Divuit joves subsaharians reconstrueixen les seves rutes migratòries a l’Arts Santa Mònica

L'exposició és el resultat d'un taller fet amb la voluntat que els menors que han migrat sols fins a Barcelona - els anomenats MENA - expressin les seves experiències vitals a través de les eines de Google

Victòria Oliveres
 
 
 
L'Eric davant d'una de les obres de l'exposició

L'Eric davant d'una de les obres de l'exposició "Reconstrucció 60.989 km" | Foto: Victòria Oliveres

L’Eric assenyala una foto emmarcada damunt d’una taula a l’Arts Santa Mònica. «He triat la foto d’un elefant perquè és el símbol del meu país, la Costa d’Ivori, i n’estic molt orgullós», explica. Està a punt d’arribar a la majoria d’edat i és un dels divuit joves menors migrants no acompanyats, anomenats MENA, que ha participat en l’exposició “Reconstrucció 60.989 km”.

Aquesta mostra és el fruit d’un taller de cinc sessions organitzat per l’Arts Santa Mònica i l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), en col·laboració amb el centre SPE Kirikú, on viuen els joves. El projecte deriva de l’exposició “Un món paral·lel”, comissariada per Joan Fontcuberta, on es busca experimentar amb les eines digitals de Google per a projectes artístics. «Vam pensar que les històries dels joves migrants no acompanyats podien transmetre’s amb aquestes eines», explica Àngel Montlleó, un dels comissaris de l’Arts Santa Mònica, i per això els van ensenyar a usar-les i els van deixar espai per expressar-se.

La fotografia de l’elefant de l’Eric forma part de la primera obra de l’exposició, on els participants mostren les seves arrels a través de fotografies que han cercat a Google Imatges. Al costat, hi trobem un conjunt de fotomuntatges, formats per textos, imatges i mapes, que expressen com se senten i com viuen en una societat d’acollida encara racista.

«Durant el taller vaig trobar el meu poble a Google Street View i ara, quan m’enyoro, hi entro i m’hi passejo», explica l’Eric. Altres companys, però, no van tenir tanta sort. «Google no és tan accessible com ens pensem, el robot que fa les fotografies no ha anat a tot arreu», recordava Laia Moretó, una altra de les comissaries de l’exposició. Per això, la tercera obra s’anomena «la veu escrita» i s’hi mostra que alguns espais només els podem transmetre convertint en paraules els nostres records.

L’Eric va escollir la foto de l’elefant a Google Imatges com a símbol dels seus orígens | Foto: Victòria Oliveres

La darrera obra és la que ocupa més espai a l’exposició. Són les rutes migratòries que cadascun d’ells va fer fins a arribar a Barcelona des de dotze països diferents de l’Àfrica subsahariana., trajectes que en alguns dels casos van durar fins a tres anys. Per molts, era la primera vegada que veien representat sobre un mapa quants quilòmetres havien arribat a recórrer i que sumen, entre totes les rutes, 60.989 km.

No tots els joves, però, s’han sentit amb força per fer-ho. A l’Eric, per exemple, no li agrada recordar aquest periple vital tan complex. Va marxar de casa seva quan tenia ben just 11 anys, i uns anys més tard va sortir del seu país va passar pel Marroc i va creuar l’estret amb un perillós viatge en pastera. «Prefereixo pensar en el present i el futur, en la meva vida aquí», explica, «vull acabar de formar-me i ser informàtic».

Tot i això, és conscient de la importància de no oblidar i de transmetre als seus coneguts les dificultats que va viure durant la ruta migratòria ni les que viu actualment. «Quan era petit, pensava que Europa era un lloc idíl·lic, on tot era molt fàcil. Però vaig conèixer gent que n’havia tornat i em van explicar que no tot era com crèiem. Tot i això, vaig decidir marxar i provar sort, perquè era l’única alternativa. Ara, a un jove del meu país que volgués emprendre el mateix camí que jo li explicaria la veritat, que no és gens fàcil arribar ni tampoc la vida aquí, on patim el racisme quasi cada dia. Però no li diria que vingués ni que no vingués. Al final, Europa és per tothom, per tant, si vol venir, ha de poder fer-ho».

Donar la veu als menors que han migrat sense la seva família

«En un primer moment ens havíem centrat molt en el viatge, però a poc a poc el projecte ha anat mutant perquè ells així ho han demanat i nosaltres ho hem respectat», diu Montlleó. Per al comissari, la flexibilitat ha estat clau per assolir l’objectiu del projecte que, més enllà de crear una exposició més o menys bonica, era «intentar no posar paraules a la boca dels nois i intervenir el mínim possible en el seu discurs».

Els joves reconeixen la utilitat del taller en aquest sentit i agraeixen la llibertat que els han donat. «Tenim molta sort ara d’estar parlant amb vosaltres, és la primera vegada que explico la meva vida davant de tanta gent», deia un d’ells durant la presentació de la mostra. I és que els menors migrants tenen molt a dir, i no van deixar escapar l’oportunitat de fer-se sentir.

«És difícil arribar a un país on no coneixes a ningú», explicava un dels joves, de 17 anys. «Volíem venir a Europa per buscar una vida millor, però aquí notem com la gent ens mira malament», deia un altre jove, provinent de Guinea Conakry. «Heu de conèixer a les persones abans de jutjar-les», demanava un altre noi, de la Costa d’Ivori, «ens hem omplert de coratge per venir fins aquí i ens sentim malament quan ens mireu així». «Ens volem buscar la vida i viure junts, amb vosaltres, però necessitem la vostra ajuda», afegia un jove de Gàmbia.

L’exposició “Reconstrucció 60.989 km” es podrà veure fins aquest diumenge dia 15 i es pot visitar de dimarts a diumenge de 12 a 14 h i de 17 a 20 h a l’Espai residència de l’Arts Santa Mònica de Barcelona.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*