Els àngels i Plató s’allunyen del terror

El 1940 Heinrich Himmler va visitar el complex, qui sap si per a prendre nota. Quasi vuitanta anys després, l'església segueix sense estar a l'elenc d'edificis considerats Patrimoni de Barcelona i només per allò explicat durant aquests paràgrafs mereixeria més atenció

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Barcelona i Roma coincideixen en poc o res. La segona creà la primera, el Mediterrani les uneix i, oh sorpresa, ambdues tenen set turons. Els de la nostra ciutat són el de la Peira, Carmel, Creueta del Coll, Monterols, Putxet, Rovira i Modolell, i just avui em dirigeixo al seu cim de cent vuit metres d’alçada.

Els jardins d’Enric Sagnier es troben més aviat buits, com el carrer Copèrnic, però no pas per un rar abandó del seus habitants, sinó mes aviat per caminar mentre la resta dina, quan la ciutat, com de matinada, és una espècie d’erm silenciós.

Quan passo per aquest carrer sempre em fixo a un medalló tapiat. El sostenen dos putti, únics coneixedors del seu vell contingut. L’obra és noucentista com el seu edifici, un annex de la Clínica Plató, sens cap mena de dubte uns dels immobles més desastrosos de la nostra geografia per la seva acumulació d’estrats.

Aquest hospital inicià les seves activitats després d’ocupar la vivenda familiar dels Huelin Rocamora, qui al tindré dotze fills necessitaven una finca monumental, encarregant-se de la seva concepció Eduard Mercader Sacanella, arquitecta de trajectòria tardana amb bastant obra escampada entre el centre i la zona alta. Dins del seu catàleg convé destacar la Casa Bayer, a Bailén amb Diputació, les Escoles Pies de Sarrià o Can Déu, potser la seva creació més aconseguida i un dels indrets més emblemàtics de Les Corts.

A Copèrnic Sacanella feu una mansió força peculiar, gairebé apartada dels cànons estètics de principis del segle passat, decantant-se amb tota probabilitat per un cos funcional davant les peticions del seu client, qui a mitjans dels anys vint emigrà a l’Eixample, i així s’hi pogueren instal·lar els metges, ampliant-se el recinte durant la dècada dels seixanta, quan s’arriscava més des de noves concepcions, i com la Clínica es troba gairebé a les antípodes del rovell de l’ou el resultat fou una successió de blocs cubistes amb escales exteriors, mescla original i ben poc ortodoxa que encara xoca per les seves dissonàncies, rematades durant una recent ampliació.

La pujada no empetiteix la meva embranzida envers l’objectiu. Deixo enrere l’escola Mary Ward, responsable de la conservació d’una de les peces més insòlites de tota Barcelona, la Torre Marsillach, àrab quan veié la llum pels volts de 1882 i des de 1917 una amalgama medieval amb torres enmerletades, balcons i un portal de cert aire romànic.

És la penúltima sorpresa abans del cim. Abans del mateix em rep l’Escola dels Arcs, situada a la vella residència dels Dübler, propietaris d’una finca de seda i teixits artificials, causa de poder contractar dues firmes de renom internacionals, els suïssos Mori i Krebs, autors d’un paradís avui en dia enfosquit pel col·legi, amb la seva estructura ocultant-nos una façana senyorial molt en consonància amb una etapa ja desapareguda de la Història del barri, quan s’omplia de verd i aquestes cases tenien sentit per allunyar-se de la quadrícula urbana i configurar-se com un jardí independent, i potser aquest fou el motiu de l’aparició de l’església i el convent de Santa Magdalena, temple del que per desgràcia ignorem el nom de l’arquitecte, qüestió a resoldre pel seu extravagant disseny exterior entre Disney, Lluís II de Baviera i una pel·lícula de terror gòtic.

El 1365 el Consell de Cent aprovà la constitució d’un lloc on poguessin reunir-se les penedides, prostitutes amb voluntat de refer la seva existència sota l’estela cristiana. Foren acollides a una capella propera a Santa Maria del Mar fins l’autorització per part de Pere el Cerimoniós de construir un monestir a la riera de Sant Joan, més o menys on es troba la comissaria de via Laietana. Amb el canvi deixa d’acceptar meretrius i es convertí en el convent de Santa Magdalena, regit per la norma agustiniana.

L’any 1877 fou derruït, desplaçant-se a la cantonada entre Muntaner i València, on cremà durant la Setmana Tràgica de 1909 per a, tot seguit, desenganxar-se molts quilòmetres i recalar a la coronació del Modolell.

Durant la segona República esdevingué una escola de pàrvuls, i amb l’esclat de la Guerra Civil les monges fugiren cames ajudeu-me per a propiciar un episodi negríssim. La CNT i el SIM, servei d’intel·ligència militar, es feren amb el convent, transformant-lo en un preventiu pels partidaris del cop d’Estat. Al jardí i la part posterior es disposaren cel·les, les cèlebres txeques del carrer Vallmajor, forrades amb quitrà per a proporcionar calor i de exigües mesures, dos metres d’alt i metre i mig d’ample. Tenien un llit on es dormia amb els peus encongits, terra de sòl irregular i dibuixos geomètrics amb la finalitat de produir al·lucinacions als presos, com si no tinguessin prou amb contemplar un rellotge amb les hores trucades, esbiaixant-se qualsevol noció temporal.

El 1940 Henrich Himmler vistà el complex, qui sap si per prendre’n nota. Gairebé vuitanta anys més tard l’església no figura al catàleg dels edificis considerats Patrimoni de Barcelona, i només pel que us he explicat durant aquests paràgrafs mereixeria més atenció. De fet, no sento vergonya per no haver donat amb el nom del seu autor, però els responsables municipals haurien de reflexionar sobre el tema, doncs trista es la ciutat que ni tan sols és capaç de proporcionar informacions per a copsar millor el seu passat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*