La perla d’un arquitecte de Sants

La casa Jaume Estada és un rara avis a la singladura del seu autor, determinada per la seva prolixitat per la seva adscripció a la Lliga Regionalista, com tanmateix es donà amb altres companys de professió més cèlebres, com Puig i Cadalfach o Domènech i Montaner, qui no dubtaren en aprofitar la seva filiació política per a obtenir quantiosos encàrrecs

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Foto: Jordi Corominas

Foto: Jordi Corominas

Al temps de l’universitat vaig tenir un parell de bons amics sempre discutint pels seus orígens geogràfics. Un deia ser d’Hostafrancs i l’altre de Sants. Per a mi eren el mateix, i només més tard vaig entendre la diferència entre els dos actuals barris, abans poblacions diferenciades amb un tercer home més llunyà, la Bordeta. Per pinxos a la Bordeta, per gitanos Hostafrancs i per noies maques a Sants.

La frontera entre Hostafrancs i Sants degué situar-se al carrer de Joanot Martorell. La seva sinuositat apunta a l’existència prèvia d’un torrent, el de Magòria, fàcilment intuït per la forma de l’asfalt just al costat de l’emblemàtic restaurant La parra, just a l’inici del carrer del Sant Crist, vell camí ral desplaçat de la seva centralitat pels volts de 1790, quan es construí la carretera de Sants, més útil per poder ser ampliada, i així fou com progressivament esdevingué el rovell de l’ou, com demostra, si ens cenyim a la cronologia, la presència del monumental i excessiu Ajuntament de l’antic poble, obra de 1895, dos anys abans de les agregacions barcelonines.

Avui el carrer de Sants necessita una profunda reforma. Durant dècades ens divertírem amb l’anunci radiofònic sobre les seves virtuts comercials, el que no trobis aquí enlloc ho trobaràs, però la seva densitat automobilística és desastrosa. Des del meu humil parer una hipotètica solució fóra crear una nova i ambiciosa línia de tramvia per a enllaçar la ja existent de la Vila Olímpica fins a dur-la al Paral·lel i d’aquí fins al nostre protagonista. Alguns lectors ho jutjaran com una barbaritat sens meditar entorn l’absurd de tenir una avinguda a dojo de tendes, ben transitada per vianants i amb molts mals fums, no gens agradables.

Foto: Jordi Corominas

D’altra banda això impedeix apreciar el seu considerable patrimoni. Un dels seus grans artífexs fou Modest Feu i Estrada, qui centrà gairebé tota la seva trajectòria a la seva població natal al prendre el testimoni del seu pare, mestre d’obres, i adaptar-se amb intel·ligència a les diferents tendències arquitectòniques d’aleshores, entre el Modernisme i el Noucentisme.

Quan circulo pel carrer de Sants sempre desitjo arribar a la casa Jaume Estada. Poden creure’m, si els hi dic haver cercat documentació sobre el propietari, amb tota probabilitat un parent de Feu i Estrada amb vàries possessions a la barriada, entre elles una casa, les coincidències són brutals, al carrer del Sant Crist.

El bloc a la cantonada del carrer Salou degué causar sensació el 1908. En aquell instant l’esplendor del Modernisme minvava i els seus creadors degueren inventar-se evolucions molt difícils per a continuar amb l’estil, i quan això passa la decadència treu la poteta de manera vertiginosa, si bé tota caiguda pot ser el preludi d’una elevació envers altres paràmetres.

Foto: Jordi Corominas

Aquí allò clàssic s’aprecia per l’habitual culminació inspirada als castells medievals i allò revolucionari llueix des de la col·locació de la tribuna principal a una ubicació lateral, com si sense saber-ho s’anticipés a una dèria predominant des de finals de la dècada de 1910, quan molts edificis de Barcelona adoptaren aquesta premissa, amb o sense mirador de nou ric.

Aquest cos arrodonit serveix per a catapultar un balcó de ferro forjat a partir de la seva mateixa base i la verticalitat suggerida per dues columnes salomòniques coronades amb dues testes femenines amb motius vegetals enrotllats a les mateixes.

La tria d’un angle tan curiós determina la resta del conjunt, amb un darrer pis destacable per inserir plafons de ceràmica esmaltada amb dones policromes d’aire clàssic, i això no deixa de ser xocant, doncs a la meva imaginació sempre havien sigut banderes d’una modernitat molt Mort a Venècia.

Foto: Jordi Corominas

Aquesta vivenda vessa de detalls. Si anem a la seva planta baixa, just a sobre del toldo d’un negoci, distingim una placa de l’asseguradora contra incendis Northern, fundada el 1836.

La casa Jaume Estada és un rara avis a la singladura del seu autor, determinada per la seva prolixitat per la seva adscripció a la Lliga Regionalista, com tanmateix es donà amb altres companys de professió més cèlebres, com Puig i Cadalfach o Domènech i Montaner, qui no dubtaren en aprofitar la seva filiació política per a obtenir quantiosos encàrrecs. Féu fou, com el seu nom indica, molt més modest fins i tot a la seva rellevància dins del Catalanisme malgrat ser un dels socis fundadors de la formació al districte sisè de Barcelona. A molts dels seus dissenys hi figuren les quatre barres.

Morí el 1933, quan la Lliga canvià el seu nom per Catalanista perquè havia mudat la situació espanyola amb la Segona República. Donada l’acotació dels seus mèrits a Sants, on visqué tota la seva existència, degué de ser dels primers a conèixer la noticia de la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya a pocs metres de la seva finca més emblemàtica i potser lamentà no haver firmat l’immoble, pertanyent al corpus d’Enric Figueras i Ribas, vinculat amb la família Cros, una de les més senyeres de Sants des del segle XIX, Quan el seu membre més ilustre patí un famós i surrealista segrest ignorant, no tenia pas una bola de vidre, la transcendència del seu cognom per a la Història del Principat mitjançant una anècdota destinada a marcar tota una etapa.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*