La plaça sense veu

La plaça té un relat molt interessant pels seus voltants. Fins 1948 no s’obrí l’avinguda Infanta Carlota, actual Tarradellas, dada cabdal per mostrar com la presó Model era ben lluny del rovell de l’ou quan la fundaren. Els camps cediren per a propiciar l’aparició d’hàbitats luxosos on, tot s’ha de narrar, fins i tot s’introduí un barri xino paral·lel, el perfumat, amb prostíbuls més discrets amb barres americanes entre Entença i el carrer Buenos Aires

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Jordi Corominas

Jordi Corominas

Pocs barcelonins tenen anècdotes remarcables a la plaça Francesc Macià, integrada a la trilogia barcelonina amb les seves companyes de Catalunya i Espanya, tres bessones amb estranya forma de vida i a vegades inaccessibles, si bé qui escriu sempre recordarà la primera per una tarda al Sandor amb Enrique Vila-Matas per a preparar una presentació literària a la seva terrassa, on, de cop i volta, s’assegué al nostre costat un peculiar client amb la seva gavardina i molt afició per a fullejar amb suma atenció àlbums de cromos totalment buits fins a provocar-nos una rialla que encara deu ressonar per aquell sorollós escenari com a conseqüència dels cotxes de la Diagonal.

Mencionar l’avinguda determinant a la sort de l’espai d’avui ens condueix a l’origen del mateix. A Vida privada de Josep María de Sagarra dos dels protagonistes circulen amb el seu automòbil ben a prop, una terra eixorca a mig fer, i això ens porta a considerar la Història de l’ampliació de Barcelona gairebé com un Far West mai conclòs. L’exposició Internacional de 1929 apuntà certs límits.

A principi dels anys trenta s’encarregà a Nicolau Rubió i Tudurí el projecte d’urbanització de l’avinguda d’Alfons XIII entre el carrer Urgell fins al Palau Reial i els confins del terme municipal. Abans d’això hi hagué en aquest indret una granja experimental, desfasada pel progrés i la veloç expansió, determinant a l’hora d’establir un entorn més aviat singular, amb dos enormes edificis al cantó muntanya, obra de Josep Rodríguez Lloveras, expert en teatres i construccions destinades a l’espectacle, i aquesta condició explica en part la funció decorativa d’ambdues peces, menyspreades per la ciutadania, no per jutjar-les lletges, sinó més aviat per ignorar-les sens cap mena de pietat.

El centre de la plaça és tot un jardí, i fins i tot té nom, Menorca, en honor al seu dissenyador, ampliat a posteriori amb altres aportacions d’acord amb el creixement franquista, quan la Diagonal, ho hem dit altres vegades, passà a ser l’epicentre local per a continuar la progressió cap amunt, malmetre l’Eixample i plantar la pica del nou poder mitjançant celebracions, certs ambients ociosos i el record de la victòria de gener de 1939.

El canvi de rumb pot percebre’s just un mes després de l’entrada de les tropes amb una desfilada triomfal i es reincidí en aquests rituals fins el Congrés Eucarístic de 1952, quan s’ubicà la cerimònia definitiva en aquesta llarga línia recta. Mentrestant la plaça havia mutat el seu lloc a l’abecedari del nomenclàtor. Durant la República es dedicà a Niceto Alcalá Zamora, a la guerra reté glòria als germans Badia, i quan aquesta acabà es transformà en Calvo Sotelo des l’inevitable tendència de polititzar els nuclis més recognoscibles mentre eliminaven altres, com l’Hotel Colón o el Palau de les Belles Arts, per a ratificar l’adéu republicà i catalanista.

La plaça té un relat molt interessant pels seus voltants. Fins 1948 no s’obrí l’avinguda Infanta Carlota, actual Tarradellas, dada cabdal per mostrar com la presó Model era ben lluny del rovell de l’ou quan la fundaren. Els camps cediren per a propiciar l’aparició d’hàbitats luxosos on, tot s’ha de narrar, fins i tot s’introduí un barri xino paral·lel, el perfumat, amb prostíbuls més discrets amb barres americanes entre Entença i el carrer Buenos Aires.

En aquest sentit el vici té moltes màscares, i si volen fins i tot pot ser infantil, però no, no pensin malament. Entre 1945 i 1958 hi hagué una pista de patinatge al sector inferior de la plaça, desaparegut i reemplaçat des 1969 per una sèrie de blocs amb finalitats empresarials i comercials, del de Magatzems Sears fins al d’assegurances Winterthur, amb la seva característica façana d’òculs destinada a la actualitat a pisos de luxe.

El més curiós, i fascinant, és com la plaça ha irradiat avantguarda gairebé sens saber-ho. Un xic més lluny del seu quilòmetre zero observem l’immaculat, si bé un xic brut, gratacels Talaia de Federico Correa, famós a més de la seva vistosa originalitat pel crim d’Anna Permanyer el setembre de 2004. Si anéssim a l’esquerra, cap el Cinc d’Oros, donaríem amb tota la festiva activitat burgesa de Tuset Street i l’origen de la pizza a Barcelona, encara resistent a molts restaurants del barri sens l’encant del fundador, el Mario, a la cruïlla entre Urgell i Londres.

Per ser una rotonda Francesc Macià és un element sense personalitat, conegut per tots i evitat per qualsevol. Per a estimar-lo, convé prendre’l com a punt de sortida envers explorar allò adjacent. Als anys setanta la discoteca Metamorfosis, al carrer de Beethoven, fou la millor de la capital catalana segons, com no, pels seus parroquians, mentre ara és recomanable caminar un xic per a xafardejar la seu de Catalunya ràdio o, senzillament, anar cap a Buenos Aires i visitar la llibreria +Bernat, amb el mèrit de ser un emblema pels habitants d’aquest sector massa tranquil com per animar la freqüentació dels joves, qui es sorprendrien de tota la quadrícula del veïnat, potser massa estigmatitzada pel Corte Inglés, encara que si m’apuren, per a començar i tancar amb records, la memòria torna a somriure amb aquella manifestació espontània, sorgida des del mòbil amb SMS i molta ràbia, davant les mentides del Partit Popular després de l’atemptat d’Atocha.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*