Francesc-Marc Àlvaro: “L’Estat no té relat i al final apel·la a la força”

Parlem amb el periodista Francesc-Marc Àlvaro, que acaba de publicar 'Assaig general d'una revolta', en el que revisa i dissecciona el Procés. El resultat és un exercici que no agradarà "ni als uns ni als altres". És per a "gent que vol plantejar-se preguntes"

Magda Bandera
 
 
Francesc-Marc Àlvaro | Foto: Carles Castro

Francesc-Marc Àlvaro | Foto: Carles Castro

El periodista i escriptor Francesc-Marc Àlvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) és independententista des de l’adolescència. No obstant això, “si l’Estat espanyol blindés el capítol financer-econòmic en una línia equivalent al món basc-navarrès, les competències lingüístiques i culturals i es reconegués en la Constitució Espanyola el caràcter nacional de Catalunya, com passa al Quebec respecte a la federació del Canadà, podria revisar aquesta posició independentista”, argumenta. De moment, el que ha fet en Assaig general d’una revolta (publicat en castellà per Galàxia Gutenberg i en català per Pòrtic), és revisar i disseccionar el Procés. El resultat és un exercici que no agradarà “ni a uns ni a altres”. És per “gent que vol plantejar-se preguntes”, afegeix.

Com hem arribat fins aquí? En el seu llibre insisteix en la idea que les dues parts porten anys auto-enganyant-se. 

Un dels problemes importants de tot el Procés ha estat el desconeixement mutu que les parts del conflicte tenien respecte l’adversari. En el cas de l’independentisme català els actors llegeixen la crisi sistèmica de l’Estat dels últims anys com una debilitat estructural i creuen que el xoc serà fàcil. Però no és així, l’Estat es manté fort. I, alhora, els partits, les institucions i el cor de l’Estat pensen, també erròniament, que el procés és un suflé, un calentón, i que, un cop passi, es tornarà a la normalitat. No llegeixen bé que s’ha produït un canvi de mentalitat. És el que anomeno ignoràncies creuades. Les dues, posades una al costat de l’altra, s’enquisten al conflicte. I encara perduren.

Tot el temps es parlava de xoc de trens, ambdues parts havien de conèixer els possibles riscos.

Cal distingir entre diferents fases. Hi ha un moment en què l’independentisme fa servir el concepte dret a decidir, que és un encert narratiu. El que millor fa l’independentisme és construir un relat i el que pitjor fa és transformar aquest relat en política. Aquesta és la paradoxa. L’Estat simplement no té relat i al final apel·la a la força. En un primer moment, els líders independentistes no veuen que es dirigeixen a la catàstrofe perquè pensen que la idea del dret a decidir pot tenir certa acceptació a Madrid o, almenys, pot no ser prohibida. Si en aquest moment les voluntats haguessin estat unes altres, i en una altra cultura política menys dura, es podria haver explorat aquest camí, però va ser curt.

En les eleccions de 2015 els partits independentistes guanyen, però perden el plebiscit, tot i que actuen com si les haguessin guanyat. A partir d’aquí tot va a ser ja molt difícil d’aturar. Aquesta majoria parlamentària els habilitava per gestionar polítiques però no per mantenir el full de ruta que es basava en aconseguir l’èxit en el plebiscit. No obstant això, tant Artur Mas com Oriol Junqueras i la CUP van actuar com si haguessin guanyat i aquest malentès provoca que el biaix antipolític se solemnitzi. Ara la situació de tots els actors és molt complicada, però haurien d’assumir que després de les eleccions de 2015 es va produir un procés d’apartament de la realitat.

Quan l’independentisme fa autocrítica reconeix que necessita “eixamplar la base”, però no que va ignorar que no tenia una majoria suficient.

Això no s’ha fet, i estic d’acord. Crec que és necessari que l’independentisme assumeixi que el 2015 no va ser coherent amb el seu propi plantejament i va fer un “com si …”

En el seu llibre recull diversos exemples de “com si” protagonitzats per actors molt diferents.

Un problema de l’anàlisi del procés català, tant dins com fora, és que s’ha simplificat. Per entendre per què l’independentisme s’ha ficat en aquest carreró, cal entendre la lògica del “com si”. És a dir, actuar com si la realitat fos exactament com es proclama. De vegades el discurs en política aconsegueix efectes performatius, és una cosa que més o menys totes les forces polítiques han fet. Però quan això s’estira massa i s’abusa del ‘com si’, es produeix una dissonància cognitiva: el que fas i el que dius no casa de cap manera.

Això és el que li ha passat a l’independentisme. Una mica de ‘com si’ és indispensable en política, molt de ‘com si’ et porta a un problema d’autoengany. L’independentisme ha obtingut un creixement social molt ampli, i ha llegit l’augment com a consolidació d’una majoria social irreversible que no té. Ha estat excessivament impacient plantejant un objectiu d’aquesta envergadura. La política és un treball de formiguetes. Com es pasta una majoria social? Per una obstinació tan important com un marc de secessió, la necessites. Si no, el que tens és una societat en la qual una meitat vol una cosa i l’altra una diferent.

Just Artur Mas va declarar que mai faria res que dividís a la societat.

El mateix Mas s’oblida del que havia estat una premissa: no fer res que anés contra la cohesió social. Finalment, per tacticisme, o pel que sigui, ell mateix ho incompleix.

S’ha dinamitat la convivència?

Jo no seria tan taxatiu. El procés afecta la realitat però no tant com per trencar el que són les cohesions de fons. La gent pot discrepar i estar dividida pel que fa a l’escenari de la secessió, però, tot i el que és el miratge de Ciutadans, crec que no s’ha trencat. En cas contrari, no es podria viure. Catalunya no és l’Ulster, per sort. Ni ho ha estat ni crec que ho hagi de ser. No veig una societat dividida ètnicament. L’èxit de Ciutadans a les eleccions del 21 de desembre de 2017 podria suggerir aquesta idea, però crec que va ser un vot-refugi de molta gent diversa que no vol la independència i tria aquesta opció com a fre. En eleccions posteriors hem vist que Ciutadans no ha consolidat un espai propi.

Quina ha de ser la resposta de l’independentisme a la sentència del Suprem? 

Ha de donar un resposta d’acord amb una previsió estratègica del que vol fer. És possible, per exemple, com diuen alguns, que busqui de nou un moment unilateral de xoc amb l’Estat. Bé, per acabar al mateix punt que es va acabar el 2017 no té molt sentit políticament. I aquí vaig a la meva crítica principal a l’independentisme: necessita reescriure la seva estratègia. Quan la tingui, ha de mantenir dins la resposta al Suprem, les eleccions, la política d’aliances, tot. Si no tens una estratègia, vas donant tombs.

Per quin tipus d’estratègia hauria d’apostar?  

Hauria d’assumir certes coses i, a partir d’aquí, escriure una estratègia políticament eficient que li permeti mantenir-se com una opció viva, però amb capacitat política que no sigui únicament la protesta. També, si pot, ha de governar, perquè es presenta com una opció de govern. Com, amb quina política d’aliances? Crec que és molt important saber si es mantenen en la política de blocs o si hi ha una obertura i accepten que per al govern de les coses pot pactar amb forces no independentistes. Algú s’imagina que en una futura Generalitat, després d’eleccions autonòmiques, governin sols una altra vegada com a bloc? A mi em costa. Crec que veurem situacions altra vegada de complicitat entre independentistes i no independentistes. Quines? No veig aquí ni al PP ni a Ciutadans, però sí socialistes i Comuns.

Aquesta opció coincideix amb els resultats a Catalunya de la últimes eleccions generals. 

Les últimes eleccions mostren que a Catalunya hi ha dos grans vectors forts, que són la recuperació socialista i el manteniment de l’independentisme pragmàtic, que ara és Esquerra. Això t’està dient alguna cosa, i caldria gestionar-lo amb intel·ligència, amb cintura.

Els partits independentistes han canviat molt en els últims anys, cap fa propostes de dretes i hi ha una confusió de rols.

Hi ha més aviat una dislocació. Els que abans eren moderats ara són partidaris del momentum insurreccional i els que abans eren més partidaris de la via unilateral ara són pragmàtics i gradualistes. Jo crec que la visió correcta és la pragmàtica, més que res perquè l’experiència recent t’explica que l’opció unilateral no té sentit si ets incapaç d’aplicar-la. L’Estat posa la força i tu no tens capacitat per respondre-li. Per tant, de què et serveix buscar un altre moment de xoc, si no han canviat les condicions objectives que hi havia a finals de 2017 respecte a la majoria social de l’independentisme?

Què hauria de fer llavors l’independentisme?

Necessita acreditar-se davant la ciutadania com una força de govern política, com a actors capaços de gestionar les institucions. Aquesta tasca és la que suggereix ara Esquerra, però no és fàcil, perquè parlem aquí sense esmentar una cosa que està sobrevolant: l’ambient emocional.

Ha estat un estiu estrany a Catalunya, a l’espera de la sentència del Suprem sobre els líders independentistes empresonats. Vostè també parla d’un escenari posttraumàtic després del 1-O.

L’ús de la força sobre una societat com la catalana va acabar afectant tot el món. Això mereix una reflexió: ¿per què l’Estat va usar la força? No era necessària. El referèndum, si som seriosos, va néixer avortat. De la mateixa manera en què jo faig crítica a l’independentisme, m’agradaria que algú escrivís un llibre sobre els errors que es van cometre des de la Moncloa o des de la Zarzuela.

Precisament una queixa repetida des de Catalunya és que s’ha sentit abandonada per la resta de l’Estat, per una ciutadania que no protestava davant de fets com els de l’1-O.

El que més m’ha dolgut és veure col·legues meus que han viscut de clixés o estereotips i que han evitat un acostament com cal a la realitat catalana per comprendre el que aquí passava com haurien fet si s’haguessin traslladat a una altra latitud. Per què una part del periodisme i de l’acadèmia espanyola ha comprat algunes realitats que són manifestament errònies o, com a mínim, inexactes i les van repetint? Després tampoc hi ha una percepció que el que realment ha passat aquí. Es va explicar a la població que era un suflé, es va quedar amb aquesta idea i, per tant, ja passarà. Si, en canvi, li dius que és una qüestió política de fons que té a veure amb el repartiment del poder i de reconeixement de l’Estat, potser llavors la gent s’aproximi a això d’una forma diferent. Però, és clar, fa mal quan algunes enquestes diuen que determinats sectors voldrien més mà dura a Catalunya.

Creu que hi ha repressió a Catalunya?

No crec que sigui una qüestió subjectiva dir que hi ha hagut una repressió policial i judicial. En la mesura que hi ha hagut actuació policial, hi ha repressió. I, de la mateixa manera que dic que hi ha repressió judicial i policial, crec que és un error dir que “Espanya és com Turquia”. No ho és. Ara, hi ha actituds autoritàries a Espanya? Sí, però dir que Espanya és com Turquia o la democràcia és com el franquisme és un error. Sé que hi ha independentistes que ho han dit, s’han equivocat.

Aquest tipus de declaracions han dolgut molt a l’altra banda. 

El passadís és molt estret i vull quedar-me a aquest passadís. És un fet que per a mi els presos són polítics. No perquè se’ls jutgi per les idees, ja sé que se’ls jutja pels actes. Però bàsicament perquè la naturalesa del judici és polític, perquè el conflicte és polític, no és d’una altra naturalesa i perquè mai hauria d’haver arribat a la llera judicial sinó que hauria d’haver estat a la taula política. Jo, que dic “Espanya no és com Turquia”, en canvi sí dic que hi ha presos polítics. Intento matisar, però s’enfadaran uns i altres.

És un equidistant?

No, penso pel meu compte. No busco l’equidistància, busco dir el que crec que he de dir i el que penso totalment. Crec que la millor definició del que ha passat amb l’Estat és que ha intentat actuar alhora com una democràcia i com un Estat de mà dura. És molt difícil ser els dos alhora, això et generarà una distorsió. Quan un Estat de Dret vol aplicar mà dura amb els seus en uns conflictes que són de naturalesa política, es produeix un curtcircuit. Això és el que ha passat: Espanya ha deixat de ser una democràcia? No, però Espanya ha tingut moments poc democràtics? Sí.

Per què parla de l’Assaig general d’una revolta?

Perquè és la preparació d’una funció que realment no s’estrena perquè no hi ha capacitat d’estrenar-la, hi ha capacitat per a un assaig general i un de sol, fins al moment. Segons el quadre de l’historiador Jaume Vicens Vives seria la revolució catalana número 12, però crec que va ser una revolta, un estat de protesta generalitzada que podem qualificar com revolta de baixa intensitat. És una revolta postmoderna, encara que no m’agrada aquest adjectiu perquè hi ha qui l’ha fet servir per parlar d’un cop d’Estat postmodern i no vull entrar en aquest canvi semàntic. Però sí que crec que és una revolta postmoderna en el sentit que és més l’escenificació de la revolta que la revolta en si. És un artifici.

Artifici es titula un capítol del seu assaig.

Uso aquesta metàfora per explicar què va passar de veritat. I el que va passar va ser el que succeeix en un quadre quan un autor fa un artifici i en un quadre de dues dimensions introdueix un efecte de profunditat de tres dimensions. És quan veus un quadre que sembla una finestra però no ho és. És tal la realització, tan eficaç el dibuix, que genera un efecte òptic. Aquí es va generar políticament l’efecte òptic de la secessió. La prova definitiva la dóna Xavier Melero, [advocat de l’exconseller d’Interior Joaquim Forn].

És el nen del vestit nou de l’emperador perquè és l’únic advocat no concernit políticament que parla amb una llibertat amb la qual no parlen els altres perquè tenen una complicitat política. Encerta en fer aquest paper perquè diu “sentin, la prova que això no va ser és que aquesta gent, quan van proclamar la independència, es van anar a casa seva, no van fer res per fer efectiu el que havien proclamat”. En aquesta paret en la qual hi havia un quadre amb una finestra, ningú va fer un esvoranc perquè la finestra existís. Només es va deixar penjat el quadre. Ara bé, dolorosa paradoxa, la resposta de l’Estat no és un efecte òptic, sinó que actua com si hagués estat real. La punició, la cadena repressiva es produeix en termes judicials com si haguessin intentat controlar el territori o haguessin marcat les fronteres.

Llavors, a què es refereix el lema “ho tornarem a fer”?

Melero subratlla l’evidència factual durant el judici i, curiosament, els concernits ni neguen ni certifiquen. És important recordar com aquesta independència s’anuncia a l’escalinata del Parlament, més aviat com un teatre dins del teatre i no com un efecte real. Sabien que si superaven l’artifici entraven en una altra dimensió i no van voler. Per això sorgeix aquesta famosa pregunta: què va passar? Va passar el que no va passar, va passar un efecte òptic tremend amb unes conseqüències penals bestials. Paradoxalment, qui més crèdit ha donat al relat independentista és el Suprem, que està jutjant no només els fets, sinó també el relat. Una altra pregunta és quan l’independentisme estarà disposat a assumir el relat de Melero oficialment.

Una entrevista publicada primer a La Marea

1 Comentari en Francesc-Marc Àlvaro: “L’Estat no té relat i al final apel·la a la força”

  1. El problema principal, és que no es pot començar un enfrontament contra un Estat amb menys de la meitat de recolçament popular.

    Un enfrontament per crear un altre estat amb les mateixes deficiències, només cal veure les lleis de transitorietat, més semblant a una República Bananera què a un estat modern

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*