La Barcelona invisible: Can Peguera (i III)

El misteri dels reallotjaments és una metàfora més del menyspreu a les classes baixes a la capital catalana. Els homes i dones de Can Peguera han estat persones sense presència a la Història, entre altres coses perquè gairebé ningú arrisqués unes hores de la seva existència per descobrir aquesta urbs dins de la urbs

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Les casetes de planta de Can Peguera | Jordi Corominas

Les casetes de planta de Can Peguera | Jordi Corominas

La inesperada irrupció del vell botxí postergà aquest article sobre el meu passeig per les cases barates de Can Peguera. Era un diumenge a la tarda, just en aquell moment de l’any on l’estiu hi és sense haver-se consolidat del tot, i com a conseqüència d’això la calma era profunda, com si la ciutat estigués sumida en una estranya migdiada, sense futbol als bars ni ressaques gaire profundes a l’atesa de dilluns i la jornada laboral.

Com gairebé sempre vaig caminar sols, sense que ningú es fixés en la meva presència. Més d’un cop he transitat pel Raval i la rectitud dels seus carrers m’ha fet pensar al seu traçat militar. Hi ha un factor semblant a l’interior de la protagonista d’aquestes darreres setmanes, amb altres connotacions. Ja no és un disseny forjat per soldats, sinó més aviat una mescla molt pròpia d’aquell instant, entre oasis i polígon, amb la seva comprensible influència industrial.

Al cap i a la fi lamento no ser un ocell, ja que aquest tipus de construccions s’aprecien millor des del cel. Al pla impressionen les casetes de planta, percebent-se la seva diferència amb la resta de la ciutat. Ara, passats noranta anys des de la seva inauguració, són una curiositat arquitectònica amb un element social conflictiu a partir del nivell de pobresa, alarmant i en absolut minvat durant aquest decenni, gairebé com si la zona patís una maledicció eterna. Res sorprenent, d’altra banda, ja que si s’observa el paisatge, la seva horitzontalitat es complementa als voltants amb verticals blocs de pisos, gairebé un resum de l’especulació urbanística de Barcelona a les seves perifèries.

Les casetes de planta de Can Peguera | Jordi Corominas

Pasolini, darrerament un recurs habitual, parlava de l’extraradi romà com un tercer món dins del primer, i per això mateix invisible en ser aquest darrer qui manega el discurs del que és convenient. No era aconsellable exhibir les vergonyes de l’opulència, sempre, com tot, amb clarobscurs més foscos que lumínics. La referència italiana no és gens casual. Primo de Rivera era Mussolini per Alfons XIII i allò poligonal pels oblidats encaixava amb les borgate escampades als afores per a acollir als antics habitants del centre destrossat per a propiciar perspectives feixistes, com a l’avinguda Maria Cristina, on feien nosa els pobres.

A Barcelona aquesta expulsió del rovell de l’ou és ben visible durant aquest estiu en una exposició de l’Arxiu Fotogràfic relativa als carrers desapareguts per la reforma duta a terme per a crear la Via Laietana. Aquesta artèria suplementària de l’Eixample, avinguda d’oficines i control de la ciutadania tot arribant al mar, volia permetre una circulació més fàcil de tropes per a reprimir els aldarulls d’antuvi, els de la rosa de foc. Ningú sap on foren a parar els inquilins d’aquelles venes nervioses i estretes, hereus en desgraciada fortuna dels foragitats del Born, reinstal·lats segons un tòpic a la Barceloneta. Però les dates no quadren si datem el seu romandre sense sostre pels volts de 1714 amb els fasts a la vora de la mar el 1753, quan nasqué el popular barri de pescadors.

El misteri dels reallotjaments és una metàfora més del menyspreu a les classes baixes ala capital catalana. Els homes i dones de Can Peguera han sigut i són persones sense presència a la Història, entre altres coses perquè ningú arriscarà unes hores de la seva existència en descobrir aquesta urbs dins l’urbs. Quan els papers parlen de llunyania provoquen un terratrèmol de somriure a l’autocomplaença, sobretot a la nostra època, on la denuncia és agradable per a equilibrar consciències.

Quan el 1966 Marsé parlà del Carmel, posà sobre la taula la dualitat mitjançant dos personatges. Ara la seva aposta seria inútil. Ningú llegeix els textos, es queden amb titulars per a transformar-se en tertulians de bar des del sofà, actitud molt més prestigiosa segons diuen per la superioritat moral de les xarxes socials, un altre absurd de l’era de l’estupidesa.

Les casetes de planta de Can Peguera | Jordi Corominas

Podríem vessar més i més rius de tinta sobre els exclosos del radar mediàtic. Les meves impressions es troben condicionades per la mateixa Història. Si no haguessin resistit, ara viurien en gratacels i hi hauria uniformitat estètica en aquest sector de Nou Barris, districte que un redactor d’El País cataloga de classe mitjana, senyal de no haver-lo trepitjat o creure en l’augment de renda, producte de l’exclusió de molts joves residents a l’Eixample envers aquest destí per no poder pagar el lloguer on eren.

A Can Peguera hi ha altres preocupacions. Malgrat això és bell aquest silenci i la familiaritat de butaques al costat de la porta, la roba estesa sense caure a la paranoia i l’asseure’s amb el veí per a xerrar sobre qualsevol anècdota sense la velocitat imposada des de la caiguda del mur de Berlín i la santificació d’Internet.

Molts podran qualificar el darrer paràgraf com una allau de llocs comuns i potser no s’equivoquin. Sóc d’un altre estrat barceloní. Al Guinardó no ens visiten per mandra, així doncs, imagineu-vos-ho en aquest límit. El que és estrany és apropar-s’hi, i fer-ho comporta curiositat i preocupació per a comprendre el conjunt federal on visc.

De petits haurien d’ensenyar-nos a llegir mapes fins a l’extenuació. Si pregunto pel carrer a qualsevol vianant sobre els 73 barris de la ciutat, no sabrà dir-me’n ni la meitat. Mentrestant abandono les cases barates i m’apropo a la plaça de la República per a agafar el metro. Sóc a dues parades del meu hàbitat, i aquest sospir per una gran majoria és creuar dos continents. Torno a Pasolini, amb el robatori de la motocicleta quan cau el teló sobre la pel·lícula amb la mort de l’antiheroi al Ponte Testaccio, cruïlla entre la Roma moderna i una cegada per la dimissió dels focus. Abans de morir, Accattone diu trobar-se bé. Em pregunto on xifrar aquesta línia invisible i demolidora entre ambdues ciutats. Em pregunto perquè ningú féu mai res per a cancel·lar-la i obrir una altra educació envers la igualtat.

1 Comentari en La Barcelona invisible: Can Peguera (i III)

  1. montse lopez gonzalez // 01/08/2019 en 9:00 // Respon

    Tant de bo hi haguessin més barris com el de Can Peguera i no les merdes altes i de color negre que s’han fet sense cap respecte per els colors del Mediterrani.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*