Fotografiar-se per compartir el dol migratori

Els alumnes de l’aula d’acollida de l’institut Vall d’Hebron han realitzat el projecte Sincronitza’t, dinamitzat per l'entitat el Parlante, per treballar els seus processos migratoris a través de la fotografia

Victòria Oliveres
 
 
 
La fotografia de la Julia a l'exposició 'Objectes Migrants', feta pels alumnes de l'aula d'acollida de l'Institut Vall d'Hebron | Fotografia cedida per el Parlante

La fotografia de la Julia a l'exposició 'Objectes Migrants', feta pels alumnes de l'aula d'acollida de l'Institut Vall d'Hebron | Fotografia cedida per el Parlante

Quan els educadors d’el Parlante van demanar a un grup d’alumnes d’una aula d’acollida que duguessin un objecte que fos representatiu per a ells, la Julia de seguida ho va tenir clar: un avió en miniatura. «L’he escollit perquè és el mitjà de transport que vaig utilitzar per tornar a viure amb la meva mare», explica l’adolescent de 14 anys. La mare de la Julia va migrar d’Hondures a Barcelona i no va ser fins dos anys després que va poder portar al seu marit i als seus fills a la capital catalana.

Aquest procés migratori va marcar a la Júlia, com a molts dels seus companys de l’aula d’acollida de l’Institut Vall d’Hebron, tot i que no en parlen gaire sovint. Per això, des d’el Parlante van voler tirar endavant el projecte Sincronitza’t, que treballa la realitat de les migracions a través d’un taller de fotografia. «Sentíem que les emocions, les migracions i el dol no es treballen gaire a l’aula, tot i que és el lloc natural on s’haurien de tractar aquests temes», explica Alfredo Cohen, coordinador d’el Parlante.

Durant el taller, que van realitzar dotze alumnes durant dos mesos, van aprendre a fer funcionar una càmera i també les tècniques fotogràfiques per fer retrats i autoretrats. A partir d’aquí, el repte proposat era fotografiar-se amb un element amb el qual sentissin algun vincle. «Nosaltres els vam demanar que portessin un objecte que els identifiqués, sense parlar en cap moment de migracions, però la gran majoria dels alumnes van portar objectes que, de manera més o menys clara, estaven relacionats amb el seu procés migratori», explica Pancho, un dels educadors que ha dut a terme el projecte.

Cada alumne va presentar davant del grup l’objecte que havien portat i amb el qual després es fotografiarien. «Al principi va ser una mica complicat centrar-los en el projecte, però quan vam donar-los les càmeres, l’actitud ja va canviar, perquè van entendre que en podien treure profit», explica la Marta, tècnica audiovisual d’el Parlante. «Era un grup molt caòtic però quan venien i explicaven la seva vivència amb l’objecte, tothom estava atent i se sinceraven», afegeix el Pancho. «M’esperava una cosa més senzilla, però estic molt orgullosa de tot el que hem aconseguit», explica la Julia, «el més difícil ha sigut obrir-me als altres, mostrar qui sóc de debò».

Precisament la idea de la metodologia d’el Parlante rau a fer dels aparells tecnològics instruments per explicar històries. «I explicar històries serveix per treure les nostres emocions i per adonar-nos que altres persones passen pels mateixos processos», diu Cohen. «La càmera per si sola no genera empatia, però és una excusa per organitzar unes històries que acaben connectant a les persones», afegeix.

Ara, les fotografies que han fet els alumnes s’exposaran a l’institut i els vídeos resultants del projecte es passaran per les diferents classes. «Al principi em feia respecte que es veiés a l’escola, però ara he entès que així la gent em podrà conèixer tal com sóc», diu la Julia. I és que una altra voluntat del projecte és que tothom pugui escoltar les històries d’aquests nois i noies i això «afavoreixi en la comunicació i trenqui tòpics i estereotips», diu el Pancho.

Sense espai per treballar el dol migratori

«A l’aula d’acollida hi ha joves de realitats molt diverses per uns professors que -amb tota la voluntat que tenen- no disposen d’eines ni de temps per encarar les seves emocions i vivències amb la cura que necessiten», explica Alfredo Cohen. La Sandra Monfort, educadora social de l’institut, coincideix amb ell: «han de tenir un espai on poder elaborar què vol dir venir d’un altre país i trobar-se amb altres companys i companyes que han passat pel mateix procés».

«A vegades ho intentem però l’aula d’acollida ha d’estar per tots els temes acadèmics», afegeix la Paola Acuña, tutora d’aquesta aula. «En canvi aquí han tingut espai per poder parlar amb veu alta sobre el fet que tots són immigrants, que és una cosa que a l’institut no passa perquè volen integrar-se ràpid, ser com els altres».

Coneixent la feina que feien a el Parlante, des de l’institut s’hi van posar en contacte per a treballar les necessitats d’un centre com el seu, on hi ha molta matrícula viva i molts adolescents nouvinguts. Han aconseguit encaixar aquest projecte dins de ‘l’institut a temps complet’, és a dir, que és una activitat que es fa fora de l’horari lectiu però dins dels espais de l’institut.

«El meu desig és que les administracions no oblidin que tenim aquest tipus d’alumnat i que no ens quedem sense pressupost, perquè és molt important», diu Acuña. «Molta gent es queixa que els adolescents migrants no tenen sortides, però potser si invertíssim més en la seva acollida, després veurien més clar que podrien tenir un futur brillant com tants altres».

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*