus que modificar el cos és la solució?

Modificar el cos pot ser la solució per un individu en un moment concret i pot ser una solució entre cometes, perquè després hauríem de veure si realment modificar el cos transforma el nostre mal estar o el que realment fa que estiguem millor és el procés d’empoderament i autoestima corporal.

Hem d’aspirar a més, per exemple: encara que a algunes dones els ajudi fer autodefensa per sentir-se més segures, el que resol és que els homes no agredeixin. Més enllà que modificar el nostre cos ens faci sentir millor, el que realment resol el problema de fons és que la nostra societat faci una revolució en la forma en la qual entén la identitat, el cos i el gènere. 

Parlem dels menors transsexuals. Fins a quin punt podem dir que un menor és trans o que és una nena masculina o un nen efeminat?

És un debat molt complex perquè principalment hi ha moltes famílies que estan intentant fer-ho el millor possible i és el que s’ha de destacar. Hi ha una situació que és molt difícil de gestionar en relació a la família extensa, a l’espai públic, a l’escola o al pediatre, que és quan un nen o una nena expressa amb molta contundència comportaments de gènere o identificacions que no són les que s’esperaven.

Una de les complexitats és que quan es parla de menors trans hi ha moltes famílies que se senten qüestionades. No es tracta de culpar ningú però s’ha de posar en qüestió el paradigma de la transsexualitat infantil com un paradigma explicatiu de per què els nens i les nenes a vegades fan això.

Hem de pensar formes molt més àmplies perquè el que està passant té més a veure amb la rigidesa de gènere i la poca llibertat per expressar-se, que amb el fet que clarament hi hagi uns nens que tinguin una situació especifica de no concordança. La nostra feina és aconseguir que els nens tinguin altres imaginaris possibles.

Al teu llibre “Transsexualitats. Altres mirades possibles” qüestiones la patologització de la transsexualitat i planteges altres maneres d’entendre-la. Quines serien aquestes mirades?

Bàsicament és intentar explicar la qüestió trans des d’un altre paradigma que el que proposa és que la transsexualitat no m’ha passat a mi individualment, sinó que és una cosa relacional i col·lectiva i, per tant, per a que a mi se m’hagi acudit que jo sóc trans hi ha hagut molts elements culturals que m’han influït en aquesta decisió. Per mi té més a veure amb una qüestió estructural que una qüestió biològica.

En aquest mateix llibre dius que “Els metges deixaven de ser metges i passaven a convertir-se en guardians del sistema binari home/dona”. A què et refereixes?

La gran batalla és transformar l’hegemonia que té l’imaginari biomèdic. Tot i viure en una societat que sembla que ha fet una autèntica revolució en relació al seu imaginari feminista, encara en molts contextos els grans experts en temes de sexe, gènere i sexualitat continuen sent els metges. Hem d’aconseguir transformar també el seu imaginari, flexibilitzar-lo… A més, una feina molt important és visibilitzar i promoure altres models i referents d’homes que tenen expressions femenines i de dones que tenen expressions masculines. Cal parlar que no tothom neix mascle o femella i que no tothom s’identifica com a home o com a dona.

La població trans és molt rica i diversa i s’allunya de la normativitat que la visibilitat  mediàtica proposa. Cal no rebutjar la riquesa de la qual partim perquè és inspiradora. El més important és poblar l’imaginari col·lectiu amb una gran riquesa de possibilitats d’existència perquè la gent sigui més lliure. Hi haurà gent que continuarà dient que hi ha una línia entre el normal i el patològic, entre la forma correcta i esperable de viure el gènere, etc. Mentre aquesta gent diu això, anem omplint l’imaginari de tothom de moltes formes d’existència fins que al final la seva posició quedi totalment relativitzada.

Miquel Missé, sociòleg i activista trans, durant l’entrevista | Sandra Vicente

També parles del concepte transsexualitat normativa, et refereixes a la que impulsa el discurs mèdic?

Té a veure amb els mandats de la transsexualitat. Per exemple, acceptar que ets una persona trans però has de passar totalment desapercebut, el que es diu la cultura del passing de la que parlo al llibre. Hi ha una pressió per passar desapercebut o desapercebuda i quan no se’t nota que ets una persona transsexual, ets premiat. Per exemple, jo vinc a fer aquesta entrevista i porto una samarreta compressora que fa que el meu pit no es noti i això té un premi socialment. Si vingués sense aquesta semblaria trans, per això si penso en treure-me-la sento que la gent m’acceptarà menys.

Quan no fas una transició completa segons aquesta normatitivitat trans, sembla estrany. Hem de fer molta pedagogia sobre que l’objectiu no és que jo passi de A a B sinó que jo trobi el meu lloc en la línia entre tots dos punts. Per mi l’empoderament trans passa perquè jo sàpiga que si no em poso aquesta samarreta compressora, la gent també em premiarà. Però ara el que sento és que m’he de fer una mastectomia. No està valorat com de difícil és dir que no em vull operar. Hem passat d’un paradigma de reivindicar el dret d’operar-nos, que ens ha costat molt, a un paradigma quasi de reivindicar el dret a no operar-nos.

Quines són les conseqüències patides per mirar la transsexualitat des d’una mirada mèdica i patologitzadora?

La principal conseqüència la patim la gent trans perquè vivim tota la vida pensant que som nosaltres els que tenim un problema i que l’hem de solucionar. El moment principal de malestar és al principi, quan penses que no ets com els altres, que hi ha alguna cosa que no encaixa. Aquest patiment és molt dur i és inacceptable que jo hagi hagut de passar moments en la meva vida on pensava que la meva existència no era correcta.

El principal problema del model patologitzador és que individualitza i responsabilitza del malestar a la persona i al seu cos. S’emet un missatge afirmant que jo sóc el responsable d’estar millor, però tota la societat en té la responsabilitat. La qüestió és si podem educar la nostra mirada per respectar la riquesa de cossos possibles i la manera de viure el cos de la gent.

Al final, “el cos equivocat” és un tema que ens interpel·la a totes?

Tots els cossos estan equivocats, no n’hi ha cap que estigui bé. El que passa és que es parla molt del cos de les persones transsexuals perquè requereix un canvi de sexe. La proposta del llibre és apel·lar a les aliances entre la gent. Jo sóc trans i potser tu no ho ets però estàs entenent perfectament el que t’estic dient i et pot molestar i pots rebel·lar-t’hi. Ens hem de preguntar a qui li interessa que hi hagi pressió corporal, que ens vulguem modificar el cos i que sempre estiguem una mica a disgust. Ens hem de fer càrrec que aquesta manera de viure el cos és profundament desigual i violenta.

Una manera de reconquerir el cos és interpel·lar la societat?

Si, reconquerir el cos, ho intento explicar al llibre, no és culpabilitzar la gent que s’opera dient que no el reconqueriran. És quasi un estat mental o una posició. Per exemple, partint de la base que la gent es depila per pressió estètica i perquè si no, no es veu bé, allò important és prendre consciència crítica. Tu et pots depilar perquè és una norma sexista que està apuntalant els mites de la bellesa femenina, no perquè el teu cos estigui malament; ho saps i tot així ho necessites però no és que tu siguis una boja que no acceptes el teu pel, sinó que hi ha pressions socials que afecten la teva autoestima. És aquí on hem d’assenyalar.

1 Comentari en “La transsexualitat ha passat de reivindicar el dret a operar-se a quasi reivindicar el dret a no fer-ho”

  1. Dominique // 24/07/2019 en 13:26 // Respon

    Molt interessant.Hem de llegir aquest llibre.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*