“El feminisme de masses té el seu Top al 8M i només serveix per a que després El Corte Inglés es llueixi el dia de la mare”

Magda Bandera és la directora de La Marea, que fa dos mesos va estrenar Por Todas, un web que recull les històries de les 55 dones assassinades a l'Estat espanyol el 2014. Parlem amb ella de com el feminisme de masses es mou dins les fronteres del patriarcat i de la necessitat de tractar la violència de gènere, no des de la pena, sinó des de l'empatia

Sandra Vicente
 
 
 
Magda Bandera, fotografia cedida per 'El Salto' | Álvaro Minguito

Magda Bandera, fotografia cedida per 'El Salto' | Álvaro Minguito

Lluny de la imatge de l’espelma i de les desenes de periodistes apretats davant d’un portal. Lluny de les preguntes típiques als veïns que sempre saben massa però expliquen poc. Lluny dels ‘sempre saludava’. Lluny dels tòpics i de la pressa és on La Marea ha trobat el seu lloc per a explicar la violència de gènere. El portal Por Todas va veure la llum fa uns dos mesos, després d’un Goteo que va permetre explicar la història darrera els 55 assassinats per violència de gènere del 2014 a tot l’Estat espanyol.

Des del 2013 La Marea va apostar fort per la investigació i el tractament de la violència de gènere i del canvi climàtic, quan eren temes que encara no interessaven ningú i no estaven a l’agenda dels grans mitjans. Magda Bandera, la directora d’aquest diari digital, explica que apostar per aquestes històries és car, i que per això les grans capçaleres no s’hi han abocat fins que la deriva social no els ho ha fet imprescindible.

Però el feminisme de masses, així com l’ecologisme de masses, “no serveix de res si no passa del postureig”, afirma Bandera. Des del llenguatge inclusiu forçat fins el greenwashing, la periodista desgrana el missatge que donen els mitjans de comunicació i analitza la responsabilitat del periodisme

Ara esteu apostant per continguts especialitzats, amb Climática y Por Todas, però ja fa dies que la marca de La Marea es relaciona amb el tractament de la violència de gènere i el canvi climàtic, inclús quan encara ningú no en parlava

Vam descobrir en que ens importava més i se’ns donava millor de manera espontània. Els primers especials que vam fer, de fet, els vam dedicar a empreses de l’Ibex35, perquè com que tenim un codi de publicitat tan restrictiu i no acceptem diners d’aquestes empreses, teníem la llibertat de triar quan volíem parlar-ne sense que fossin ells els qui ens marquessin l’agenda.

Som els que som i, de vegades, fem coses que estan molt bé, però hi ha d’altres que simplement endrecem tota la informació que hi ha. Ningú no s’hi posa a fer això i és aquesta feina la que ens fa diferents. Creiem que per fer aquesta feina cal diners i, per això, recorrem a finançaments a través de Goteo. De fet, el primer projecte que vam finançar així, #YoIbextigo, encara té el rècord de mecenes a Goteo. I el segon és Por Todas.

Aquests finançaments puntuals són suficients per escapar del ritme de l’actualitat?

Sabem perfectament que La Marea no la necessites per a informar-te i apostar per aquests temes és arriscar molt. Estem arriscant més del que arrisquen els mitjans grans, que són els que sí tenen pressupost per a fer un bon seguiment de les notícies. Però no fan investigació perquè és molt car i perquè tenen un munt d’interessos compromesos. Nosaltres podem fer Yo Ibextigo o Climática sense por i conservant la credibilitat perquè no devem res a certes empreses. Endesa és una de les companyies més contaminants, però es gasten tants diners en publicitat i greenwashing, que a molts mitjans els costa ser crítics.

Com es fan aquestes investigacions sense diners?

No sé com ho fem. Assumim que hi ha un nivell d’autoexplotació important: no ens saltem principis editorials però sí que hem d’assumir aquesta contradicció. Hem descobert que el que ens funciona millor és centrar-nos en temes que sabem que podem fer bé i que podem finançar.

Fa quasi dos mesos que Por Todas va veure la llum. Ja hi ha quatre històries publicades; quin futur penseu per aquest web, s’acabarà quan reporteu els 55 casos o seguireu?

Les 55 històries seran només la base documental del que volem fer. Perquè a mesura que anem documentant els casos ens sorgeixen preguntes que no ens havíem fet abans. Quines són les històries dels agressors que moren a la presó. Són útils els cursos de reeducació? Quines diferències hi ha entre un assassinat en una comunitat gran i una petita? Què passa quan s’ha de repatriar un cadàver? Quan ajuntem les respostes a totes aquestes preguntes, ens quedarà la foto completa.

El tractament de la violència de gènere sempre ha estat una assignatura pendent. Com ho feu?

Quan estava a Público vaig impulsar un decàleg de tractament d’informació sobre violència de gènere. Ara està obsolet, però hi ha principis que es mantenen: la privacitat de les víctimes és sagrada, però com que hi ha tants assassinats, els lectors o espectadors comencen a normalitzar-ho, així que hem de buscar la manera que no deixin d’empatitztar amb les històries sense caure en la morbositat.

Ens sorgeixen moltes preguntes. Posem el nom de pila a les víctimes? I als assassins? Hi ha qui diu que no cal protegir la seva identitat, però si no ho fas també pots exposar els fills o filles, que no deixen de ser víctimes. Portem anys repetint els decàlegs, però s’han d’actualitzar. On veiem més problemes és a la premsa local, perquè als pobles petits tothom sap la història d’aquella dona, qui era, on vivia i on treballava…

Captura de pantalla de la història de Maria José, de Madrid, assassinada a Fuencarral el 17 de març de 2014. Foto: Elvira Megías

També ens trobem amb problemes amb el tractament audiovisual. Buscar imatges per a il·lustrar la noticia d’un assassinat és complicat, ho vam comprovar amb un taller de formació que vam fer per als centres territorials de RTVE. Hem d’inventar una nova narrativa audiovisual, perquè els recursos de l’espelma al portal no criden l’atenció i els espectadors no escolten.

A Por Todas, creem un altre tipus d’imatge, evocadora i respectuosa. És veritat que nosaltres tenim l’avantatge: anem cinc anys més tard. No ens trobem amb les presses de l’actualitat ni les emocions en calent. Hi ha persones que, passat aquest temps ja tenen forces per parlar, però n’hi ha que han tingut tan males experiències amb la premsa que no volen ni que ens acostem.

Sempre intentem preservar la intimitat i el respecte, encara que hagin passat tants anys: anem als llocs on vivien però fem fotos que no permeten reconèixer la direcció. O anem als cementiris, fent sempre imatges subtils i respectuoses. Cuidades i boniques. Però a premsa diària suposo que això no es pot fer.

Com valores el tractament que es dóna, des de l’actualitat, a la violència de gènere?

En el millor dels casos es fa amb molta cura, que arriba gairebé a l’asèpsia. I això no és bo, però és que, normalment, el tractament d’aquests temes queden en mans de programes nefasts que fan sensacionalisme.

Trobem a faltar que aquests temes es tractin a les facultats de periodisme i veiem que els mitjans només es posen les piles pel 8 de març, el 25 de novembre i el 19 d’octubre. I ja. Són els dies ‘TOP’ i només veus dones, dones, dones als diaris aquells dies. I per a què serveix? Per a que després vingui el Corte Inglés i es llueixi el dia de la mare. Això planteja que moltes publicacions només tenen perspectiva de gènere quan es tracta de notícies de dones, que acostumen a ser males notícies en que nosaltres sempre som les víctimes.

Les publicacions que tenen una consciència de gènere més transversal acostumen a ser publicacions petites que arriben a un públic que ja està conscienciat. Com es trenca aquest autoconsum?

No ho sé. Nosaltres ho fem molt malament, perquè produïm molt bé, però no venem. I el que ven és la publicació gran, que de tant en tant fa coses ‘només per a dones’, que acostumen a ser trampes per a vendre coses ‘per a dones’. No deixen de ser eines per a captar publicitat d’allò que a les dones, segons els estàndards del patriarcat, ens interessa.

Hi ha qui ens diu que a La Marea som ‘molt’ feministes. No es pot ser molt feminista; o ho ets o no ho ets. I per això faig una prova, que és treure-li la veu a la tele. Pots explicar molt bé el missatge, però si les imatges contradiuen allò que dius, no serveix de res. Ho vam veure amb el cas Neymar, en què posaven les fotos del xat. Quan ens parlen de prostitució, les imatges són de dones sexualitzades i cosificades. O em poses al costat un anunci que m’explica com haig de fer-m’ho per aprimar-me.

El feminisme dels mitjans de masses parteix d’un missatge d’empoderament de la dona, però sempre des dels límits que marca el patriarcat. Com posant a l’abast de tothom, sense assumir contradiccions, el ser feminista

Ho notem molt amb certes coses, com el llenguatge inclusiu. Som molt partidàries de fer-lo servir, però sense forçar. Els inclusius forçats acostumen a quedar-se en un simple postureig. Hem d’acceptar que és difícil ser feminista, se n’ha d’aprendre, perquè venim de molts anys de masclisme assumit. De jove no m’agradava sentir que hi havia desigualtat, perquè venia d’una escola que m’havia dit que era igual, i no volia reconèixer que la societat era masclista. Però després bé que volia ser com la ventafocs i em volia casar amb el príncep Felip, que es va casar amb una altra periodista!

Amb això vull dir que la nostra generació s’ho ha hagut de treballar per a entendre la necessitat del feminisme i fer coses per postureig feminista no serveix per a res. Hem de plantejar coses més serioses. Però també ens hem de relaxar (sense deixar d’anar per feina). Si abans havíem de ser superwoman, ara resulta que també hem de ser feministes perfectes. No, perdona! Hem de ser feministes. Ni molt ni poc. Feministes.

Hem d’assumir les contradiccions, perquè totes avancem a ritmes diferents i cap ritme no és dolent si va cap a la consciència de gènere. I hem de començar a discernir els missatges trampa: no em serveix de res que em diguin que m’empoderi, però que m’ho expliqui una dona primíssima i presumptament súper femenina.

Por Todas acabarà sent un portal amb 55 històries de dones assassinades. No us espanta victimitzar-les?

Són històries molt diferents. En algunes hem tingut molt poca informació i en unes altres n’hem tingut, fins i tot, massa. No parlo de detalls morbosos, sinó simplement detalls de la vida de la persona que no ens cal saber. Sabem que quan estiguin els 55 casos imposarà, però evitarem caure en la trampa de generar el sentiment de ‘pobretes’.

Per això és molt important anar amb compte quan qualifiquem les víctimes. Hem de desfer-nos dels adjectius típics i tòpics com ‘dona valenta’. Cal visibilitzar que una dona assassinada pot haver estat una cabrona. M’és igual. I pot haver dut l’home a la desesperació, que les hi ha. M’és igual. I pot haver posat, inclús, una denúncia falsa. Que m’és igual! Però no la mates. Aquesta és la diferència entre l’empatia i la pena.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*