La Història a un carreronet

Quan parlem de la necessitat d'una educació pública de qualitat ho fem des de l'absoluta urgència de formar ciutadans capaços de tenir un pensament crític i plural per a consolidar la democràcia i propiciar un veritable accés a la cultura, doncs des de la mateixa pot prosperar la reflexió social més enllà de temes i emocions, amb la raó com a indiscutible bandera

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Foto: Jordi Corominas

Foto: Jordi Corominas

La cronologia sempre té importància. El 1877 s’obrí, entre la carretera de Sants i el carrer de Sant Crist, el carrer Cros; el seu nom remet a la família propietària dels terrenys i fou cabdal més enllà de l’antic poble per la seva empresa química, amb les seves oficines, indubtable mostra de poder, ubicades a la cruïlla de passeig de Gràcia amb Aragó.

Molt podríem explicar d’aquest clan, però aquestes pàgines es dedicaran a l’edifici més emblemàtic del racó, l’antic Foment republicà de Sants, on es el fundà Esquerra Republicana de Catalunya el 19 de març de 1931.

Abans d’anar e l’episodi clau convé centrar el focus a determinades tendències decimonòniques. Quan parlem de la necessitat d’una educació pública de qualitat ho fem des l’absoluta urgència de formar ciutadans amb capacitat de pensament crític i plural per a consolidar la democràcia i propiciar un veritable accés a la cultura, doncs des la mateixa pot prosperar la reflexió social més enllà de lemes i emocions, amb la raó com a indiscutible bandera.

Foto: Jordi Corominas

Allò dit a l’anterior paràgraf fou assumit a mitjans del Vuit-Cents per la classe treballadora, i d’aquesta manera anaren sorgint a la majoria de localitats Ateneus, idonis per a la reunió i activitats de tota mena. A Sants el primer nasqué el 1864 i trenta anys més tard s’instal·là a un immoble nou de trinca vinculat a la terrisseria dels Batllori, encara dempeus al mateix indret, just al costat de la casa construïda per Enric Figueras i Ribas amb elements decoratius de clara iconografia progressista, com la típica victòria alada, rostres femenins i una màscara per com al·lusió a les funcions teatrals celebrades a l’interior, on també es podia ballar i prendre cafè.

La façana té tres cossos simètrics de notori eclecticisme. El balcó central és arrodonit i de pedra, mentre el secundari és corregut i de ferro forjat. Els curiosos d’avui a vegades creuen trobar-se davant dues realitats separades. No fou així als orígens, plens de canvis de nom i propietat. El 1905 esdevingué el Foment artístic de Sants, més tard fou republicà i durant la dictadura de Primo de Rivera serví com a seu de l’Unión Patriótica, partit del general convertit en governant espanyol.

La seva rellevància històrica començà a agafar volada durant la molt oblidada dictablanda. El context nacional havia patit un fort viratge amb la dimissió del dictador pel gener de 1930. Al Principat l’aire cridava a passar comptes. La Lliga Regionalista de Cambó i Puig i Cadafalch havia recolzat el cop d’Estat de 1923 per allò d’assegurar els interessos econòmics de la classe empresarial, i si bé més tard declarà sentir-se enganyada les proves històriques mostren un indubtable suport a la gestació dels fets, i el mateix va percebre la ciutadania, decidida a relegar la seva hegemonia a un record llunyà.

Foto: Jordi Corominas

Això era possible per la irrupció de nous lideratges carismàtics. Francesc Macià era l’home de l’instant. Havia intentat envair Catalunya el 1926, frustrant-se el seu objectiu per la delació d’un net de Garibaldi. Fou jutjat a París, rebé una lleu condemna, l’expulsió de l’Hexàgon i, com a contrapartida, rebé un allau de fama internacional.

Abans del seu retorn el país es preparà, quelcom poc freqüent al llarg del segle, l’unió de les esquerres en perspectiva de futures cites electorals. L’abril de 1930 el diari L’Opinió de Joan Lluhí i Vallescà publicà el manifest d’intel·ligència republicana. Entre els seus firmants més reconeguts hi figuraven Lluís Companys, Antoni Rovira i Virgili o el Doctor Jaume Aiguader.

Els vents electorals semblaven bufar a favor d’Acció Catalana. El cop de porta arribà a mitjans de març de 1931. Abans, les forces catalanistes favorables al progressisme havien format part dels reunits a Sant Sebastià per a concretar una aliança rocosa per a després de la Monarquia.

Foto: Jordi Corominas

Aquella primavera de 1931 s’organitzà la Conferència d’esquerres catalanes. Primer a Gràcia i després, com a cirereta, a Sants. Durant aquelles jornades nasqué un conglomerat de forces aliades sota les mateixes sigles. Quedava un mes pels comicis municipals i el presents en aquelles hores copernicanes reproduïen una valència arquetípica. Abans d’ells la Lliga Regionalista veié quan quedaven quatre dies per unes eleccions. S’hi imposà. Dècades més tard Barcelona en Comú reincidí en aquesta brevetat, configurant-se el gener de 2015 fins a triomfar el maig contra tot pronòstic a la ciutat comtal.

Tres foren les essències d’aquest pilar imprescindible, ben diferent a allò mostrat durant el Procés. Estat Català era independentista, tenia cert regust militarista per Macià i pretenia integrar l’interclassisme, factor de coincidència amb el Partit Republicà Català de Lluís Companys, de tarannà més federalista i obrerista, quelcom omès a més d’una noticia pel trist martirologi del President afusellat pel Franquisme el 15 d’octubre de 1940. Les tendències del PRC coincidien amb les del darrer implicat a l’operació, el grup de L’Opinió. La resta del relat és ben conegut. ERC arrasà a les municipals del 12 d’abril de 1931, i dos dies després Macià proclamà la República Catalana dins de la Federació Ibèrica, sospir anul·lat amb la promesa, pactada amb anterioritat a Donosti, d’un Estatut d’Autonomia.

Si passeges per Sants medità sobre aquella unió, considera-la un miracle i abraça-la. Més tard, coses de poltrones, brollaren les típiques dissensions, però aquest somni de bé comú arrelà entre aquelles quatre parets. Truqueu al timbre, podreu veure-les i respirareu la quimera d’una bellesa. Macià era la rauxa i Companys el seny, i des d’aquí clamem per aquest darrer, trencat, com sempre, per quatre exaltats d’ambdues bandes a l’octubre de 1934 i al catastròfic estiu de 1936. Lluís Companys fou un gran home. Potser, enlloc de caricaturitzar-lo, convingui llegir la seva biografia.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*