Folch i Camarasa, la dèria d’escriure’s a si mateix

L'escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa va morir dimecres. Per bé que en el món de les lletres va tocar diferents tecles, totes amb encert, les preferències, a l´hora de definir-se, van per aquest ordre: escriptor català, novel·lista, autor teatral i traductor

Oriol Puig
 
 
 
Folch i Camarassa

Folch i Camarassa

El tarannà modest i afable de Ramon Folch i Camarasa no s’acaba d’ajustar amb l’ambició de la seva tasca. Sempre va defugir l’èxit fàcil i immediat, les capelletes i la promoció personal còmoda, per poder-se lliurar en cos i ànima a la creació i a la traducció. Per això, probablement, les seves novel·les i peces teatrals són tan poc conegudes avui dia, en un món on els mitjans de comunicació i el mercat editorial ja tenen feina a cantar excel·lències de la darrera novetat, l’endemà definitivament antiquada. Correspondrà a les institucions fer emergir les aportacions de vàlua, atorgar-li els honors, perquè la societat no pot prescindir-ne.

Nascut a Barcelona el 1926, Ramon Folch i Camarasa pertany a la darrera generació d’abans de la guerra civil que va formar-se sota els principis que havien fet possible un segle de renaixença cultural. Va seguir les petjades d’una família de germans il·lustres, els Folch i Torres, va passar la infantesa llegint tota mena d’històries que havia concebut el seu pare, l’escriptor Josep M. Folch i Torres. Els primers deu anys van marcar-lo decisivament. Havia viscut un clima de bonança intel·lectual que després va intentar recompondre per mitjà de diverses iniciatives, i en què, de fet, poc van intervenir els estudis als Escolapis i la llicenciatura de Dret, obtinguda el 1950. Folch i Camarasa no s’hi va dedicar mai, a les lleis.

Per bé que en el món de les lletres va tocar diferents tecles, totes amb encert, les seves preferències, a l´hora de definir-se, van per aquest ordre: escriptor català, novel·lista, autor teatral i traductor. Ja de petit va viure submergit en el món dels llibres i ben aviat, encara adolescent, es posà a escriure perquè, com ell ha dit alguns cops, «em semblava la cosa més natural del món». La influència del pare, dels oncles i del seu germà Jordi fou, de manera indubtable, molt important, però si es va inclinar de manera definitiva cap aquest món és perquè el cuquet de l’escriptura havia entrat dins seu. La trajectòria de Ramon Folch i Camarasa estava encarrilada: vida i literatura ja anaven de bracet, per sempre més.

Escriptor prolífic

De primer, al teatre. Sempre va expressar la seva debilitat i que, per damunt de tot, li hauria agradat convertir-se en dramaturg, però les dificultats intrínseques d’aquest món el van dissuadir de dedicar-s’hi. Així i tot, va escriure’n una quarantena d’obres, una bona part de les quals romanen inèdites, i va obtenir el reconeixement d’alguns guardons. El 1954 va sortir a la llum Camins en la ciutat, la seva primera novel·la. Era l’inici d’una carrera fecunda com a narrador, coronada amb els principals premis, com el Joanot Martorell, el Víctor Català, el Sant Jordi o el Sant Joan. Una carrera reconeguda, així mateix, per la crítica, que des de bon principi va valorar molt positivament l’esforç del novel·lista per arribar a amplis sectors de la societat sense cedir en l’exigència estètica. Algunes de les seves obres, a més, han guanyat l’afecció del públic, amb força reedicions, com La visita, L’alegre festa o Testa de vell en bronze.

Les seves ficcions, en la línia del realisme psicològic, aborden l’experiència humana, sovint la pròpia experiència. Tant és així que en bona part no costa gaire de resseguir-hi aspectes autobiogràfics, convenientment manipulats, com la presència d’un pare notori, famílies nombroses, la disjuntiva entre la integritat i l’èxit o una fe cristiana que ho sadolla tot. En la novel·la Les meves nits en blanc es referia, ben gràficament, a «la dèria d’escriure’m a mi mateix». S’hi esplaiava, amb ironia, al Manual del perfecte escriptor mediocre, un dels llibres més agosarats de les lletres catalanes: «Per manca d’imaginació, segurament, em cal “copiar” del model viu, i encara que em proposi desfigurar-lo per decència i fins i tot per prudència, el model real se m’imposa i em trobo incapaç de deformar una realitat que és infinitament més artística que no ho seria el meu art d’inventor d’històries i personatges».

En el camp de la prosa de no-ficció, a part d’aquest Manual tan curiós i d’un altre, L’art de viure de dos en dos, el 1968 va publicar Bon dia, pare, una biografia del popular escriptor Josep M. Folch i Torres. «Voltat de tu, esclafat sota el teu pes gloriós, en va hauria provat de viure pel meu compte; ben aviat vaig adonar-me que el meu compte era el teu […]. I, tanmateix, l’accepto aquesta herència, tota sencera, amb allò de bo i allò de dolent; accepto aquest pes i aquesta alienació, amb amor i amb orgull». Una herència que va dur-lo a prosseguir les Pàgines viscudes de Folch i Torres, rebatejades com a Històries possibles, aparegudes primerament a en Patufet de la segona època i, després, en dos volums antològics, el 1976 i el 1980. Igualment, és autor dels guions dels diversos llibres de còmics que, de 1981 ençà, ha protagonitzat el personatge de Massagran, creat pel seu pare.

Traductor incansable

La seva faceta de traductor és, així mateix, molt destacable. L’any 1959, Folch i Camarasa va debutar com a traductor al català, amb el Diari d’Anna Frank. A partir d’aleshores, amb el relaxament de la censura franquista, va traduir al català ficcions i assajos concebuts en anglès, en francès, en italià i, fins i tot, en espanyol, com ara Un món feliç d’Aldous Huxley, l”Homenatge a Catalunya de George Orwell i diverses epopeies de Graham Greene. Va combinar la reescriptura dels grans clàssics contemporanis (Daudet, Colette, Faulkner, Fitzgerald, Hemingway, Nabokov i Mailer) amb el gènere negre (Simenon, Chandler, Agatha Christie i Highsmith), l’assaig (Marx, Engels, Sartre, Russell i Aranguren) i els productes de caràcter més popular (Blyton, Martín-Virgil i Candel).

El desembre de 1970 s´incorpora a l´Organització Mundial de la Salut (OMS) com a traductor fix i es trasllada amb tota la família a Ginebra. Hi treballa durant tretze anys. Al llarg d’aquests anys també va publicar 22 noves traduccions al català, entre les quals destaquen Temps difícils’, Un adeu a les armes i Retorn a Brideshead. L’any 1981 va escriure Sala de miralls, novel·la amb què va guanyar el premi Ramon Llull. A Palau-solità i Plegamans, on vivia, va continuar escrivint i traduint, a més de dirigir la Fundació Folch i Torres. Una fundació creada pels descendents i amics dels cinc germans d´aquests cognoms perquè tots eren conscients que calia aplegar, ordenar i difondre la seva múltiple obra literària i cultural, abans que se´n dispersés el record i es perdés el seu exemple. Ara, la fundació continuarà mantenint el mateix desig: preservar la tasca de Folch i Camarasa, i no només això, sinó donar-la a conèixer més.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*