“La redacció de l’Estatut del 79, liderat pels socialistes, és l’últim gran episodi de la unitat dels partits democràtics catalans”

L'historiador Jaume Muñoz ha publicat enguany el seu llibre 'Perseguint la llibertat. La construcció de l'espai socialista de Catalunya', que s'endinsa en la trajectòria de les idees i partits socialistes catalans entre la post guerra i la victòria del PSOE a les eleccions generals del 1982

Siscu Baiges
 
 
 
Jaume Muñoz, historiador

Jaume Muñoz, historiador

Amb el títol Perseguint la llibertat. La construcció de l’espai socialista a Catalunya 1945-1982 (L’Avenç), Jaume Muñoz Jofre, llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona, ha escrit un llibre que s’endinsa en la trajectòria de les idees i els partits socialistes catalans del període que comprèn des de la immediata post-guerra civil espanyola a la victòria aclaparadora del PSOE a les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982.

L’ha fet amb el suport d’una beca d’investigació de la Fundació Ernest Lluch i forma part del treball de recerca de la tesi doctoral que presentarà aviat. Repassem, doncs, amb ell aquests prop de seixanta anys d’èxits i fracassos, d’il·lusions i frustracions, d’acords i discrepàncies dins la família socialista catalana.

Quin pes tenia el socialisme a Catalunya l’any 1945? Qui eren i quants eren els socialistes catalans d’aquella època?

Era molt residual. Dins de Catalunya hi havia molt pocs socialistes. S’està acabant la Segona Guerra Mundial i gent antifranquista pensa que les tropes aliades entraran a Espanya i derrocaran el franquisme tal i com s’han carregat el feixisme italià i el nazisme. Però això no passa. Mentre, des de l’exili, Josep Rovira, un aventurer, lluitador i secretari general del POUM, dissenya una estratègia que consisteix a fer un moviment que agrupi tots els socialistes catalans per estar preparats per la caiguda del franquisme. No es tracta de fer un partit sinó d’agrupar tota la gent de tendència socialista, que són pocs.

L’any 1936 s’havia creat el PSUC entre totes les forces socialistes que hi havia a Catalunya i de seguida va quedar absorbit dins l’obediència de la Internacional Comunista. El POUM és l’únic partit que queda al marge d’aquest procés. Hi ha un rastre molt residual de la Federació Catalana del PSOE, amb un personatge clau per a ells que es diu Juan García, a qui coneixen com ‘el paleta’, que té molt clar que no han de col·laborar amb el Moviment Socialista de Catalunya perquè, segons diu a un del seus informes, “abans que socialistes són catalans”.

Hi ha una tradició política que és la del socialisme català que s’inscriu en les preocupacions federalistes del que era l’esquerra aquí, i una altra tradició política, que és la del PSOE, molt marcadament centralista, que xoquen. Tenen molts problemes per poder congeniar. Quan es produeixi finalment la unitat socialista l’any 1978, la relació entre aquestes dues visions sobre com ha de ser aquest partit i com ha de ser Espanya serà molt conflictiva.

Eren pocs perquè sempre havien estat pocs o perquè la guerra civil i la repressió franquista els havia fet molt de mal?

Eren pocs perquè eren pocs. L’anarquisme i el lerrouxisme del Partit Radical tenien molta més influència entre la classe obrera. Andreu Nin, Rafael Campalans o Manuel Serra i Moret són valorats per les seves aportacions a nivell ideològic però tenen poca implantació popular. El Partit Radical té creada una estructura d’Estat dins l’Estat, amb una organització formidable i, en canvi, els socialistes són residuals. Els comunistes també eren residuals fins l’any 1936. Així com els feixistes.

Hi ha una impressió bastant estesa que els militants del PSUC, comunistes, són els que més van treballar durant el franquisme i que, quan va arribar la democràcia, els vots dels treballadors se’ls van endur els socialistes. Sembla una injustícia històrica

Injustícia no crec que sigui la paraula més encertada. És sorprenent. El PSUC crea el marc mental de ser el gran partit de l’antifranquisme. Fa, realment, una feinada que ningú altre fa. Dins el moviment antifranquista és una força imprescindible i capdavantera. Però cal pensar que som en el context de la guerra freda, que hi ha molta gent anticomunista i que en un clima generalitzat d’il·lusió per un cert canvi, molta gent prefereix votar per una força d’esquerres que no sigui comunista. Són socialistes que estan parlant d’autogestió, del dret a l’autodeterminació, d’una transformació socioeconòmica a fons. Molta gent sent simpatia amb ells.

A nivell estatal, a partir del 1972, Felipe González comença a prendre les regnes del PSOE, que havia acabat com una organització gairebé morta. El PSOE no es declarava marxista fins aleshores. Ho fa durant tres anys i després fa marxa enrere. Quan fa el sorpasso al Partit Comunista, intenta fer el sorpasso de la UCD i modera molt les seves posicions. Hi ha un clima de radicalitat verbal generalitzada entre totes les forces que es presenten a les primeres eleccions democràtiques.

El 1977 no existeix el PSC. Hi ha una coalició electoral entre el PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE. Tenen tant suport gràcies a un discurs radical sense ser comunistes. De tota manera, s’ha de tenir en compte que el PSUC queda com a segona força política en les eleccions d’aquell any. Té un suport important.

El procés d’unitat socialista a Catalunya no va ser fàcil

El procés de trobada va ser molt difícil. El Moviment Socialista de Catalunya, el 1945 diu que vol ser un moviment, no un partit; una plataforma capaç d’integrar totes les sensibilitats socialistes a Catalunya que camini cap a la formació d’un partit que negociï a tres amb els socialistes espanyols i bascos. Durant el franquisme són un punt de referència però a partir del 1966, amb la radicalització de l’esquerra europea i amb el distanciament entre les visions des de l’exili i l’interior, es produeix la seva implosió. Es creen diverses alternatives. Cap d’elles té un recorregut llarg. Front Obrer de Catalunya, Forces Socialistes Federals,… Quan tota aquesta gent ha fet un trajecte de radicalització i troba que no ha arribat a cap port, tira enrere i es proposa crear el Partit dels Socialistes de Catalunya.

La idea no és agafar un partit que ja existeixi i anar incorporant-hi altres formacions, sinó crear-ne un de nou entre tots. S’engega un procés llarg de fundació del PSC, que es coneixerà com a Congrés, amb gent com Isidre Molas, Joan Reventós, Ernest Lluch, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Raimon Obiols… Més a la dreta tenen el Reagrupament Socialista i Democràtic, de Josep Pallach -que ve amb una visió més pròpia de l’exili- i el PSOE. Quan l’any 1977 facin l’aliança electoral entre el món del Congrés i el PSOE veuran que l’experiment funciona. L’èxit electoral els empeny, d’alguna manera, a culminar aquesta aliança en un partit polític. D’altra banda, Pallach va morir de forma sobtada i el grup del Reagrupament va quedar molt desorientat, a més de constatar la seva fragilitat electoral. Tot això ajuda a que el juliol de 1978 s’acabi constituint l’únic i primer Partit dels Socialistes de Catalunya.

Joan Reventós, Josep Maria Triginer i Josep Verde

Amb grans tensions, però

Brutals. Primer es fan els tres congressos d’autodissolució de les formacions que l’integren: el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. Però la militància de la Federació Catalana del PSOE estava convençuda d’abosorvir els dos partits socialistes catalans. Fins que Alfonso Guerra no els diu públicament, micròfon en mà, que “tindrem el mateix que teníem però amb un altre nom”, no ho accepten. Després, a les seves memòries diu que es penedeix tantíssim d’haver-ho fet així. Hi ha moltes baixes de militants de les dues formacions pròpiament catalanes que no estan d’acord que el procés d’unitat del socialisme català es faci d’aquesta manera.

Els congressos d’autodisolució són molt convulsos. I els primers anys del PSC com a partit, explicat pels propis dirigents i militants de base, es viuen en un ambient de conflicte constant, amb molta tensió, moltes dificultats. Fins que les dinàmiques polítiques i de poder i l’entrada de nova gent no vinguin a suavitzar aquestes dificultats inicials, el naixement del PSC serà difícil i durant uns quants anys marcaran la vida interna del partit.

A les eleccions generals del 1977 i les municipals del 1979, el PSC va ser el partit més votat a Catalunya. Això deuria ajudar a suavitzar les tensions internes

Guanyen als ajuntaments, tornen a guanyar les generals… La intenció inicial era presentar-se per separat. Hi ha un seguit d’enquestes, però, que el govern Suárez filtra als dirigents socialistes, que demostren que si les forces socialistes que hi ha a Catalunya es presenten per separat a les eleccions, guanyaria el PSUC; la Federació Catalana del PSOE seria la tercera força, el PSC-Congrés, la cinquena i el PSC-Reagrupament quedaria més a baix. Per això fan la coalició electoral, una coalició que és anòmala perquè el PSOE no té organització a Catalunya fins aquell moment.

El novembre del 1975, amb Franco morint-se, un estudiant de la Universitat Laboral de Tarragona, Josep Sánchez Cervelló, rep l’encàrrec de tirar endavant la tasca heroica de fer el partit, les joventuts i el sindicat a la província de Tarragona. Ho fa amb altres col·legues de la Universitat. Li van donar el carnet número 152 però els cent primers números no existien. Quan obren un local a la rambla de Tarragona hi ha una cua de trenta persones per afiliar-se.

Quan se celebren les primeres eleccions, molta de la immigració peninsular té el record del PSOE i el voten. Tens una força pràcticament inexistent durant el franquisme que guanyarà les eleccions a les altres forces socialistes catalanes. Per això el PSC hi posa sobretot el cap i els altres hi posen el múscul electoral i el gruix de la militància.

Les eleccions van bé fins el 1980 quan arriba la garrotada de la derrota en les eleccions al Parlament de Catalunya davant la Convergència i Unió que lidera Jordi Pujol. No s’ho esperaven

Vénen de guanyar les eleccions generals del 1977 i del 1979 i de guanyar molts ajuntaments, entre els quals les quatre capitals de província de Catalunya. Què ha passat? En part es l’efecte Tarradellas. La seva oposició a que les forces vencedores a les eleccions del 1977 pilotin el procés de recuperació de l’autogovern, treu molta visibilitat als socialistes catalans com a força vinculada a l’autogovern català.

A nivell estatal sí que aconsegueixen aquesta presència però a nivell català queden en un pla secundari darrera de l’hiperlideratge de Tarradellas. A més, es fa una mala campanya electoral. A vegades, quan penses que ho tens tot guanyat és quan perds. Diversos testimonis que he entrevistat m’han fet l’autocrítica d’aquella campanya, dient-me que no tenien un bon equip de primeres espases, amb unes llistes menys carismàtiques i punyents que les que presentaven al Congrés.

Els agafa totalment per sorpresa la derrota. La setmana abans de les eleccions havien estat distribuint entre la premsa com seria la composició del nou govern. Pujol els ofereix fer un govern de coalició però ho rebutgen. Només hi ha una veu que s’hi mostra a favor a nivell intern. És Paco Ramos, un històric, amb una vida increïble, que va estar als gulags de la Unió Soviètica. Diu que s’està configurant l’autogovern català que definirà com serà la Generalitat que en surti i que cal entrar al govern. Però la resta ho rebutja. També va pesar la campanya de la patronal avisant dels perills d’una victòria de les esquerres.

De fet, al Parlament hi havia una majoria d’esquerres. Es podria haver construït una majoria alternativa

Es podria haver fet però estan tan xocats i cauen tant en el desànim que es queden com a primera força de l’oposició, amb un to molt crispat i decepcionat, i entren en una dinàmica que durarà molts anys de ser la primera força de l’oposició.

La història recent de Catalunya hauria estat molt diferent si el PSC hagués acceptat entrar al govern amb Jordi Pujol?

Potser. Però no ho sabrem mai. Es començar a apuntar la tendència que en l’electorat del PSC un sector es mobilitzarà per les generals però no ho farà per les autonòmiques. Una dinàmica que durarà 23 anys.

Quin va ser el paper del socialisme català en la redacció i en l’aprovació de la Constitució espanyola? Va intervenir-hi gaire?

No. En política les relacions personals són molt importants i el PSC intervé en la mesura que hi ha diputats com Ernest Lluch que tenen bona sintonia amb altres diputats del grup del PSOE. Hem de pensar que quan es fa el pacte electoral l’any 1977 i obtenen 15 diputats, els socialistes de Catalunya tenen grup propi al Congrés, que el mantindran l’any 1979. L’any 1977, malgrat tenir grup propi, hi ha un acord entre el PSOE i el PSC-Congrés que diu que els diputats de la candidatura quedaran englobats dins el grup dels socialistes de Catalunya però que hi haurà disciplina comuna de veu, acció i vot.

També s’acorda que totes les decisions que s’hagin de prendre es faran de forma consensuada i tenint en compte la proporció de cada grup en assemblea prèvia de parlamentaris. Tota l’acció dels socialistes de Catalunya en la confecció de grans lleis com els Pactes de la Moncloa o la Constitució es farà obeint les directrius del PSOE. Les assemblees de parlamentaris no es van reunir gaire.

En canvi, el PSC sí que té un paper important en la redacció de l’Estatut

El PSOE no hi intervé i el PSC té un paper de lideratge absolut. Tarradellas s’autoexclou. La redacció de l’Estatut del 79 és potser l’últim gran episodi de la unitat dels partits democràtics catalans. Tot i que hi ha un lideratge del PSC en la redacció de l’Estatut, es fa de forma molt consensuada. No es plasma el projecte dels socialistes sinó que recull la idea que tenen totes les forces de com ha de ser Catalunya i l’autogovern català.

A partir d’aquí s’acaben els grans consensos?

Sí. Hi ha una sèrie de lleis de consens, com la de la immersió lingüística, que surt d’una reivindicació de pares de famílies immigrades i que desenvolupa Marta Mata, una socialista catalana. Però el nivell de consens que s’aconsegueix a l’Estatut del 1979 després ja no es mantindrà amb un espectre polític tan gran.

Com repercuteix el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 en el socialisme català?

Condiciona molt. El cop d’Estat es fa servir com a topall: “No estirem gaire més que mira què passa, els militars s’emprenyen!”. Es valora que el desenvolupament autonòmic està en marxa i que la Constitució del 1978 és molt progressista. Preveu que els treballadors acabin sent les amos de les seves empreses. Té una sèrie de claus socials que després no s’han desenvolupat. El cop d’Estat atura aquesta interpretació. Es comença a desenvolupar la Llei Orgànica d’Harmonització dels Processos Autonòmics (LOAPA) que els socialistes catalans entenen com una limitació fora mida de les seves aspiracions.

La direcció del PSC envia un seguit d’esmenes a la llei que el portaveu parlamentari, Ernest Lluch, acaba no presentant. Això obre una crisi impressionant dins el socialisme català que farà que perdi, l’any 1982, el grup parlamentari propi, amb altres excuses. Lluch no presenta les esmenes sota l’amenaça que la Federació Catalana del PSOE s’escindirà o que el PSC perdrà tots els suports internacionals. A més, té la idea que per fer política efectiva a Catalunya es necessita ser influent a Madrid i no té sentit barallar-se amb el PSOE perquè sinó “no ens donaran mai res”.

El nacionalisme català ha acusat sempre els socialistes de ser ‘sucursalistes’, abans, durant i després de la LOAPA i del debat sobre el grup propi. Tant important era o és tenir-ne?

Amb Pere Navarro, com a primer secretari dels socialistes catalans, encara surt el tema del grup propi. Quants cops va votar diferent el PSC del PSOE en dues legislatures? Dos. Per la qüestió de l’Amnistia, que no va incloure els militars que s’havien oposat a la dictadura i Juli Busquets, diputat socialista català que havia estat membre de la Unió Militar Democràtica, va votar en contra. Però això estava consensuadíssim. I per l’afer de la LOAPA, quan alguns diputats del grup van votar diferent.

Hi ha militants i dirigents que diuen que no era tant important tenir grup propi, perquè al cap i a la fi votaven el mateix, però n’hi ha molts que diuen que en no tenir-lo es perd visibilitat, el poder deixar anar el teu punt de vista, la capacitat d’aportar el teu matís. Com que hi ha la victòria electoral abassegadora del 1982 i entren dos ministres del PSC al primer govern de Felipe González, s’assumeix que un govern no pot tenir més d’un grup parlamentari. Mentre hi ha govern socialista a La Moncloa no té sentit que hi hagi més d’un grup parlamentari socialista.

Parli’m de tres dirigents socialistes de molt pes en aquests anys. Comencem amb Ernest Lluch

És un personatge extraordinari. És tan tafaner i li agrada tant ficar-se en tot el que pot que, evidentment, té molts pros i molts contres. Tenia una gran capacitat de treball. Ve de València perquè el van depurar de la Universitat de Barcelona. Aterra l’any 1977 però com que la seva dona tenia casa a Banyoles, estiuejava a La Garrotxa i s’havia dedicat a muntar el nucli del PSC-Congrés a les comarques gironines, no estava desvinculat de Catalunya, no era un paracaigudista.

València, justament, va ser un dels territoris amb més confrontació amb l’aliança amb el PSOE. Amb aquesta experiència ve a Catalunya i surt elegit com a cap de llista per Girona. És economista però té un pensament històric molt desenvolupat i veu que s’ha de fer política catalana a Madrid i que Madrid l’accepti. El tema de la LOAPA l’arrossega tota la vida. Deixa de ser portaveu del grup del PSC quan no presenta les esmenes però després serà ministre. No l’expulsen del partit. Mai no deixarà de ser del PSC malgrat que es dediqui a fer política estatal. És un personatge molt complex, a tots els nivells. Mentre és ministre manté l’activitat acadèmica. S’ha de ser un superdotat per poder compartimentar el cap d’aquesta manera. Té la voluntat d’arribar a tot arreu i és un polemista nat.

Narcís Serra?

Era molt jove quan arriba la democràcia. Ve de fer la mili. Tots li veuen potencial. Ell sosté que no volia ser alcalde ni ministre. És una ment prou brillant i el PSC necessitava personal polític dirigent d’un bon nivell. A nivell orgànic té un paper residual perquè de seguida que arriba és, primer, conseller del govern provisional de Josep Tarradellas, després passa a ser alcalde i finalment ministre. Passa de càrrec polític en càrrec polític i no té una activitat important dins el partit.

I Joan Reventós?

Joan Reventós és un home de consens. No és el líder en cap aspecte però és bo en tot. Deien que era molt bon home, que això ajuda. És més gran que molts d’ells. Havia fet la tesi doctoral en el tema de les col·lectivitzacions i el món cooperatiu i, per tant, malgrat que ve d’una família molt benestant de Barcelona, té una preocupació social que connecta amb el món socialista i l’antifranquisme catalanista. No és punta de llança a nivell ideològic. No té un carisma desbordant. Sap escoltar. Bastant tossut i sap fer que totes les sensibilitats que es van aplegant a les diverses formacions que lidera s’hi trobin còmodes.

Aquest tipus de lideratge no serà suficient quan les dinàmiques polítiques canviïn. Malgrat que guanyi les eleccions estatals del 1977 i el 1979, pesa més la marca i tot el projecte que l’acompanya. A la derrota del 1980 se li retreu que no era el candidat ideal. I també que acceptava tot el que Tarradellas volia imposar-li. Tenia un punt de buscar consens. Durant el franquisme qui obre la porta a la col·laboració entre les forces antifranquistes no comunistes i el PSUC és ell.

Amb Manuel Sacristán, als moviments estudiantils, en la creació de Comissions Obreres,… És qui llegeix el manifest fundacional de l’Assemblea de Catalunya el 1971. Era un home de consens i quan s’ha de passar dels grans consens a la batalla política en democràcia, no té un lideratge suficient i se li ofereix una sortida digna.

2 Comments en “La redacció de l’Estatut del 79, liderat pels socialistes, és l’últim gran episodi de la unitat dels partits democràtics catalans”

  1. J Javier Guillén Latorre // 26/08/2019 en 23:51 // Respon

    Molt interesant tota l’entrevista

  2. Maria Àngels // 01/09/2019 en 12:09 // Respon

    Interessant, molt encertades les preguntes del Siscu, algun desacord meu amb l’historiador pel que fa al paper del PSUC i algun silenci sobre la legislatura del 1980 al Parlament de Catalunya. He fet una lectura ràpida i el tornaré a llegir amb més calma.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*