El xato i la deessa

I així fou com el Xato va tenir quinze minuts de glòria el primer de febrer de 1975, punt de fuga de l'espai circular, encantador per la seva sorra i horrible, tot i que ell no ho veu, per un gegantí bloc de la dècada dels quaranta

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Foto: Jordi Corominas

Foto: Jordi Corominas

Aquesta història passa a un lloc, però té molts mapes. Us complicaré un xic la vida. A la plaça del Duc de Medinaceli, amb vistes al mar, hi destaca el monument a Galceran de Marquet, obra del vell escultor Damià Campeny.

Si voleu anar a un altre lloc la brúixola ens porta al passeig de Sant Joan amb l’ Hèrcules de Salvador Gurri, traslladat a la seva actual residència el 1929, quan la zona començà a prendre un altre aspecte mitjançant l’adéu de les seves reminiscències rurals.

Campeny i Gurri ballaren junts a un projecte de 1818, la font de Minerva, situada al Pla del Teatre de la Rambla, més o menys a l’ubicació on ara ens contempla, i contemplem, Pitarra.

Aquest grup escultòric es carregà a un vell sàtir de pedra, modest i pobre envers el fastuós conjunt on Minerva, potser com a geni de Barcelona, coronava un pedestal en forma de piràmide truncada, sustentat per una llustrosa base amb quatre nínxols a omplir amb al·legories fluvials del Llobregat, el canal d’Urgell, la sèquia comtal i el port.

Foto: Jordi Corominas

La part més enlairada sortí de les mans de Gurri, mentre Campeny, en un episodi envoltat d cert misteri, només completa a un déu dels rius, amb el seu habitual aspecte de vell depravat amb la seva barba i mig nu mentre reposa entre les roques, mostrant-nos una abundant cornucòpia.

Qui el contempli podrà pensar a influències romanes de piazza Navona, y no s’equivocarà. El motiu és una estada de Campeny a l’Urbs, si bé el model era recorrent i apte dins la línia neoclàssica de l’època.

Si deixem enrere aquests apunts artístics i trepitgem la quotidianitat haurem de suposar la Rambla del Vuit-Cents com un lloc molt concorregut, veritable centre urbà, amb molts ciutadans amunt i avall entre passejades, ocupacions i el mèrit de ser interclassista malgrat tenir centres tan burgesos com el Liceu. De cop i volta, un matí qualsevol, el pobre ancià reclinat rebé un cop al nas, quedant-se, és clar, xato.

A Roma una sèrie d’estàtues mantenen una conversa. La congregazione degli arguti té diversos tertulians, però el meu preferit, sense mai oblidar al Pasquino, el seu veritable líder, és el Babuino, un senyor lletgíssim i molt corcat pel pas del temps, sempre arrogant amb els caminants, un d’aquells tipus digne de barra de bar.

Foto: Jordi Corominas

No sé si el xato, a partir d’ara li direm així, tingué massa oportunitat de tardes de xerrameca amb el seus companys de pedra. L’any 1877 desmuntaren el seu colmado i fou traslladat, junt a Minerva, al parc de la Ciutadella, durant un sospir com a mestre d’obra de la cascada. Hi romangué fins 1975, aliè a les guerres i, amb tota probabilitat, ignorat per la majoria.

No es mogué per voluntat pròpia. Callat com és acceptà sens remugar anar-se fins a la plaça de Sants a un inesperat gir de guió per a ser protagonista quan sempre havia sigut un secundari de tercera.

A Sants completà una operació dels darrers ajuntaments franquistes. Sempre fou una espècie d’annex a l’estació, fins 1976 gairebé enganxada als jardins, un xic forçats, del present. Des 1948 esdevingué, batejada en honor al carlista Salvador Anglada, una porta d’accés tot just després baixar del tren.

Durant els anys seixanta el seu destí fou incert pel pla del consistori per a perllongar l’avinguda de Roma a través d’un pas elevat per damunt de la plaça. Les protestes veïnals triomfaren i la proposta es retirà el 1974, imposant-se la moció de les associacions per a enjardinar-la més.

Foto: Jordi Corominas

I així fou com el xato tingué quinze minuts de gloria el primer de febrer de 1975, punt de fuga de l’espai circular, encantador per la sorra i horrible, però ell no ho veu, per un gegantí bloc de la dècada dels quaranta.

La seva desgràcia es arrossegar certs complexos. Malgrat donar aigua, no podia ser d’altra manera, no és gaire freqüentat pels usuaris d’una plaça ben plena i sempre amb circulació de vianants per la mateixa natura del carrer de Sants.

Potser, en aquest decàleg de teories sobre el seu constant infortuni, ha sortit perjudicat per l’elecció de la seva residència. La plaça de Sants té una obra d’art en homenatge a la Volta Ciclista a Catalunya, tercera cursa per etapes més antiga del món i utòpica sense la contribució de la Unió esportiva de Sants. Es tan irrellevant que costa identificar-la entre tant enrenou, com el nostre màrtir, visible i recognoscible malgrat tot aquest injust menyspreu.

Minerva ha sigut exiliada a un ominós forat. Serví d’atracció al museu marítim i a una data indeterminada la condemnaren al silenci del magatzem municipal de via Favència, cementiri de mòmies de la dictadura i amb molts nombres per ser un magnífic regal d’aniversari pels més curiosos. Alguns ho han copsat a reportatges, però ningú és capaç d’enumerar els tresors del passat. Ella, deessa de tanta saviesa, roman entre estructures de metall i llògobre llum, mentre el seu amic de la Rambla és a Sants, sens queixa, al seu somni de borratxo inofensiu i simpàtic.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*