‘El fi justifica els mitjans’, o l’arrel de tots els mals

La defensa d'una causa noble pot provocar els efectes contraris als desitjats, precisament perquè es va decidir que no importaven quins eren ‘els mitjans’ per a conquerir-la. Així, sense adonar-nos anem deixant de banda principis bàsics de la democràcia i la convivència. Ho hem vist en l’aniversari del 17-A

Josep Carles Rius
 
 
 
Record a les víctimes del 17-A a la plaça de Catalunya | Ajuntament de Barcelona

Record a les víctimes del 17-A a la plaça de Catalunya | Ajuntament de Barcelona

Cap frase pot resumir la complexitat que viu Catalunya. Però si hi ha una expressió adient, és aquell vell aforisme que la saviesa popular atribueix a Maquiavel: “el fi justifica els mitjans”. Només així s’explica que un ‘fi superior’ justifiqués la utilització política de l’homenatge a les víctimes dels atemptats de La Rambla i Cambrils. Va ser així fa un any a Barcelona, només uns dies després de la massacre, i va tornar a passar en els actes de record del primer aniversari.

Teníem l’esperança que el dol i el respecte als que hi van perdre la vida i als ferits fos suficient per firma una treva. Sabem que no va estar així. Si uns i altres fa anys que viuen en la dinàmica del ‘tot s’hi val’ per aconseguir els seus objectius, per què ara havia de ser diferent? Pel fet d’haver-hi víctimes? Per què vam patir un atemptat islamista que ens unia en el dolor i en la defensa de la llibertat? Per què ja ens van causar una massacre d’aquestes dimensions l’any 1987 a Hipercor i vam compartir junts les llàgrimes i la indignació? Molts creiem que eren motius prou sòlids per la treva. Ni així.

El que ha passat en la resposta als atemptats no és un capítol més de l’accelerada història dels últims anys. És el símptoma més evident, més trist, de què el nostre mal és molt més profund del que ens pensàvem. I que en les arrels s’hi amaga el dilema moral que expressa l’eterna pregunta de si el fi justifica els mitjans. Crec que els dos pols que han intentat instrumentalitzar els atemptats han respost que ‘sí’, que les seves ‘nobles causes’ estaven per damunt del dolor i del respecte. Que l’aniversari era un escenari idoni per expressar-se. En forma de pamflet, de pancarta, de bandera, de manifestació o de ‘fotografia institucional’. Que era el dia per les paraules gruixudes, fins i tot, per ‘atacar’ a l’adversari.

Però quan s’abraça la idea de la ‘causa superior’ ja no hi ha possibilitat de discernir. S’aplica sempre. Perquè la raó està de la nostra part i no importa res més. Ni l’empatia amb els que pensen diferent; ni la veritat quan no encaixa amb les nostres idees preconcebudes. I, de mica en mica, sense adonar-nos, fins i tot anem deixant de banda principis bàsics de la democràcia i la convivència. És com un pendent que sabem on comença, però no fins a on ens porta. La història n’està plena d’exemples de societats que així, lentament, van lliscar fins al desastre. Per això és tan important reaccionar quan s’encenen llums d’alarma. I la resposta als atemptats de Barcelona i Cambrils són això, senyals d’emergència.

Estem a punt d’entrar en el primer aniversari d’una cadena de fets que tenen, precisament, com a denominador comú la frase atribuïda a l’autor de El Príncep. La sentència segons la qual ‘el fi justifica els mitjans’ la va aplicar la majoria al Parlament a principis de setembre i també els poders de l’Estat en la seva onada de repressió. El dia 1 d’Octubre, amb la brutalitat policial contra els votants al referèndum i, després, amb l’abús de la presó preventiva aplicada als líders socials i polítics del Procés. És només el punt més àlgid de la política ‘del tot s’hi val’, el mal endèmic de la nostra democràcia, a Catalunya i a Espanya. Fa un any vam veure a on ens portava aquesta dinàmica i ara el risc és que, en recordar-ho, no fem res més que aprofundir en la confrontació.

Ens cal tot el contrari. Analitzar com hem arribat fins aquí. I veure com la defensa d’una causa noble, ‘el fi’, pot provocar els efectes contraris als desitjats. Precisament perquè es va decidir que no importaven quins eren ‘els mitjans’ per aconseguir-lo. És un dilema polític, però també ètic, que, possiblement, la política i la societat catalana no s’han plantejat en prou profunditat. Un dilema que es va mostrar amb tot el seu dramatisme quan havíem de recordar en silenci i respecte a les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. I alguns van preferir el soroll de la seva causa.

Aquest article va ser publicat originàriament a el ‘Diari de Tarragona’

Josep Carles Rius
Sobre Josep Carles Rius

Josep Carles Rius és president de la Fundació Periodisme Plural,que edita Catalunya Plural, El Diari de l'Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat. Professor de periodisme a la UAB, ha estat degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirectorde La Vanguardia. Ha treballat a El Periódico de Catalunya i a TVE. Va ser director del diari Público a Catalunya (Públic) fins al seu tancament. Josep Carles Rius es presidente de la Fundació Periodisme Plural, que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball y El Diari de la Sanidat. Profesor de periodismo en la UAB, ha sido decano del Col.legi de Periodistes de Catalunya y subdirector de La Vanguardia. Ha trabajado en El Periódico y en TVE y ha colaborado en la SER. Fue director del diario Público en Catalunya (Públic) hasta su cierre. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*